Documento sin título

GARRIGA i ANDREU, JOAN: Revolta i Guerra Civil a la Garriga (Vallès Oriental). L'Aixernador, Argentona, 1986.

GARRIGA i ANDREU, JOAN: Granollers: El bombardeig de 1938. Ajuntament de Granollers. Col·lecció "Coneguem Granollers", núm 4, 1988. Revisió, ampliació i nova edició, 2002.

GARRIGA i ANDREU, JOAN (coautor): Granollers, 1936-1939: Conflicte revolucionari i bèl·lic. Ajuntament de Granollers. Oikos-tau, Volum I, 1989.

GARRIGA i ANDREU, JOAN (coautor): Granollers: Conflicte revolucionari i bèl·lic. Ajuntament de Granollers. Oikos-tau. Volum II, 1990.

GARRIGA i ANDREU, JOAN: El Vallès Oriental. Estudi d'una comarca. Consell Comarcal del Vallès Oriental, 1990.

GARRIGA i ANDREU, JOAN: De Licano Subteriore a Lliçà d'Avall/de Vall . Ajuntament de Lliçà d'Avall, 1991.

GARRIGA i ANDREU, JOAN: Granollers i l'esport. Llibre-catàleg. Ajuntament de Granollers, 1992.

GARRIGA I ANDREU, JOAN: Al llarg de vint-i-cinc anys. Opuscle sobre l'IB Antoni Cumella, de Granollers. Id, 1993.

GARRIGA i ANDREU, JOAN: El Vallès Oriental, un territori a l'abast. Consell Comarcal del Vallès Oriental, 1993.

GARRIGA I ANDREU, JOAN (coautor): Memòria de mèrits d'Antoni Jonch i Cuspinera, Fill Predilecte de la Ciutat de Granollers. Ajuntament de Granollers, 1994.

GARRIGA I ANDREU, JOAN (coautor): La transformació del Vallès Oriental. Caixa de Catalunya, Barcelona, 1994.

GARRIGA i ANDREU, JOAN (coautor): Història Contemporània del Vallès Oriental. Ed. Rouric/Contrapunt. Sant Cugat del Vallès, 1994.

GARRIGA I ANDREU, JOAN (coordinador i coautor): La Garriga, un altre aire. Ajuntament de la Garriga, 1996.

GARRIGA i ANDREU, JOAN: Granollers, 1901-1936. Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya,1997. Treball publicat en suport informàtic.

GARRIGA I ANDREU, JOAN: Visions del Vallès Oriental. Consell Comarcal del Vallès Oriental, 1997.

GARRIGA i ANDREU, JOAN: Granollers: l'encant. Lunwerg Editores, 1997. Autor dels textos. Revisió i nova edició, 2006.

GARRIGA i ANDREU, JOAN: Memòria de mèrits d'Amador Garrell i Soto, Fill Predilecte de la Ciutat de Granollers. Ajuntament de Granollers, 2001.

GARRIGA I ANDREU, JOAN: Granollers, caciquisme i fractura democràtica.1848-1939. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2003.

GARRIGA I ANDREU, JOAN: Franquisme i poder polític a Granollers.1939-1975. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2004.

GARRIGA I ANDREU, JOAN (coautor): Les Franqueses del Vallès: els anys de la Segona República (1936-1939). Ajuntament de les Franqueses del Vallès, 2008.

GARRIGA I ANDREU, JOAN (coautor): Les Franqueses del Vallès: la primera etapa franquista (1939-1960). Ajuntament de les Franqueses del Vallès,2009.

GARRIGA I ANDREU, JOAN (coautor):La Garriga secreta (Allò en què potser no t'havies fixat mai). Coordinació Josep Mas. Edicions del Garbell, 1a i 2a edició, i números 1,2 i 3. La Garriga, 2009-2012.

GARRIGA i ANDREU, JOAN (editor i coautor): Història i memòria al Vallès Oriental. Ed. Prosa, 2010.

GARRIGA ANDREU, JOAN: Corró d'Avall, identitat d'un poble. Ajuntament de les Franqueses del Vallès, 2016. Coautor.

GARRIGA I ANDREU, JOAN: Cartes sense adreça al doctor Alfred Canal. Ed. Gent i Terra. Sta. Eulàlia de Ronçana, 2016.

Publicacions relacionades amb la tesi doctoral, Franquisme i poder polític a Granollers. 1939-1975.

GARRIGA I ANDREU, JOAN: "El franquisme a Granollers: els òrgans de poder polític".Ponències. Anuari del Centre d'Estudis de Granollers, 2000. Granollers, març 2001, pàg. 71-102.

GARRIGA I ANDREU, JOAN: "Franquisme i poder polític a Granollers, 1939-1975". Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics. Institut d'Estudis Catalans, XII, 2001, pàg. 209-222.

GARRIGA I ANDREU, JOAN: "El NO-DO com a font d'estudi del franquisme. (Les imatges de Granollers en el NO-DO)". Ponències. Anuari del Centre d'Estudis de l'Associació Cultural de Granollers, 2001. Granollers, març 2002, pàg. 177-181.

GARRIGA I ANDREU, JOAN: Granollers. El bombardeig de 1938. Ajuntament de Granollers. Col·lecció Coneguem Granollers, núm 4, 1988. Revisió, ampliació i nova edició, 2002, 64 pàgines.

GARRIGA I ANDREU, JOAN: "El Centre d'Estudis de l'AC: Memòria de 50 anys al servei de la comarca i inquietuds ciutadanes" . Ponències. Anuari del Centre d'Estudis de l'Associació Cultural de Granollers, 2002. Granollers, març 2003.

No ens vingueu amb discursos. La resolució oficial presa donant per bones les obres del Balneari Blancafort de la Garriga, no és ni més ni menys que beneir els fets consumats d'una destrucció patrimonial per bastir un monument al mal gust exterior, a l'opulència interior, als continuats desaires al veïnat i en general a la població, i un homenatge a la prepotència. El procés, d'ençà que s'inicià, ha estat plegat de bunyols administratius, i el procediment judicial és una mostra digna de ser posada com a model a les facultats de Dret per les interpretacions que la magistratura ha donat per impedir entrar en el fons de la qüestió. Els advocats que amb tota professionalitat i cura, inclosos els de la Generalitat, han defensat la improcedència de les obres, no crec que es recuperin fàcilment de bufetada tan grossa. Nyaps administratius alguns encara no subsanats, procediment judicial esbandit per la via ràpida argumentant fores de termini discutibles en un procediment administratiu extraordinàriament elàstic i només, pel que sembla, aplicat en benefici dels promotors, han possibilitat bastir un balneari de barres i cinc estrelles que a partir d'ara hauria de canviar el nom i passar-se a dir balneari La cacicada.

No cal donar noms, però han estat diversos els oficiants d'aquesta atzagaiada consumada des de diverses instàncies de l'administració pública catalana, passant per entitats bancàries o entitats que han jugat la carta del reclam publicitari del Grupo Vicente Muñoz Pomer (GVMP), que sense cap mirament ha tirat pel dret des del primer dia quan va descobrir que la Garriga podia ser un altre Marina d'Or, digui ?, posant el turbo a la pràctica emprada al País Valencià. Qui vulgui alliçonar-se una mica, li recomano el núm. 118 de la revista L'Avenç (juliol//agost de 2005, secció Plecs d'Història Local). És clar, que a més de tot això, s'ha hagut de jugar a escacs amb la visita a aital palau i luxós escenari, del president de la Generalitat i del rei d'Espanya, i s'ha de tenir en compte que la plataforma en defensa del patrimoni ha estat d'un estil ben poc usual, educada fins als extrems de la prudència retenint informació per no fer més mullader, i assumint que l'ase dels cops, bàsicament, fos el reconegut arquitecte Lluís Cuspinera, trinxat al màxim malgrat hagi estat només el cap visible d'un col·lectiu menys abrivat, perquè que la seva indignació ètica i estètica a falta d' instàncies de diàleg eficaces amb l'equip de govern de l'Ajuntament de la Garriga, l'han portar a actuar de mosca collonera, dit en català literari i del carrer.

Tanmateix, en l'assumpte d'aquest balneari que depassa de llarg l'interès local per la seva importància i formesportada i acabada, se'n dedueix que caldria fer bugada en un cert sector de l'administració catalana. I no ho escric sense més ni més tot i sabent que és com demanar la lluna, però polítics de rang, polítics d'arran, tècnics de diverses instàncies i de l'opció política que siguin, haurien de reflexionar i alguns demanar de plegar o de canviar de taula i cadira -ja se'ls trobarà feina no us preocupeu- per la posició presa en temes que o no han sabut com resoldre perquè no els han entès o perquè ni se'ls han estudiat amb l'atenció que requerien, o perquè han conclós que - ves a saber perquè- calia enterrar quan més aviat millor un assumpte llefiscós després de donar a uns i altres, versions no sempre idèntiques. La resolució del tema d'aquest balneari és una ensopegada i un precedent gens positiu per un país massa emboirat i poc valent encara en temes urbanístics on conflueixen influències polítiques, on alarma la política dels fets consumats, i on s'hauria de recriminar que promotors immobiliaris regalin rellotges per afalagar la gent. Ni que fos Sant Pol. No se ben bé que haurem d'explicar a les noves generacions quan tractem del tema patrimonial i el d'aquest monument a la pela, intentant casar, a més, programes d'actuació municipal i realitats concretes. Sobretot, però, no podrem deixar de raonar que l'aigua calenta, patrimoni del subsòl garriguenc i de tothom, va passar a ser patrimoni particular i que uns jardins emblemàtics que escoltaren les veus de prohoms del país, o que uns espais oberts a la població que gaudí del sojorn d'aquell patrimoni van privatitzar-se de mala manera per honor i glòria d'interessos immobiliaris i polítics. Però això serà demà. Avui, per arrodonir l'elogi al veredicte als fets consumats, caldria acordar que el passeig de la Garriga portés el nom de Paseo Muñoz Pomer, i a l'entrada de la població, caldria substituir l'escut amb el garric, per una paella. Valenciana, és clar.

El dissabte 22 d'octubre acabà un Congrés a Barcelona sobre la transició de la dictadura franquista a la democràcia, promogut a instàncies del Centre d'Estudis sobre les èpoques franquista i democràtica (CEDIFD-UAB). La virtut, també el valor sens dubte, de l'exercici de la memòria i la transmissió del coneixement dels fets esdevinguts i considerats com a notoriament importants, es va constatar com una eina obligada per no tenir una explicació esbiaixada de la història, i si, en canvi, completa i correcta. Mentre es procedia a la seva clausura, me'n recordava de la feina rigurosa i ben feta per David Bassa i Jordi Ribó publicada en el seu llibre Memòria de l'infern (2002), i en el darrer documental ampliant i aprofundinten el tema, presentat al Museu de Granollers i després pel canal 33, que comptà, a més, amb la firma de Carles Canet i altres col·laboradors tècnics.

Magnífic documental, com el llibre ja esmentat, i valuosa activitat per recuperar el pòsit del record i la voluntat de lluitar contra la voluntat de la desmemòria. En el Congrés es va insistir sobre les formes dictatorials i les seves conseqüències, entre elles, la duresa dels feixismes i la dificultat de la seva desaparició. En el cas del documental això també hi és ben present, un propòsit, a més, que té la possibilitat de poder arribar fàcilment a un nombrós públic no avesat excessivament en el tractament de la història. Les entrevistes fetes, la fotografia, la seqüència d' imatges, colors i temps en què se'ns presenta el documental, són tractades amb claredat d'objectius, amb decissió i un guió sempre fonamentat. Sorprèn una vegada més -documental i Congrés ens podrien servir de mostra una altra vegada- que fora del territori de l'Estat espanyol ha estat possible la revisió del feixisme i per tant del nazisme fins i tot des de les escoles i aquí, en canvi, de quina manera una Transició pilotada per franquistes i una versió posteriorment deformada i fins i tota en massa ocasions amable, pacífica i televisiva a l'estil més o menysde cuentame como pasó, ens han portat a una situació de persistència de formes amb un dèficit democràtic força greu i a una revisió gairebé anecdòtica.

Per tant, benvinguts primer el llibre i ara el documental en les formes tractades. Són eines d'anàlisi i d'invitació a la inquietud perquè no quedin desterrades de la memòria les pràctiques i les seqüeles dels feixismes. És un homenatge no només als qui patiren els horrors de Mauthausen, Gusen, Hartheim i Ebensee a Àustria, sinó que també ho és als seus familiars i és un crit d'alerta contra les formes soterrades de les actituds totalitàries.No és el primer record que es fa d'aquestes víctimes, certament, i sempre m'ha semblat alliçanador, per exemple, que ja fa alguns anys diversos molletans van testimoniar i homenatjar als seus covilatans morts a Mauthausen i dels quals han anat publicant dades biogràfiques.Tanmateix, és el record amb insistència el que el llibrei el documental ens sembla important també de destacar, ja que constata que hi ha periodistes o fotògrafs, amb currículums prou notables no és aquí on calgui descobrir-los, que al costat d'historiadors i altres professionals o simplement persones amb interès per la normalitat democràtica, poden fer pinya en el desvetllament de la memòria històrica i de la reparació d'uns greuges que massa sovint s'alenteixen o es taponen. Iniciatives, treballs, documentals, articles -des d'aquest mateix periòdic- a l'entorn de l'exili, dels desapareguts, dels destinats a camps de concentració nazis, obren l'esperança que la memòria històrica completa, veraç, ens agradi o no, cal conrear-la i amb urgència. Tinc ben present la meva visita fa pocs anys a Mauthausen. I la fortor encara i la visió de forns crematoris i pavellons que foren avantsales de la mort. I l'impacte de la lectura de noms de gent propera. O el de la bestialitat de la pedrera i d'unes escales aixecades per l'esforç de cossos i damunt de cossos vexats i oblidats. Això no és fer narrativa per fer-la. Com tampoc ho és recordar darreres notícies de persones entrampades en grups neonazis, moviments ultres, racistes, gent tutelats sota Alianza por la Unidad Nacional (AUN), Frente Antisistema (FAS),Democracia Nacional, Alternativa Española, Movimiento Social Revolucionario, les clàssiques Acción Radical, Circulo Español de Amigos de Europa (CEDADE), o Centre d'Estudis Indoeuropeus (CEI), el comando Marxelenes, i una llarg etcètera, com es pot deduir de l'informe Raxen sobre grupos neonazis i racistes, en el qual es xifra, a hores d'ara, l'existència d'una setentena de col·lectius activats i uns deu mil militants i simpatitzants ultres. Els articles d'Albert Balanzà i David Miró apareguts a l diari Avui els dies 12 i 13 d'octubre em semblan prou aclaparadors sobre el tema i prou indicatius que alguna cosa continua movent-se i que no és sobrer insistir sobre la necessitat d'alertar sobre l'horror del feixisme amb les seves diverses versions i mutacions. Memòria per què ? o per a què? Doncs per això, per recordar que l'opcions totalitàries tenen una llarga història de com es mostren i de com es despleguen. I de com no desapareixen sinó que dormen a l'aguait de la distracció o de l'oblit de la memòria històrica. I perquè no hauriem de voler que passés enlloc, ni ara ni mai, les paraules/imatges que David Bassa i Jordi Ribó ja transcrivien en el seu llibre mallevades de Joaquim Amat-Piniella, de K.L. Reich : Un món d'espectres es movia sota els ulls closos, enmig d'un silenci més punyent que els udols de terror d'un estona abans.

Nadala nostrada

Us l’envio mentre observo un paisatge on bufen aires calents, se senten renecs des de la COPE i es llegeixen paraules que fereixen les oïdes més que les veus de timbre falangista de Jimenez Losantos que déu el perdoni que els bisbes ja ho han fet a bastament. En Boadella continua fent bufonades posant tancs en el pessebre regional tot i que som una nació malgrat els cops de bastó, pessebre deia on abans hi havien carros i cavalls i mules i ovelles i olor de molsa convertida en pudor de polvora pels jocs de mans brutes de fuel del Prestige, del volador de poca alçada i catacrac que només ha estat un ensurt, Sr.Rajoy, aquest sí, dins el pessebre, disfressat amb pell d’ovella i acompanyat de l’autòmata blindat Sr. Acebes, Àngel, l’àngel exterminador de Catalunya escampant merda, prego excuses, més que la poca del nostre caganer, que per tot plegat ho som una mica tots, catalanes i catalans sempre fent pedagogia i a canvi rebent, no vull dir la paraula, i penitències i excomunions, i dubtes de si el Papa d’aquesta Nadala - el rei, el príncep i la futura reina ja cavalguen damunt dels camells que som tots, catalanes i catalans, espanyoles i espanyols, i/o sense paperes i papers -, dèiem dels dubtes de si el Papa es posarà també ara una barretina i un altre dia una txapela i un altre un mocador a l’estil d’Aragó, perquè, au vinga Papa, que no ho som tots iguals o què passa ? I, en la nostrada Nadala, també hi veig neules que som uns neules de tan seny i seny i per això m’està bé uh! uh! Oleguer, que faci una crida per a les seleccions catalanes per acabar amb la selecció una, grande i libre, dequemoreno si no pots ser lliure de triar la del teu país que no és aquell. I per acabar amb la Nadala d’enguany, veig damunt de la cova/parlament, amb perdó de nou, un altre àngel, aquest si, cara d’àngel Carod, Maragall, Saura i Mas –Saura porta cua i forca que recordo que és comunista però pintat de verd-, amb una pancarta amb el text de l’Estatut versió liliput i CD. En un costat hi veig un rierol ara que hi torna a haver-hi aigua, però mig amagada aquesta, car ens la xuclaran si ho saben i, sobretot , però sobretot que no hi faltin en el pessebre d’aquesta Nadala nostrada fent de poble amb somriure sorneguer, Tarradellas, Capri, Brossa i els milers i milers d’exiliats des de 1939 cantant l’emigrant i l’himne de Barça aquest any potser també. I acabo la Nadala que us faig a mans barallant-me entre la mala llet i un desig de pau recordant que qui dia passa any empeny, amén, i fent-me la pregunta de com acabarà l’Estatut.S’aprovarà malgrat en aquest pessebre de catalans, tots tinguem cara d’ampolla de cava, posat de botifarra i llengua estranya ? I és que Pere Quart ja ho escrivia profèticament sense saber de les inclemències caigudes el 2005: “... que aquest país no és per tanta pluja i el llot no adoba res...” I especialment després de tanta sequera. Quin país i quins veïns, i malgrat tot, amics o no, bon Nadal.

L’Ajuntament de la Garriga acaba d’atorgar elI Premi Joan Costa i Riera de recerca. Un grup depersones no estrictament garriguenques, les gestions de la Fundació Martí l’Humà, la bona predisposició de la regidoria de Cultura i Participació Ciutadana de l’Ajuntament esmentat i una quantitat de 3.000 euros, han proporcionat que un jurat atorgués el veredicte, i es pugués encetar amb un bon coixí social i econòmic el que ha de ser una convocatòria biennal. El premi ha recaigut en un treball valorat amb nota alta i que porta per nom Immigració i atenció sanitària: l’accesssibilitat dels immigrants marroquins a l’atenció primària. La seva autora: Míriam Sallent Càceres.

Una notícia com aquestes sempre és positiva i cal addicionar-la a altres premis comarcals, malgrat que a l’hora de ferbalanços el desconcert apareix massa sovint quan s’observa que la participació no és massa nodrida. Reflexió a fer: Un excés de convocatòries en un espai de temps massa limitat? Poca divulgació de les bases ? El convenciment o l’expectativa que no serà publicat el treball acabat ?. És evident que no sempre és així, però, els resultats d’algunes convocatòries ho indiquen. Segona reflexió: Quan es llegeix la convocatòria, què se’n sap de la persona o la referència que encapçalen les bases ?. És feina només dels qui convoquen, el de mantenir present l’acció personal, professional o de coneixement de la referència principal de la convocació, o és empresa més àmplia la de vetllar per la memòria del contingut del nom i dels temes que dónen sentit a la crida o convocatòria ? Fem un sondeig extensiu sobre noms de centres educatius, biblioteques i carrers que porten el nom d’il·lustres vallesans. El resultat és decebedor. Desconeixement general de qui són o foren. Com s’ha de fer per tal que alguns noms, al cap d’uns anys, no siguin més que la referència d’un equipament o d’un carrer ? Cal considerar-ho, però optaria per arremangar-nos, quants més millor, i posar-nos a treballar perquè l’oblid no és cobreixi d’incultura. No hi donem massa voltes: és una obligació social, una qüestió educativa i un tema de sentit comú i d’estima per a les persones i coses que han format part del nostre entorn més immediat.

I per ser consequent, recordo que Joan Costa va nèixer a la Garriga el 1933. Fins al 1973 va exercir de capellà obrer mentre a finals dels 60 s’implicava profundament en l’activitat política. Plegà de capellà en veure que no lligava la seva tasca amb un Església que quedava desfassada de la realitat. Estudià sociologia a París, on es doctorà amb la tesi Dels moviments polítics a la militància política.Treballà a la Fundació Jaume Bofill i col·laborà en nombroses entitats veïnals, entitats, ajuntaments i universitats, entre elles la de Managua. Senzill de tracte, respectuós i afable. Deixà nombrosos treballs que seria oportú estudiar. Suposo que el dia de la resurrecció final em recordarà que no volia ni mèrits ni glòries, tanmateix, alguns de nosaltres, d’acord amb el que he escrit, no ho pensem acceptar. Ho signo amb respecte.

Podria ser aquest un dels títols per referir-se a un treball presentat fa alguns dies al Museu de Granollers amb el nom de Granollers: observatori sociolingüístic. Cinc anys d’enquestes als alumnes de 4t d’ESO. Els seus autors, Antoni Riera, Rosa Sagalés i Jordi Sedó ja van publicar amb una altra lingüista, Mercè Pascual, els anys 1999 i 2000, els treballs iel llibre Granollers: Llengua i futur. Estudi sobre el coneixement del català entre els joves. Posteriorment com avanç de la investigació ara presentada, Riera, Sagalés i Sedó van fer publica la recerca que ha servit de base al llibre actual, en una conferència que fou publicada a Ponències. Hi porten treballant fa anys.

Per raons diverses he anat seguint aquests treballs des del seu inici, els quals ha comptat amb el suport de l’Associació Cultural de Granollers, el seu Centre d’Estudis, el Casal del Mestre i l’Ajuntament de Granollers, i no cal que en destaqui les parts més interessants des del punt de vista tècnic, car la suficiència de dades aportades així com les conclusions i les valoracionssón plenes de rigor,. Però voldria també apuntar algunes característiques que em semblen importants. En primer lloc la tria feta quant al treball de camp, el mètode i el temps escollits i pautats – centres d’ensenyament/parla a dins i fora, contacte directe amb docents i alumnes, enquestes, edats i espai temporal per fer i verificar els anàlisis-. En segon lloc una decidida valentia per part dels autors en parlar clarament d’aspectes i arribar a conclusionsque més d’una vegada caldria definir de no ser políticament correctes. En tercer lloc, l’aportació d’unes conclusions fonamentades, tècnicament mostrades, fàcils d’entendre, de comparar i d’extrapolar. I finalment, el fet d’aportar unes valoracions i conclusions allunyades de tòpics, catastrofismes i/o mesianismes i indicant criteris de correcció de la situació lingüística actual. No fou per tant sobrer que Carme Junyent, professora de la UB i de prestigi prou conegut en el tema, presentés el llibre referint-se als autors, rodats en el camp de la recerca i de les publicacions, com, a més a més, investigadors de la llengua.

Ben elaborades les valoracions i les conclusions del llibre així com el to emprat. Els tres lingüistes vallesans conclouen entre altres punts que en el marc escolar català, per part d’alguns estaments docents hi ha incompliment de normatives lingüístiques i per part de professors i alumnes una clara convergència al castellà renunciant a la llengua catalana en presència d’algú que parla la llengua castellana. Que en cinc anys –cal assenyalar que les dades han estat elaborades curosament entre 1999 i 2003, a partir de més de 45.000 respostes tabulades-, el percentatge d’alumnes que troben poc o gens útil el català ha passat del 2,4 % al 7 %, i que en canvi la tendència de pas al castellà per raons d’utilitat és d’un increment del 1,6 % al 2%. Dada significativa també és que els joves que parlen en castellà al carrer, passaren del 39 % al 45 %.Per tant, el català, entre el jovent, està en crisi, per bé que hi ha una altra dada positiva, com la que mentre baixa l´ús del català entre els joves a Granollers, un 16 % d’alumnes amb pares castellanoparlants diuen que fan servir sempre o més sovint el català. Un treball de Xavier Vila i Mireia Galindo publicat gairebé al mateix temps també va per aquí: A les escoles amb menys del 30 % de l’alumnat catalanoparlant, gairebé el 94 % dels torns de paraula als patis són en castellà i no sembla gens desencertat deduir que els catalanoparlants usen més el castellàque la seva pròpia llengua, aplicant també la norma de convergència o de prestigi del castellà.

Així estem però no volem plegar veles, i seguint la metodologia de de Riera, Sagalés i Sedó, caldria continuar fins ara per computar variables sobretot amb el fort creixement immigratori. I també per aclarir el per què alguns treballen amb més rigor i menys discursos de cara a la galeria que alguns càrrecs oficials. I és que uns toquen de peus a terra i altres fan volar coloms. O gavines.

Evidentment els que han arribat, però els que encara queden a Salamanca por legítimo derecho de conquista. Qui són els que no volen tancar la guerra i les seqüeles d’un pillatge ?Inculte i indigne va ser destruir el 90 % de la documentació catalana i ho és la pràctica de no retornar als seus propietaris els béns emmagatzemats. I és que a excepció de veus raonades i favorables –fins i tot a dins de Salamanca- al retorn dels papers a Catalunya i allà d’on procedeixen, la dèria d’alguns de no restituir és com obsessiva. Aquests dies el tema rebrota per la restitució del que queda d’uns 3.500 sacs de documentació amb un pes que voltavales 140 tones i que sortí cap a Salamanca entre juny de 1939 i febrer de 1940. Tot això després de destruir i cremar una quantitat impressionant de documentació o pertinences d’institucions i particulars. Feina feta perensorrar un país.

Al dipòsit de Salamanca –ni se’n pot dir Arxiu-, s’hi feren unes agrupacions que per una banda contenenen documents o objectes confiscats per la Sección Especial oMasónica (SE), i per la Sección Político-social (PS). A la primera hi ha agrupacions de documents d’entitats maçòniques, d’altres entitats filosòfiques i agrupacions d’objectes, i a la segona n’hi ha de documents textuals -amb subagrupacions de documentació particular i militar- i agrupacions no textuals i d’objectes. Tant en una com en l’altratambé hi ha agrupacions bibliogràfiques subdividides entre monografies i publicacions periòdiques. Aquest material va permetre fer unes 180.000 fitxes en el cas de la SE Maçònica i uns 3.000.000 en el cas de la SE Político-social. Objectius ? Servir per aplicar als vençuts la Leyde Responsabilidades Políticas, la Ley para la Represión de la Masoneria y el Comunismo, amb un Tribunal Especial (1940-1963, i després amb el Tribunal deOrden Públic (TOP) ), i la Causa General. A l’Arxiu Comarcal del Vallès Oriental s’ha pogut veure aquests dies una exposició sobre el tema.

Què ha tornat fins ara ? Un total de 506 lligalls, on hi ha documentació de la nostra comarca amb expedients d’apropiacions, en menor grau de la Direcció gral. de l’Administració Local i de la Junta de Seguretat Interior.És una documentació que havia estat produida per la Generalitat i relacionada amb els municipis i que s’haretornat al seu productor o sia la Generalitat. De la comarca ens permet estudiar l’abast de les ocupacions fetes pels Comitès, els procediments, integrants i afectats, destinacions, resultats i també part de la dinàmica de la rereguarda. Però amb això no n’hi ha prou per recuperar l’estudi de l’època. Cal saber tota la documentació que afecta a la nostra comarca i que es troba en la de sindicats, partits, organitzacions i que no ha retornat encara, i cal saber contra qui i contra què es destinà el material ubicat a Salamanca, per saber elnivell i la quantificació de la repressió franquista. O sigui que mentre els lligats retornats els podem consultar a l’Arxiu Nacional de Catalunya i pel que sembla les consultes a Salamanca continuaran sent obligades, la pregunta ja es fa eterna: que passarà amb la resta que no arriba?. Continuarà sent tan difícil recuperar la memòria històrica ?La divisió entre guanyadors i vençuts se’ns refregarà pels segles dels segles ? Per ara pinten bastos. Potser no és cap noticia.

De nou tornem a trobar-nos a dins d’unes discusions que ja semblen inacabables. Els papers catalans a Salamanca tornen o no tornen? Una primera remesa ja ens va arribar en mig de grans impediments, de recorreguts propis d’un guió cinematogràfic i de laments i de recriminacions contra els catalans..

D’uns 3.500 sacs de documentació amb un pes d’unes 140 tones, sortiren de Catalunya cap al dipòsit de Salamanca, entre el mes de juny de 1939 fins a febrer de 1940, milers i milers de documents i béns de diverses caractèristiques espoliades.El propòsit de desorganitzar el país i especialment d’utilitzar el material per a continuar amb més força la repressió franquista, arribava uns nivells impensables. Això després de destruir una quantitat de béns dels quals mai en sabrem ni el seu abast total ni el seva valor exacte, per bé que segur que pel sol fet de desaparèixer ja el fa important i de vegades insubstituible.

El material que va arribar a Salamanca, ja que una part fou dispersat en altres llocs, es diposità en dues seccions especials, una d’elles la maçònica –obssessió de Franco- i l’altra la político-social. En una molt particular interpretació del sistema arxivístic, a cada secció s’hi van fer agrupacions i subagrupacions de documents textuals, no textuals i d’objectes i en les dues seccions s’hi crearen també agrupacions bibliogràfiques. Tot plegat es destinà a la repressió dels derrotats a la guerra civil que en una tipologia ben curiosa del reaccionarisme espanyol més tronat i encarnat en elfranquista, eren bàsicament els marxistes, maçons, separatistes, anarquistes i sodomites. La Ley de responsabilidades Políticas, la Ley para la Represión de la Masoneria y el Comunismo, la Causa General i uns tribunals especials destinats a la seva aplicació, van orquestrà part de la parafernàlia repressiva amb l’ajuda d’unes 180.000 fitxes de maçons i uns 3.000.000 de fitxes del la secció político-social.

De tot això, molt poc ha retornat encara, però de la Garriga es troben entre el lligats retornats, documents que fan referència especialment a les apropiacions del Comitè. La documentació és prou interessant per poder fer-ne un seguiment del sistema, ús i resultats abans de que acabés la guerra, així com noms, sindicats i parts. Val a dir que la documentació garriguenca és prou interessant i proporcionalment a la resta comarcal, abundant. Serà qüestió d’insistir en una devolució que per ara no sembla fàcil perquè el franquisme continua sent persistent en diferents actituds i formes dins d’una democràcia a l’espanyola. D’entrada, Salamanca torna a blindar-se./ Joan Garriga i Andreu. Historiador.

En català guanyar-se la vida equival a fer els esforços necessaris per trobar treball i poder prosperar. És el que van intentar fer alguns homes i dones procedents d’Almeria i arribats a Granollers durant la dècada de 1920 per feinejar al camp, a la fàbrica o a la nova línea del tren. També vingueren d’altres llocs i els anys seixanta prporcionàren un increment immigratori molt important. Però em vull cenyir a la gent d’aquella terra i d’aquella època per raons que intentaré explicar. Persones que la guerra de 1936 les atrapà a Granollers i que durant el conflicte moriren al front o perderen la vida sota les bombes del bombardeig de 1938 o durant els atacs aèris de la legió Còndor el gener de 1939.

Sempre m’ha impressionat la trajectòria d’aquelles persones que fugint de llocs on la misèria i l’explotació era el pa que s’hi donava i vingueren a guanyar-se la vida a aquest país que també és el seu i el dels seus descendents. N´hi ha un bon gruix. Els nouvinguts d’abans de la guerra es trobaren amb unes circumstàncies molt dures, la guerra els maltractà i la dictadura els va utilitzar com a força de treball barata i permeté que la migració fos encara més forta. És la històriagairebé eterna de la gent de terres dominades pel caciquisme.

Doncs bé, una petita i valuosa narració sobre almeriencs procedents de Somontín, Serón o Lúcar, per exemple, es pot narrar en relació a la comarca. Em referiré, però, a Lúcar i a Granollers car és prou interessant i alliçonadora en l’estudi del fluxos migratoris.

En efecte, com indicava, les terres de Palou, el treball a l’agricultura i a la ramaderia granollerina, al tèxtil de Ca l’Umbert o les feines en el nou traçat de la línia del tren que substituiria el que hi havia a l’actual carrer de Girona i rere el Parc i la Fonda Europa, atragueren una força de treball procedent d’Almeria, no molt nombrosa però important per a un Granollers que el 1936 tenia uns 14.000 habitants. Procedents de Lúcar arribaren un nombre destacat segons padró i cens de l’època buidats i estudiats fins el primer que es va fer després d’acabada la guerra, i deixaren en el passiu d’habitants també una xifra important quant als que moriren durant el conflicte.

Tan sols d’aquella població, al front, defensant la República, cinc com a mínim hi trobaren la mort, en el bombardeig de Granollers de 31 de maig de 1938 hi moriren un mínim de tres, i en un dels bombardejos de 1939, concretament el del dia 25 de gener, les bombes segaren la vida d’altres onze persones. Si hom observa que la majoria d’ells tenien algun tipus de parentiu, que en el cas del gener moriren a més un parell d’infants de pocs anys que havien nascut ja aquíperò de pares i germans d’aquella població, i que en aquest fatídic dia de gener les bombes caigudes en algún dels indrets de la via del tren s’emportaren la vida de famílies senceres o gairebé senceres de lucarenys, la commoció, el desastre i el dol és i continua sent extraordinàriament punyent . Reitero que com el de totes les famílies d’aquells que perderen la vida, però el cas de la gent procedent d’aquella població és molt especial i aclaparador pels fets i pel silenci posterior.

El franquisme no va retre homenatge als homes, dones i infantsque moriren sota les bombes de la seva aviació. El tipus de remembrança que a bastament va practicar va ser per a altres i d’altres tipus. L’ajuda que reberen la resta que quedaren de les famílies destrossades per els bombes, nul·la. El reconeixement, nique hagués estat mínim peldolor immens i de vegades per la misèria infinita que algunes de les persones que quedaren vives d’aquelles famílies, de valor zero a excepció de la caritat oferta perl’Auxilio Sociali per part de l’Església oficial poca cosa més que el perdó dels seus pecats, car no calia oblidar que tot i que les bombes no preguntaven ideologia es llençavensobre la gent prescindint d’on fossin, però recordant que vivia en terra republicana i roja i catalana. I això ja era culpabilitat .Per reblar el clau, durant el franquisme, parlar dels bombardejos italians i alemanys sota la tutela del general Franco que causaren centenars de morts a Granollers i que tingueren un ressó internacional era tema prohibit. Com tants.

És per tot això que sembla bé que quan es recupera la història silenciada tractem d’una forma especial el tema de Lúcar i Granollers. Fa mesos que hem posat fil a l’agulla i anem teixint els records. Possiblement quan aquestes ratlles sortin publicades alguns ens trobem en aquella població a la recerca d’ampliar dades que des d’aqui ja hem anat teixint. Es tracta de refer una part d’ història i de recordar els estralls d’un conflicte brutal sobre el qual cal pensar i repensar tantes vegades com calgui per evitar errors presents i futurs. Si dintre d’algunes setmanes podem documentar millor els fets ocorreguts en els bombardejos a la comarca el gener de 1939, haurem contribuït a un acte col·lectiu que no podrà tornar cap vida, però si almenys reparar en part la injustícia comesa sobre tantes vides innocents i en el cas de la gent de Lúcar, a més, sobre aquells que sortiren de casa per guanyar-se la vida i a la nova casa hi trobaren la mort i silenci al seu costat.

En una societat amb tantes facilitats per comunicar-se, no hi ha, però, una emissió d’arguments ben construits per part d’uns i una recepció serena per part d’altres. Ens trobem en una gran torre de Babel en la qual tot i parlar en un mateix idioma o idiomes coneguts, la transmissió de paraules, frases i coneixements s’han tornat una activitat de baixa qualitat i d’alta intensitat: el crit, la gesticulació i la desqualificació apareixen com a elements i preteses virtuts individuals i socials.

El resultat el trobem a la vida quotidiana: les noves generacions reben i lliuren missatges on és més meritori la velocitat de l’oferta i/ ode la rèplica que el producte ben acabat . Això es palesa al carrer, als centres d’ensenyament, als llocs d’oci, en la comunicació via internet, via mòbil, en l’empobriment del llenguatge, en l’adulteració de les paraules i en la correcció del pensament.. En fi, en el debat de els idees.

Per això és tan necessari que a les portes de les consultes electorals, els mitjans de comunicació i especialment els qui han fet del seu ofici la política, o sigui, el servei a la ciutadania, donin missatges clars, programes factibles i demostrin honradesa en les conviccions i en les actuacions de la seva feina. Això, a banda d’explicar els continguts dels seus programes, similituds i diferències amb altres i de reduir, si pot ser, la quantitat d’opcions, escisions, fraccions i alternatives que arriben àdhuc, i amb perdó, a la defensa de la tauromàquia. És una llàstima que a diferència d’alguns oficis de responsabilitat, en plegar no passin molts polítics, de forma obligada, per una examen o avaluació de resultats proposats i arribats, i de balanços econòmics de la seva gestió.

En fi, te unes característiques especials el treball de polític,i per això no és d’estranyar que l’aprovació i la sanció pública siguin inherents a la seva feina. La seva activitat professional, te hores feixugues i hores de glòria molt sovint efímeres. I en general, des del retorn del sistema democràtic, unes vocacions inesperades i de vegades difícils d’escatir. Tanmateix, el temps acostuma a seleccionar els bons gestors dels deficients, els coherents i amb preparació, dels escaladors. Per tot plegat son molt positives iniciatives com les de la Garriga, impulsades a través del Fòrum Civil per la Paraula, convocant per al diumenge 13 de maig un debat públic que han acceptat tots els caps de llista que es presenten a les municipals. Unes taules de treball, ofertes a tota la població, que es feren el dia 29 d’abril, i ja van servir per discutir diversos temes i valorar la importancia i l’eficàcia de propostes per al municipi. No es tracta de cap experiment en el buit, car ja fa quatre anys es va elaborar treballs d’aquestes característiques i el resultat ha estat, en positiu i en negatiu, interessant, alliçonador i altament participatiu. Sense mediatitzacions prèvies es vol tornar a practicar un debat obert a tothom on les persones es puguin expressar en veu alta i les conclusions siguin un altaveu per a qui les hagin de recollir. No son experiments populistas i son activitats plenament democràtiques on els debats han de servir per tractar-se amb respecte i amb igualtat i també tocant de peus a terra. Fent un símil teologal sobre la fe, l’esperança i la caritat, direm que cal que tinguem fe que perquè aquestes pràctiques que sens dubte han de ser ben preparades, es vagin ampliant. Fe, perquè les esperances es trenquen massa sovint, i de caritat política no en volen viure. Molts polítics ho saben prou: cal enlairar el llistó participatiu i deixar d’enfarfagar-nos amb tanta presència mediàtica, el llistat de bones obres i els renys sota les frases d’això és políticament correcta o politicament incorrecte.

Com sigui que soc dels que compto amb amics que fan feina de polítics i que han demostrat vàlua i honradesa des de fa anys, i com que soc dels que compto amb amics que creiem amb el debat obert i respectuós com una de les activitats més elementals de la democràcia, fem bones les expectativas i siguem optimistes en la convicció que sempre cal el diàleg i el fòrum basat en la paraula emesa, contestada i acordada. Tot i que les paraules massa sovint se les emporta el vent.

Les tensions internes a la rereguarda. Els bombardejos de l’aviació al servei de Franco

L’esclat de la tragèdia

La resposta a l’aixecament militar contra la República va ser dràstica. De manera espontània i tot seguit a través de les activitats dels Comitès que es crearen als municipis de la comarca, es va voler frenar els militars revoltats i endegar unes transformacions radicals en una societat massa ancorada en un passat on el control del caciquisme pagès o industrial l’havia mantingut absolutament controlada. Amb l’arribada de la Segona República es trencava un passat de massa vexació de classe, de mancances de llibertats civils i d’interpretacions penals rigoroses en contra de les capes més oprimides. L’aixecament militar en defensa dels valors conservadors de sempre i d’una Espanya monolítica de pensament ho segaven d’arrel, i la rèplica tan radical de diversos sectors socials a aquest aixecament s’ha d’entendre en un context de ràbia, fins i tot de ferotgia contra l’Espanya eterna, els valor eterns, els militars eterns, i en contra d’una església oficial situada al costat dels opressors. Cal entendre-ho, que no justificar-ho, ja que en el vendaval revolucionari els disbarats denunciats entre altres per un cenetista tan important com Joan Peiró, van ser dissortadament massa punyents. I això provocà tensions internes, Els exemples: crema d’esglésies i d’objectes religiosos i destrucció, en fi, de diversos elements de valor patrimonial van ferque la revolta ho pagués molt car. Però per sobre de tot, l’assassinat de persones van magnificar encara més el drama que la gent patia. Tampoc es quedaven enrere els sollevats en els territoris que ocupaven ja que militars, falangistes i “señoritos” aplicaven també de manerabrutal la seva revolta. Andalusia, Extremadura, eren els primers llocs a palesar-ho i les dades que avui dia apareixen demostren com la repressió franquista començava a posar les bases del que seria una llarga i violenta guerra bruta durant el conflicte i durant la dictadura. Foc i sang en una i altra banda: en la de Franco emparat per la denominació d’orígen de Guerra Santa; a la rereguarda en nom de la justícia revolucionària. El resultat, a l’igual que en totes les guerra, va ser l’aparició de fortes tensions i l’estructuració d’una contrarevolució que bregà per impedir que la revolta avancés i que els franquistes o els feixistes o l’ordre antic guanyessin en aquella barallamilitar, ideològica i religiosa en un conflicte incubat feia decennis en un teixit inculte, de lluita de classes, i de una voluntat inequívoca expressada per la dreta més visceral de no renunciar als seus privilegis llargament confiscats.

Tot això pot explicar les actituds preses, a favor o en contra,en els pobles de la comarca davant les iniciatives i les pràctiques del Comitès. I això pot fer entendre que si és ben cert que en diversos llocs la redistribució de la propietat i ús dels habitatges i les col·lectivitzacions agràries i l’ocupació i adjudicació de terres i horts va ser una mesura positiva per atendre les noves necessitats de la població augmentada per l’arribada de refugiats i evacuats –el cas de la Garriga és paradigmàtic-,en altres, les coses no van ser tan fàcils. En efecte, la pagesia de Palou va evidenciar les discrepàncies amb un sector prou important de granollerins i l’annexió de 1928 que ja havia estat posada en qüestió el 1932, a partir de 1936 i al llarg de la guerra tornà a fer-se més forta. Qüestions d’ideari en el qual l’anarquisme cenetista i faista xocava amb les posicions rabassaires dels pagesos de Palou n’eren els principals focus de tensió. A més, el pragmatisme de la pagesia feia radicalitzar més les seves postures quan veia que davant dels greus problemes alimentaris de la ciutat, la vida i la producció als camps eren unes fonts de les quals no en podien perdre el seu control ni polític ni comercial.No eren aquests els mateixos problemes de la pagesia garriguenca quan s’aixecà contra el Comitè l’1 de gener de 1937 ? Aquest aldarull amb la participació de diversos sectors de la població, precedent d’altres fets com els de la Fatarella i el Fets de Maig de 1937, no van ser els preludi de les tensions existents a la població i de manera molt concreta el resultat de les dissidències entre organitzacions sindicals i polítiques ?

Tensions internes també s’acusaren per la resistència a ser col·lectivitzats o controlats alguns comerços. En aquest cas, els aldarulls ocorreguts a Granollers el març de 1937, prèvia informació i discussió de la situació política i econòmica al cinema Majèstic i la mort després del representant del GEPCI, no són també les mostres de les tensions internes entre l’esquerra i de les lluites contra la revolució portades a terme per diverses persones amb discrepàncies molt profundes ?

També les dificultats en què es troba la rereguarda vingueren per l’escolarització i sobretot per la gana. A més gent arribada a la comarca, més problemes per redistribuir les persones i per precisar el nou concepte de propietat de les vivendes. L’escolarització se solucionà força bé. Les tensions amb els refugiats, però, existiren. Diferents maneres de vida, diferent cultura, necessitats elementals, van provocar como podia ser previsible, tensions entre la gent. Com calia, tanmateix, abordar i solucionar un problema tan greu com aquest enmig d’una guerra i fer-ho de manera sobtada sense cometre massa errors humans i alhora ubicar, escolaritzar i alimentar als arribats amb una càrrega emocional, a més, molt dura ? Amagar, tanmateix, els conflictes arran dels robatoris de fruits del camp –també demostrats que en alguna ocasió eren fets per persones arribades en tren en alguna població i que no eren segurament ni evacuats ni refugiats-, o obviar els litigis per les destrosses causades en edificis ocupats via municipal i ben poc respectats, no seria correcte. Però com es podia organitzar millor, ateses les circumstàncies, de com es va fer ? Per altra banda, l’escolarització mereix una valoració molt atenta pels resultats arribats. Mestres republicans al servei d’una pedagogia moderna i amb una enorme voluntat de fer als infants el menys tràgica possible aquella guerra, permeteren un balanç força positiu i encara avui dia motiu de consideració.

Per altra banda, el valor de la vida, l’element encara més preuat davant de la presència insistent de la mort va ser un altre motiu de profundes tensions en aquells tràgics esdeveniments.La mort va causar unes ferides difícilment tancadesamb el pas dels anys i les tensions obertes mai apaivagades durant la guerra ni tampoc després. Des de finals de juliol i fins al mes de setembre, els assassinats de gent de dreta - per fer-ne una tipologia general-, foren molts. Famílies trencades i famílies enfrontades que la repressió franquista acabà d’enfondir en un silenci aclaparador. Les persones ajusticiades per la repressió de la rereguarda, després les mortes al front, la majoria defensant la República, també els morts pels flagells de la guerra en forma de malaltiesi el darrer capítol en forma de mort pels bombardejos de l’aviació italiana, alemanya o hispana pròpiament, generaren a la societat una munió de sentiments i de tensions difícils d’analitzar.

Aquesta munió d’esdeveniments van fer aparèixer diverses respostes i van gestar algunes estratègies algunes vegades sorolloses i a ple dia: el dol per la mort d’algun soldat republicà al front de l’Aragó, per exemple. Els aldarulls pagesos o de comerciants també. Però també es van prendre i gestar en silenci com en l’existència de persones que encobriren amagats en cases de poble o en cases de pagès, i també de confidents integrants del que se n’ha dit més o menys encertadament, cinquena columna o ajuda entre franquistes, que és ben clar que funcionà a la comarca. En aquest sentit, s’ha fet el recompte de llocs i quines persones amagaren i van estar amagades durant la guerra ? Tanmateix, a banda que en alguns casos se sap de manera ben precisa, ens aportaria gran cosa més les quantificacions i l’abast d’aquesta temàtica? Segurament, indagar qui o quins foren els descriptors dels informes sobre les fàbriques, els camps d’aviació i altres qüestions de la rereguarda que fins i tot han aparegut endocuments ja publicats, mereixeria més atenció. Rere un croquis, unes descripcions molt ben documentades, unes sigles de qui donà la informació, podríem saber qui havia ? En algun cas és ben clar perquè consten les dades. Que defensaven la seva causa ? No hi ha dubte. Però n’eren conscients que els informes passats servien i servirien per causar uns estralls en immobles i vides de la magnitud com les causades en les poblacions de rereguarda vallesana prescindint de la seva ideologia d’esquerra o de dreta ? Perquè les tensions existiren i s’agreujaren pels bombardejos, tot i que més que entre la gent de rereguarda i d’entre els mateixos pobles, la brutalitat i la destrossa civil i humana van ser tan fortes que deixaren com estabornits i desorientats als vilatans de l’època, i clarament decidits a acusar al feixisme i a Franco de les barbaritats causades als pobles. Tensions, ensorrada moral i necessitat, però, de tirar endavant com fos es palesa en la vida de la gent després dels atacs aeris dels italians i alemanys sobre alguns pobles de la comarca, especialment els dies 8 de gener, i 31 de maig de 1938, i 23, 24, 25, 26, i 29 de gener de 1939. Conflictes interns a la rereguarda, càstig brutal a les poblacions, i de nou la pregunta: qui va començar la guerra?. El poble ? Cal pensar-hi.

(Recordant el bon amic Josep Homs, geògrafi company en molts treballs de recerca( Granollers 1954-1997)

El propòsit de la sèrie d’articles publicats era bàsicament el de recuperar temesi qüestions, així com el de plantejardiversos interrogants, sobre un període tan dramàtic com el dels anys 1936-1939 i els anys immediats de postguerra. De fet, s’han tractat episodis que anteriorment havien estat investigats i en alguns casos divulgat, ja que la nostra comarca disposa d’un bon gruix de treballs a l’entorn de la temàticadel conflicte, però al seu costat s’han aportat noves dades i diverses visions, i han quedat plantejats nous camins de recerca per esbrinar encara més la història d’uns anys que van malmetre la convivència i esborrar la democràcia. D’aquesta manera es continuava teixint iespecialment aclarint i omplint de coneixement, el fil conductor i l’explicaciód’esdeveniments silenciats o àdhuc tergiversats. Han passat massa temps per amagar una part de la història més recent i/o de donar interpretacions oficials, esbiaixades, edulcorades, prepotents i, també, perquè negar-ho, de vegades excessivament partidistes i, és clar, finalmentfaltades d’objectivitat. Per tot plegat s’ha fet un esforç per utilitzar unes fonts, unes dades, recollir memòria oral i comparar-la amb documents escrits, amb criteris professionals i sempre tenint en compte que la publicació anava destinada a amplis sectors de la població a través d’un periòdic com aquest, que ha volgut fer un servei al país col·laborant en la publicació d’aquests treballs elaborats al llarg de molts mesos per sintetitzar-los, documentar-los i que disposessin d’un element addicional com era i és el de donar valor i si hom vol, virtut, a l´ús de la memòria en el procés de l’anàlisi històrica.

Per tot plegat ens semblen també ben adients les conclusions a que arribaren diversos historiadors i juristes en la Jornada sobre Violència, repressió i justícia a Catalunya (1936-1975), celebrada a la Fundació Carles Pi i Sunyer, de Barcelona, el 6 de juny de 2007. Entre altres coses concloïen: “(...) sense la insurrecció militar de juliol de 1936 no hi hauria hagut ni guerra civil ni l’explosió de violència, que significà un salt qualitatiu i quantitatiu no comparable als desordres anteriors. (...) Si la violència a la rereguarda republicana va néixer i créixer enmig d’un atac directe contra el poder republicà, la violència franquista va ser consubstancial als objectius antidemocràtics dels sediciosos, que acabaran inscrivint-se en el marc dels projectes de creació d’un nou ordre feixista europeu. (...) amb el franquisme configurat com una dictadura totalitària (...) quedà institucionalitzada en un formidable aparell repressiu (...) la dictadura franquista vulnerà, fins als seus darrers dies, els drets humans i les llibertats civils bàsiques en qualsevol societat democràtica.(...) considerem inacceptable l’actitud dels qui ara reaccionen aïradament contra tot intent de treure de l’oblit i retornar la seva dignitat a les víctimes de la violència franquista.(...) Cal recordar que la política desenvolupada pel règim franquista de només reconèixer les víctimes de la denominada Causa Nacional i la seva utilització de forma venjativa, va comportar la negació d’una autèntica voluntat de reconciliació/ Després de gairebé trenta anys de democràcia, és hora que les institucions promoguin el reconeixement, la memòria i la reparació de totes les víctimes de la dictadura franquista; alhora, fent ús d’un autèntic esperit de reconciliació, també han de curar pel respecte i la memòria d’aquells ciutadans que, per raons de condició social, opció ideològica o creences religioses, van ser víctimes de la violència desfermada com a reacció a la sublevació del 18 de juliol de 1936”.

Transcrit el contingut anterior i a tall de colofó d’aquesta sèrie d’articles, les observacions i noves dades que ens han fet arribar a l’entorn de la temàtica tractada, - especialment sobre les llistes referents al Cost Humà- volem que, confrontades, estudiades des del moment de la seva recepció i valorades sempre que ha estat possible amb les persones que han mantingut correspondència o interlocució amb els membres de l’equip de redactors o del periòdic o dels arxius o centres de catalogació ja indicats el seu dia, volem, dèiem, que siguin addicionades o esmenades a fi de poder adequar la base de dades principal i ser publicades de nou dintre d’un temps prudencial amb les observacions verificades. Tanmateix, és obligat agrair públicament les dades i observacions fetes, així com l’actitud de totes les persones que se’ns han adreçat interessant-se pel contingut dels articles. Volem també fer esment, d’algunes de les persones que han procedit i/o ajudat en la recerca de la memòria oral (MO), i citemper a orientació dels lectors, algunes fonts i bibliografia no exhaustives que ens han servit com a elements en la recerca i en la redacció dels articles publicats.

Relació d’alguns investigadors/col·laboradors en la recerca de la memòria oral (anys 1989-2007), a banda dels articulistes

Jordi Planas/Margarida Forns/Xavier Pérez/Martí Ninou/ Anna Piella/Esteve Argemí/Enric Costa/Josep Prat/ Anna Bosch/Jaume Salichs/Francesc Ullar/Carme Aspa/ Jordi Castellanos/Carme Calbó/Ricard Ginjaume/Lluís Tintó/ Josep Cuní/Jordi Anglada

Relació d’alguns càrrecs de Centres d’investigació, arxivers i/o treballadors d’arxius que han col·laborat

Fons particulars: Arxiu de la família Ambrós i Lloreda; Arxiu documental i fotogràfic de Ramon Ferrandis

Amo, Alfonso del: Guerra civil espanyola e historia. “Cinema Rescat. Butlletí de l’Associació Catalana per a la recerca i recuperació del Patrimoni Cinematogràfic. Any II, núm. 5, 2n.quadrimestre, 1998)

Armengou, Montse; Ricard Belis: Las Fosas del silencio (Ed. DeBolsillo, L’Hospitalet/Gavà, 2005)

Arnaus, Albert: La repressió franquista al Moianès (1939-1943. “Modilianum” (IIa època, núm.30, Moià, 2004)

Bermejo, Benito: Libro memorial: los espanyoles deportados a los camps nazis (1949-1945) (Ministerio de Cultura, Madrid, 2006)

Bernal, Dolors; Antoni Lardín; Joan Corbalán: Diari de la retirada i l’exili (Actes del primer Congrés sobre Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme. Ed. Crítica, 2003)

Bosch, Anna: L’alcalde Fortuny. “ Notes” (Centre d’Estudis Molletans, Mollet, 1991)

Botey, Lambert; Jordina Medalla: El cinema a Granollers. Noves aportacions, dins Ponències (Granollers. Centre d’Estudis de l’Associació Cultural, 1997)

Botey, Lambert; Jordina Medalla: El cinema a Granollers, abans de la Guerra Civil, Col. “Coneguem Granollers”, núm.5 (Granollers, Ajunt. de Granollers, 1987)

Camps, Albert; Joan Garriga; Josep Homs, Jacint Jordana; Joaquim Ledesma: Granollers, 1936-1939: conflicte revolucionari i bèl·lic, volum II (Vilassar de Mar, Ed. Oikos-Tau,1990)

Corbalán, Joan; Antoni Lardín: Josep Fortuny i Torrents. Una biografia política (Centre d’Estudis Molletans, Col.Vicenç Plantada, 5. Mollet del Vallès, 2000)

Corbalán, Joan; Consol Garcia-Moreno: Joan Ambrós i Lloreda. Per Catalunya i la Llibertat (Centre d’Estudis Molletans, Col.Vicenç Plantada, 7. Mollet del Vallès, 2002)

Corbalán, Joan; Antoni Lardín: Des de la presó: epistolari de Josep Fortuny (febrer-juliol de 1939). (Actes del primer Congrés sobre Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme. Ed. Crítica, 2003)

Corbalán, Joan: Investigant la repressió franquista: els sumaríssims, “Plecs d’Història Local,126 “ dins “L’Avenç”, núm. 326 (2007)

Etxaniz, José Angel; Vicente del Palacio, David Serrano: Morir a Euskadi 1938-1940. Catalans a Gernika-Lumo(Centre d’Investigació de la Literatura Europea Concentracionària (CILEC). Fundació Arts. Sabadell, 2006)

Garriga, Joan: Revolta i Guerra Civil a la Garriga. Vallès Oriental.1936-1939 ( L’Aixernador, 1986)

Garriga, Joan; Josep Homs; Jacint Jordana; Joaquim Ledesma: Granollers, 1936-1939: conflicte revolucionari i bèl·lic, volum I (Vilassar de Mar, Ed. Oikos-Tau,1989)

Garriga, Joan: Granollers, el bombardeig de 1938, Col.” Coneguem Granollers,”, núm.4 (1988) (revisió i ampliació de 2002)

Garriga, Joan: Granollers, caciquisme i fractura democràtica (1848-1939) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003)

Garriga, Joan: Franquisme i poder polític a Granollers (1939-1975) (Publicacions de

Gesalí, David: El avión Grumman CC&F G-23 en la guerra civil espanyola (Montmeló, 2005)

Gesalí, David;Alberto Reche: Els aeròdroms del Vallès Oriental durant la Guerra Civil, dins Ponències (Centre d’Estudis de l’Associació Cultural, 2005)

Julià, Santos (coordinador); Julián Casanova; Josep M. Solé; Joan Villarroya; Francisco Moreno: Víctimas de la Guerra Civil (Ed. Temas de Hoy, Madrid, 2006)

Massaguer, M. Àngels: Segona República, Guerra Civil i primer franquisme a Parets del Vallès (Ajunt. de Parets del Vallès, Estudis locals, 7, 2007)

Maduell, Àlvar: El català proscrit el primer any de franquisme, Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos (AIE), 1987 (Granollers, Ed.Museu de Granollers/Centre d’Estudis de l’Associació Cultural,1988)

Montagud, Miguel, Breve reseña de hechos ocurridos en Granollers desdeel 18 de julio de 1936, dins Ciudad de Granollers, Festa Major (1939)

Navarro, Eduard: La repressió del primer franquisme a Granollers, dins Ponències (Granollers, Centre d’Estudis de l’Associació Cultural, 2003)

Navarro, Eduard: La repressió a Granollers durant el primer franquisme (1939-1944), dins Ponències (Granollers, Centre d’Estudis de l’Associació Cultural, 2005)

Pérez, Xavier: Soldats santfostencs morts a la Guerra Civil, “ Campsentelles”

Planas, Jordi: Manifestacions del feixisme a Granollers (1939-1945). “Lauro”, Revista del Museu de Granollers, núm.15 (desembre de 1998)

Planas, Jordi: La depuració de funcionaris municipals de Granollers, dins Ponències ( Granollers, Centre d’Estudis de l’AC, 2003)

Solé i Sabaté, Josep M.: La repressió franquista a Catalunya. 1938-1953 (Barcelona, Ed. 62, 1985)

Solé i Sabaté, Josep M; Joan Villarroya: Catalunya sota les bombes (1936-1939) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1986)

Solé i Sabaté, Josep M; Joan Villarroya: La repressió a la reraguarda de Catalunya (1936-1939 ) volums I i II ( Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1989,1990)

Suárez, M. Àngels: La Segona República i la Guerra Civil a Mollet del Vallès (Centre d’Estudis Molletans, Col.Vicenç Plantada, 4. Mollet del Vallès, 2000)

Homs, Montserrat: El bombardeig de Granollers,60 anys després (Granollers Televisió (GTV),1998)

Riobó, Carles (direc.): De maig a gener. Els bombardejos de Granollers,1938-1939 (Institut Municipal de la Comunicació (IMC), Museu de Granollers (MdG), 2006)

Riobó, Carles (dir.): Els oblidats del 39 (en preparació) ((Institut Municipal de la Comunicació (IMC), Museu de Granollers (MdG), 2007)

Home de déu Lluís, m’has deixat glaçat. Has fet un darrer acte creien, tal vegada, que seria el penúltim gest per arribar a la sobirania col·lectiva dels Països Catalans, però no sé ben bé que pensar. Has marxat amarat de coherència amb el que has defensat fins a llindars heroics i amb voluntat d’agitar consciències. Em sembla tanmateix, que serà molt difícil, almenys per ara, que la barra d’alguns, la incultura d’altres, la pèrdua de principis de tants, les collonades institucionals de molts, la bogeria de càrrecs compartits amb altres càrrecs fins que la paraula etcètera es fa omnipresent i escandalosa, destini gaires minuts de reflexió sobre la teva activitat com apensador i escriptor i la teva actitud denunciadora d’impostors, de negligències, de renúncies i de claudicacions. Si em permets, fins i tot t’haig d’escriure que el teu cognom a molts ni els sonarà gaire per no dir gens, i si ho fa serà per imaginar-te com un Ghandi a la catalana sense ni tan sol saber dels camins que et menaren cap a les portes del Nobel, o per escoltar anècdotesde corcó al senat espanyol o davant de la presó o al Fossar de les Moreres i emprenyant als polítics investits de model oficial. Un bon grapat ja es cuidà fa temps de fer-te perdre crèdit amagant la seva por a reconèixer que erets un personatge incòmode com tots aquells que durant el final del franquisme i la Transició no es plegaren al conformisme i a les engrunes repartides. Llegeixo i rellegeixo els teus darrers mots, la teva decisió de no ser més esclau en una terra ocupada i de “res nullius”, i em sobrepassa el calfredque sento en imaginar-te dormint i demanant que ningú et desperti estirat sota el Taga al bressol de Catalunya. Reconec que no vaig veure mai clar el tema dels segells com a moneda d’intercanvi futur entre els pobles, però no puc oblidar la teva formació intel·lectual, el teu neguit per l’Assemblea, les teves vagues de fam, aquells mesos de plantada davant de la Model i aquella tarda de finals dels setanta que entràrem per negociar un problema sorgit amb presos polítics. Donaves raons pausadament. Arguments cívics i legals. Imposaves respecte per la teva condició de cristià, de capellà, i els impressionaves per tantatossuderia democràtica. En una altra ocasió parlàrem dels teus llibres i del teu pensament. Quedares parat de com els havia resseguit àvid com estava de trobar mil formes de lluitar contra la repressió persistent. Només puc dir-te a l’igual que a en Miquel ara fa vint anys, que llevar-se la vida em deixa atordit, i sobretot si es fa per les frustracions polítiques col·lectives i polítiques personals. Tanmateix ho respecto sense deixar de cridar ben fort en una cambra fosca, que gent com tu, i com tu Miquel, en vida, sereu sempre necessaris en un país com aquest, petit, oprimit, ensorrat i desorientat. I no cal dir-ho, faltat de llum. Descansa, ara tu, en pau, en una terra on la frustració fa de tapadora de la mala llet.

Ell estupefacte i un bon gruix de defensors d’un patrimoni avui trinxat, sincerament, també. Sobretot després de llegir l’escrit signat pel Sr. Vicente Muñoz-Pomer publicat el divendres 7 d’aquest mes. El capítol de la separació matrimonial del promotor valencià esmentada per ell mateix en un escrit a aquest periòdic que de pas deixa com un drap brut, afegeix interès al monument erigit al mal gust en detriment dels jardins i immoble joies de Catalunya estripats per amor del Vicente a la seva dona, segons la premsa ben informada i també per l’ !Hola! que pertany a una altra galàxia. No faré ni un comentari sobre aital situació de la parella, però, caram, Sr. Vicente, que per amor tirés a terra part de l’immoble, enfonsés la terraper guanyar espai i les xifres per construir gairebé es tripliquessin, que per passió canviés jardins de valor històric per ciment, que per tendresa acceptés pintar façanes color d’estació, que per consideració obrís una sala d’art dedicada al buit, que per bogeria d’amor s’embranqués a defensar-se d’escrits d’impugnacions de llicències d’obres, de recursos i de contenciosos administratius interposats pels serveis jurídics de la Generalitat, que per passió d’amat fes declaracions albirant que algun dels seus detractors serien expulsats de la Garriga en adonar-se la població del bé que per idil·li vostè feia i un o altres criticaven, que per zel acordonés el recinte amb càmeres de vigilància d’un mausoleu o balneari que deixa bocabadats sobretot als del ram que no entenen quins números s’han de fer per eixugar la inversió amorosa,que per cupido arribés al punt que a València, via judicial, les aigües del balneari quedessin hipotecades i se salvessin pels pèls amb drenatges econòmics d’entitats monetàries que esperaven i esperen fer el seu agost per si això peta -hi ha documentació de tot això és clar-, que pres d’amoretes es presentés com avalador de mecenatges i si calia de comprador del poble, amb generositat ampliada a través d’obsequis, demostrant amor i amo d’un temps basat en anar més ràpid el totxo o la piqueta que les decisions de l’administració, en fi, tot això és massaper a nosaltres. Tanmateix, perplexos com hem quedatdel resultat de mil gestions a altes instàncies perquè amb el bunyol d’expedient proposat el nou balneari no s’aixequés així, i res de res, caldria fer alguna cosa per homenatjar a tal senyor. Així, els qui han fet possible per acció o omissió el bastiment de l’obra faraònica haurien de celebrar un bon xeflis al Balneari mentre a fora, al Passeig tan trepitjat i als carrers del costat tan castigats, un grapat de gent llegís amb veu alta el Camino d’Escrivà de Balaguer i recités els noms de persones amigues del senyor Vicente. Proposo de nou que el nom del passeig portés el de Paseo Vicente Muñoz- Pomer per la passejada que ens ha fet, i que en algun lloc emblemàtic o a la porta del gran balneari s’hi posés un escut amb una paella. Tot això, amb una llegenda que recordés el pas pels jardins desapareguts de la flor i nata catalanista d‘inicis del segle vint, de l’ús i pèrdua de l’aigua calenta, pública, per la gent del poble, i de que, en el fons i en la forma, el caciquisme o si volen, la prepotència, els tics sociològics covats en el franquisme i enquistats encara ara, campen pel país. I és que Ausiàs March ja ho deia: Accident és, amor, e no substança e per sos fets se dóna a nos conèixer. Per tant, atès que el balneari Blancafortde la Garriga és com una novel·la d’intriga, continuarem llegint les notícies que sobretot ens dóna des de fa alguns anys l’ànima d’aquest establiment emotiu, i que es vengui el balneari, tot, en part, ara, demà o mai, si aital promotor es queda a la Garriga, salut i que prengui bé les aigües, i si algun dia ens deixa, doncs bon viatge Mr. Marsall, i gràcies per l’herència. De res.

La lectura dramatitzada de fragments de Seixanta anys d’anar pel món, un llibre que Josep Badia va bastir escoltant la veu d ’Eugeni Xammar i que fa poc van posar en escena a l’Ametlla del Vallès Albert Benzekry i Albert Vilar –Companyia Pristins Fivallers, amb direcció de Joan Monells-, és un espectacle dels que s’agraeixen. Per una banda per la tria de textos, per la realització i per la remembrança d’un espectador extraordinari del seu temps caracteritzat per un periodisme descriptiu, agut, un pèl sorneguer i un molt d’informat. Xammar (1888-1973), observador d’esdeveniments d’un període convuls, forma part dels cronistes d’una època que durant el franquisme alguns van maldar per deixar a la fosca i a l’oblit. Segurament, Eugeni Xammar podia ser un dels d’aquesta nòmina que el ressentiment, i incultura de la dictadura – Xammar va ser depurat com tants milers d’altres-, podia acabar en les miserables amnèsies peninsulars. Sortosament no ha estat així, i l’esforç de recuperar noms i fets d’aquest país ha permès que un home d’inquietuds,allunyat de Catalunya molts anys però no ignorant del que hi passava, un políglota i redactor de molts mitjans de comunicació de premsa i ràdio europeus i americans, un personatge amb contactes professionals endiversos organismes internacionals, en fi, un home curiós i rodamón, voltàmolt itambé tornà al born com es pot palesar resseguint els passatges parlant de Granollers, la Garriga i l’Ametlla, on decidí descansar-hi per sempre més.

Per altra banda, la presència de la memòria de Xammar que es farà més evident al llarg dels propers mesos a l’Ametlla del Vallès, permet assenyalar de nou la necessitat de recuperar persones i fets que formaren o formen part del teixit social d´un país on les mancances encara són clamoroses quant a coneixements d’actituds no sempre iguals i fins i tot discrepants. Per això, per exemple,convido llegir Xammar - recordant que la revista del Museu de Granollers, núm. 19 (2000) ja va dedicar-li una esplèndida monografia escrita per Carles Badia, Xavier Pla i Jordi Planas - i també Memòries d’un espectador, de Carles Sentís. En alguns paràgrafs, la sintonia entre Xammar i Sentís és especialment estrident, però és bo que es ventilin qüestions divergents, que les sapiguem i que llavors valorem. Com que Xammar i Sentís es coneixien i opinaven un sobre l’altre, també l’interès dels articles de l’historiador Francesc Vilanova i el periodista Josep Guixà, publicatsa “ l’Avenç”, núm 327, aquest darrer setembre, sobre les memòries de Sentís. Són un magnífic exercici professional que contribueix a conèixer més el país i a alguns dels seus interventors en el sentit més ampli de la paraula.

Quan l’economista i escriptor Amadeu Cuito afirma que per entendre un país s’ha de llegir la literatura, referma una vegada més la necessitatde saber el passat i el present escrit per diversos personatges. Haurien de ser més reivindicats els noms d’un Jaume Bofill i Mates, Josep M.Planas i Martí, Carles Riba, Josep M. Junoy, Josep Carner, Gabriel Ferrater, entre molts d´altres, així com un bon grapat de publicacions i dades sobre activitats polítiques o culturals de tants i tant que hagueren de marxar a l’exili el 1939 o que van continuar malvivint en aquesta terra castigada i controlada. Moltes persones i una munió de dades haurien de ser posats a l’abast i a l’estudi amb voluntat d’incorporar-ho a la línia continua amb el nostre passat. Enhorabona per la remembrança esperonada de Xammar. Que molts d’altres la segueixin. Si és que hi som a temps i alguns no ens ofeguin, també culturalment, més encara.

( “L’expressió més exacte de la saviesa, és la serenitat constant”. Montaigne. Essais, I, 25.)

No és la primera vegada que escric sobre Benet. Ni voldria que fos la darrera. Ens costarà saber si hem acomiadat un lluitador per les llibertats democràtiques, un pensador profund, un advocat compromès en la justícia, un historiador coneixedor del passat, del present de la nostra gent i del futur més immediat. Ens serà difícil car Benet ha estat això, en conjunt, i molt més encara. He agafat la fitxa ben guardada que tinc des de fa anys i de nou enalteixo la seva trajectòria vital, professional, política. Aquests dies els diaris aniran plens de labiografia d’aquest home de salut fràgil i d’esperit extraordinari. La imatge de la tija de jonc aguantant les ventades que mil vegades assoten aquest país. Benet ha estat i hauria d’haver servit encara de far en una terra desorientada, abocada a recuperacions i justes reparacionsbasades en la memòria i en la història, sense oblidar que es mostrava crític en formes i fons d’algunes maneres de com fer-ho. Benet, el gran conreador per evitar la pèrdua de la nostra identitat nacional, per rehabilitar i dignificar noms ipersones, per no amagar dissensions i crítiques sobre actituds malgrat fossin d’altes jerarquies o de mites gairebé intocables, per denunciar com a fiscal implacable les arbitrarietats, la repressió, les vexacions, el genocidi cultural i la voluntat d’anorreamentque el franquisme aplicà a Catalunya, se’n ha anat. Ens els darrers moments encara demanava que la pugna contra tot allò que ell havia esmerçat la seva vida no s’esborrés en una desdibuixada memòria, en una pèrdua d’ideals, de consciència política, d’oblit de l’ofici d’historiar la gent i la nostra dissortada època de la guerra ila dictadura i l’ensorrada a tots nivells del país, d’un país no recuperat i befat.

Josep Benet ha plegat deixant un llegat de llibres, articles, conferències, activitats polítiques clandestines i públiques. No puc obviar el tracte per ell rebut, les orientacions de mètode, la calidesa humana, també constatades per altres historiadors com Josep M. Solé i Sabaté, Joan Villarroya o Jordi Oliva amb qui Benet tan confiava. Tanmateix, en una darrera entrevista amb Mònica Terribas, Benet era clar al·ludint al tracte rebut els darrers anys per molts polítics: arraconat. En aquest país passen coses molt estranyes. Tal vegada perquè és petit però gran en certes mesquineses. El 3 de febrer de 1992 vaig escriure en aquest periòdic un article defensant Benet després d’un merescut homenatge que havia rebut i de cop i volta de mil crítiques llançades per la seva postura contra Tarradellas. El títol era, “Què hi ha en contra de Josep Benet ?”. Ara tot són lloances, tothom s’apunta a la fotografia, però la veu de la memòria i de la història continuarà sent reflexiva i crítica, com Josep Benet. D’aquí el procurar, alguns, que no piuli massa qui qüestioni alguns temes políticament incorrectes. D’aquí la brega, d’altres, en intentar continuar, des d’on sigui possible, el seu mestratge. Possiblement deu ser el millor homenatge a qui mereix amb tots els honors descansar en pau, a l’espera de si algun dia hi ha resurrecció, ens emplaci amb un feix de llibres nous treballats amb l’harmonia de cants gregorians i paciència benedictina. Gràcies pel llegat i per la constància.

El comunicat final de la guerra de 1936-1939 no deixava dubtes sobre la voluntat dels guanyadors del conflicte bèl·lic des del primer moment de la conspiració. Havien derrotat l’exèrcit que havia defensat fins al final la legitimitat republicana i una vegada capturat se’l desfeia, reprimia, engarjolava i era tractat com si ell hagués estat el sediciós. Era, tal com un dels feixistes més importants del moment, Serrano Sunyer, cunyat de Franco, explicava: es va aplicar la justícia al revés. Els que eren responsables de l’Alzamiento eren innocents. Els qui havien defensat la llei voluntat popular, els parlaments i la llei eren inculpats, processats, condemnats i en molts casos ajusticiats.

La repressió franquista va durar gairebé quaranta anys. A hores d’ara, el territori de l’Estat espanyol continua sent a Europa un cas força paradigmàtic de l’horror d’una guerra, dels disbarats comesos per un i altre bàndol, i també de l’expressió continuada de diversos sectors ideològics, socials i especialmentpolítics, de no voler reconèixer els greuges comesos per la dictadura franquista. La revisió dels anys del conflicte feta per sectors d’esquerra no té paral·lelisme amb sectors de la dreta. Al contrari, ja que aquests últims sembla que tenen una revifalla. En aquest aspecte, la democràcia està faltada d’anàlisis profunds per part dels sectors més compromesos amb la dictadura, depeticions de perdons en forma legal, faltat de pietat envers tantes morts republicanes que els fa oposar a descobriment de fosses comunes o de reparacions morals. Si s’ha avançat en un gest de pau, no ha estat pas des de la dreta més conservadora, sinó des de posicions liberals, demòcrates, pacifistes. Els exemples són ben clars, i entre ells, la llei de la memòria històrica i el memorial que des de Catalunya s’impulsa per explicar a les generacions present i futures el que va passar durant uns anys derepressió i grisor, per recordar que cal recuperar la memòria i la cultura de lluita contra els sistemes dictatorials, i homenatjar als qui de manera democràtica i justa defensaren la llibertat.

Per tot plegat, però, endinsar-nos en l’estudi dels anys de la dictadura continua sent difícil. Per una banda, posicions ideològiques conservadores i defensores d’una visió del món enfocat i ancorat en l’època imperial espanyola, sentiments faltats de racionalitat política, tasques educatives basades en un deficient coneixement de la realitat plurinacional, posen pals a la roda en un temps que obliga a practicar polítiques obertes i de respecte a la història veraç i al desig popular de saber la realitat de la crònica passada. Massa anys de guerra i de dictadura han forjat una crosta i unes abrivades, uns tics, si hom vol així descriure-ho, que fan difícil la tasca d’assoliment democràtic. Les dificultats del retorn –el no retorn, en fi- dels anomenats papers de Salamanca, n´és una de les tantes mostres. Els paranys posats a la dignificació de les víctimes de la guerra i de la dictadura, la denúncia de les arbitrarietats judicials del franquisme, de l’exili, i de l’ensorrada nacional de Catalunya són , encara,les manifestacions més punyets d’una gent, i de vegades d’un afer d’Estat centralistapoc amatents a arranjar de manera correcta els despropòsits de tants anys.

Malgrat tot, d’ençà de 1939 i fins a 1975, de les cendres de l’incendi general sorgiren actituds de voluntat de subsistència, de defensa de la llengua, de resistència cultural aquí i a l’exili europeu o americà, de reorganització política malgrat que fos en la clandestinitat. El treball fou constant pel ressorgiment d’un país que maldava per la seva persistència. El nou sistema, el nou règim, els òrgans de poder al servei de la repressió - un bon gruix- els funcionaris – molts- els fidels o simpatitzants o simplement acomodats a la dictadura, assistiren a un fet irreversible: la força de la democràcia esquerdant, amb dificultats, és cert, però de mica en mica, un sistema que nasqué de la violència i s’apagà firmant penes de mort.

Si resseguim els pobles de la nostra comarca, assistim a aquests canvis que van forjar arrels al llarg del temps. No ho posà fàcil el Movimiento, la incultura dels vencedors, la seva prepotència, la força repressiva de la qual disposaven. Una nova generació que no havia viscut el conflicte, antics lluitadors per la democràcia, el sentit comú de molta gent, l’escàndol per tanta repressió i mordassa i finalment la desaparició de Franco, possibilitaren que a partir de 1975, els aires democràtics tornessin a bufar lentament, però decididament.

Esbrinar la història dels nostres pobles, és copsar el seu alè. S’havien comès errors durant la República, però res justificava tanta injustícia practicada per un sector de gent colpista des de 1936. Calgué redreçar-ho pràcticament tot des de 1975. Tampoc fou senzill. Tanmateix calia defenestrar tot el que hom pogués de la dictadura, i sobretot canviar de llocs clau als més implicats en el seu sosteniment. Calia practicar la democràcia. Conrear la memòria, obrir els arxius. Treballar pel dret i la justícia que calia i que mereixia la gent a la qual se’ls havia sostret la veu, i per aquells que exigien que se’ls expliqués tots els fets – correctes o no correctes- bandejant la parcialitat del franquisme i la voluntat de la desmemòria i l’esforç per anorrear la història, practicada insistentment per la dictadura.

Durant anys, s’han recollit documents, testimonis orals, s’han buscat fotografies, s’ha furgat en molts arxius i s’han plantejat directament a través de conferències, articles i llibres, vivències de la història de la comarca i del país. S’han explicat fets desconeguts o amagats. S’han ventilat aspectes que han permès airejar alguns dels moments més foscos d’uns anys poc o gens explicats. La realitat és que el neguit per saber i interpretar la duresa del conflicte, el drama que representà a nivell individual i col·lectiu aquell gran col·lapse de la democràcia i de la convivència de l’horror com a fet quotidià, aflora amb major insistència en molts municipis de la comarca i del país. Una aliança institucional amb el teixit civil, professional, permet, a més, a hores d’ara, observar de quina manera desconeixíem o teníem una visió extraordinàriament parcial dels fets, a causa de la versió franquista. Han transcorregut anys des de 1939. També des de 1975 fins ara. Tanmateix, queda feina per fer i per aparracar forats o per exigir dades i reparacions completes o correctes.

Analitzant els pobles de la comarca, fent-ho extensiu al país, bastint des d’abaix a dalt la crònica i la interpretació d’uns anys de control sistemàtic, ferri, dictatorial, seguits després d’uns anys de transició i arribar fins ara, tal vegada ens faci capaços de majorrespecte, de major coneixement i d’un correctetreball democràtic.

La revista d’humor, el Pou…Calent, naixia a la Garriga, poble vallesà, aire diferent, aigua calenta i periòdicament disposada adesiara i segons bufa el vent a ser notícia per activitats musicals, literàries, teatrals, patrimonials, balneàries o de biomassa, naixia, ja no me’n recordava d’escriure-ho, ara fa trenta anys. O sigui una generació i escaig. És a dir, durant la Transició política després de la mort de Franco Déu l’hagi perdonat. O sigui que apareixia en una època que per a molts va ser una de les més calentes en molts sentits sociològics i àdhuc metamòrfics, i que cercant en hemeroteques qualsevol lector major de divuit anys podrà evidenciar sense massa necessitat d’ajuda externa.

Va néixer la revista durant l’etapa esmentada, coneguda també com etapa de demanar si calia fins i tot la lluna a canvi de rebre poc i encara gràcies, amb l’excusa reiterada que no tornés la dictadura mai encara del tot enterrada com és de copsar i de mal pair en aquest territori de Sepharad.

El Pou...Calenttambé es deia revista amb safareig, llevat d’alguna ocasió que va canviar el subtítol per demostrar la imaginació dels redactors avesats a pensar molt i cobrar res de res, excepció feta d’algunes crítiques que en la balança dels elogis no feren ni moure el platet favorable per golejada al contingut global malgrat que local, que l’equip de redactors - i ara s’ha de dir també de redactores- abocaren en els anys d’esforços, gairebé un trienni, que ningú mai ha cobrat encara.

Mai, tampoc, va amagar que volia ser una publicació de continguts en els quals la vox populi es veiés reflectida amb articles, comentaris o notícies signats amb noms reals –no reials- o ficticis. Tanmateix, sempre va aparèixer amb la llista de quins assumien la redacció per tal que si alguna persona volia reclamar judicialment o ficar-se amb la mare dels autors de l’artefacte periodístic, pogués fer-ho tranquil·lament.

Publicació satírica nascuda aproximadament per Tots Sants de 1978, va passar a millor vida el 1981, mesos després del fallit cop d’Estat o astracanada del 23-F. En total, quinze publicacions de les quals, la veritat sigui dita en veu alta icom autocrítica ponderada, les primeres no portaven número, ningú sap per què, i que al final sortiren amb portada de color. Una d’elles, per cert, i molt ben acollida pel personal de terra, amb portada amb unes llargues cames al revés - rems o gambes d’una noia no sabem si nostrada o no, però ens és igual- la qual publicació era més alta de llom i on precisava amb el logotip de “la Caixa” que el número apareixia amb el suport de “la Cuixa”. En fi, alarmant. I és que el Pou... fou agosarat repassant a tort i a dret, amb estima això sí, irreverent, dins d’un ordre, socarrimant al rector de la parròquia, un xic les monges i esperpèntic encenent a alguns polítics locals fossin blancs o rojos. És a dir, va ser irònic agnòstic, corrent novíssima, i políticament incorrecte. I imprevisible fins al punt que també se’n reien d’entre ells mateixos després d’haver participat a donar llum al paperam en un càlid mes de novembre, època de castanyes.

El Pou... va ser el resultat de col·laboradors bregats en les reivindicacions polítiques contra la dictadura, membres de l’Associació de Veïns, d’entitats culturals, membres d’alguns partits polítics amb suficient corda per l’humor, no-res però amb grans dosis d’ironia, i/o, senzillament, ciutadans de peu que durant la Transició volien empènyer un carro que costava d’arriar, fent-ho amb una de les armes més incisives com era i és l’acudit sense complexos. I això funcionà després de tants anys de por i de prohibició de llibertat d’expressió.

El Pou..., però, fidel al periodisme català, va tractar també temes prou seriosos amb tot el rigor que calia de manera que per al mateix preu, a la mateixa revista signada per prohoms i prodones i altres de replè, hom podia trobar temàtica diversa i de to i sensibilitat que bonic, diferent. Tot pautat i enllestit, després de tasques feixugues i dards als fatxes que també en llançà un grapat, i gràcies al suport, cert, d’establiments garriguencs, apareixia quan podia i volia però de manera acurada, ben muntat i a punt de ser llegit i comentat. Va merèixer ser considerada abans de descansar a la glòria, una de les més ben catalogades en el panorama històric de l’humor del país. Gràcies. Finalment va fer aigües per cansament dels integrants i tal vegada perquè la cosa ja no donava per més, i per això ara, al cap de trenta anys, els lletraferits i barroers, que de tot hi hagué a la revista, volen donar el seu agraïment a pagesos/es, obrers/es, intel·lectuals/es i a tot quisqui, aixecant la copa ben alta, reivindicant la gresca, i demanant que es facin sentir les veus de la gent de bon humor dit també, de filis, contents, alegres, d’humor negre si cal, dit també d’atrabilis, d’humorada, dit també d’antull, de jocositat, d’acudit, comicitat i humorada. I a qui no li agradi, doncs ho té fàcil, no llegir, no escoltar i seguir per TV3 les notícies del nostre Parlament. Sense comentaris. O les notícies de tele 5 per acabar angoixat, esmaperdut i garratibat.

D’en Salvador Casanova, badaloní de naixement, català de sentiment, de família obrera i treballador manual, granollerí d’adopció - hi arribà el 1952 - en servo entre altres moltes imatges aquestes que lliurava de manera directa i sense cap voluntat de fer-ne un valor extraordinari: senzill de tracte, pensament fèrtil. Coherent en les idees i en les actuacions.

Tampoc obvio perquè era molt propi d’en Casanova, això següent: fes fred o calor vestia la roba indispensable i amb espardenyes o sabatilles no massa cares, però pràctiques com ell.S’expressava i gesticulava de manera complexa i sense estridència, per bé que en algun momentla ràbia –dins d’un ordre-el feia més punyent i valent i l’encoratjava a continuar defensant els principis i els mots que acuradament i de manera correcta aplicava en explicar les coses. En Salvador Casanova era un home que defensava amb dignitat les propostes que feia i amb dignitat corresponia a les contrapropostes que s’ oposaven a les seves argumentacions. Tossut, sí. En Joan Camps i en Miquel Blancher, companys de lluites culturals i polítiques amb en Salvador, dissortadament també desapareguts, deien que ho era. Com si ells no ho fossin. I sort. En el fons, el país els volia i els necessitava així.

No penseu que aquestes ratlles estan escrites a l’atzar. És un pensament fet paraules i línies i amb pocs paràgrafs, fonamentat en el coneixement d’en Salvador al llarg de força anys de brega. És una imatge de moltes imatges que encara m’acompanyen en el record d’alguns dels seus trets més personals. I ho escric com a elogi.

Vull aclarir que en Casanova era un home senzill, però no simple, entès com a poc preparat. Tal vegada una de les expressions de la seva força estigués precisament en això: facilitat en analitzar les coses i voluntat de fer entendre que hi havia aspectes de la vida que calia explicar de forma directa i pràctica.

Concebia la vida, és a dir, pensament i acció, com una forma de treball en el qual la vida –i no és cap joc de paraules- donés sentit a les tasques diàries de relació, a la voluntat de construir una col·lectivitat millor, on la llibertat i el respecte, treballats dia a dia, fessin de fonament d’uns pilars sòlids enlairats molt amunt. És així com penso queen Salvador feia les coses i de la manera –en seria un exemple- com adaptà la feina professional del seu taller a les seves conveniències culturals o polítiques, guanyantel que li era necessari, i no era pas massa exigent, per anar tirant també dignament.

Persona gens sofisticada, amb un bloc de notes o amb un tros de paper a la butxaca de la camisa o de la samarreta, i amb un llapis o bolígraf que s’enredaven molt sovint amb les ulleres amb qui jugaven les mans, curiós és de constatar que, en canvi, era capaç d’escriure centenars de pàgines amb dades, crides, pensaments i programes. Prenia el detalls i després els articulava. Ho feia com a laboriós que s’esforçava per fer bé la feina, i a fe que ho aconseguia, en un lloc on ell creia que el treball havia d’ajudar a engrandir la persona i no ser un paranyper bastir un món que voliamés culte, més democràtic, més just, més lliure. I ho escric també com a elogi d’en Salvador, treballador d’un país que estimà molt sense sacralitzacions innecessàries. De pas, al·ludint a temes sacrosants: es tractava bé amb el clergat fins i tot amb forta amistat amb alguns d’ells, per bé que amb una certa sornegueria diria que no eren del seu món. Era divertit en Salvador movent-se en aquest tema.

La imatge depersona que constantment volia aprendre i que va dedicar molts esforços de la seva trajectòria personal a endinsar-se en camps musicals, lingüístics o històrics, em fa recordar i reivindicar en Salvador Casanovacom un home d’extracció amb escasses possibilitats d’accés a la cultura, però que vasaber compaginar les mancances del moment qui li tocà viure, assolint una notable formació en diversos camps culturals.

Salvador Casanova s’havia forjat de manera autodidàctica en molts aspectes.Llegia, estudiava, aprenia a l’ombra dels ateneus i de les biblioteques públiques. Però també cursà estudis de manera ordenada. Aprofità el temps. Un exemple el trobaríem amb la música. Lli agradava i això va fer que Casanova entrés en el món del solfeig, del violoncel, del piano, de l’harmonia. Badalona a través de l’Escola de Música li va permetre fer els primers passos en un camí que sempre li agradà. Passats els anys de mobilització per la guerra i de servei militar que acabà el 1941 amb unes experiències a l’espatlla difícil de pair, el 1944 tornavaa emprendre de nou els passos perduts en camps i casernes militars. Fer memòria del’ Orquestra de Cambra de Badalona, i ja a Granollers, de l’Orquestra de Corda, del Quartet de Corda, els intents renovats per tal que aquests grups mai morissin, gaudir de Bach, Händel Haydin, Vivaldi, Mozart, Tartini, Schubert, Wagner, també Ruera, és recordar aquells anys, de Casanova. Per a molts, la imatge d’un Salvador Casanova tocant el violoncel és desconeguda. Tampoc ell ho explicava com quelcom extraordinari. En tot cas, si ho feia era comentant una activitat normal de treball i esplai – que li plaïa molt- en un món que entenia que calia harmonitzar.

Un home cultivat i implicat en la defensa del país, trobà una de les formes de fer cultura en el Ballet Popular i es convertí a inicis dels anys cinquanta en un dels impulsors de l’Agrupació Sardanísta de Granollers on hi ocupà la presidència. Persona inquieta com era, els més joves el podien trobar pocs anys més tard participant en Col·loquis de Joventut. Qui volia i podia, el tenia com a professor de català. A qui li arribava –els temps no eren massa propicis a informar de certes activitats culturals- sabia que Casanova escrivia i guanyava premis, entre ells el Premi President de la Generalitat que tingué lloc a l’Alguer l’any 1961, amb un assaig sobre la sardana.

L’any 1970, Casanova formava part d’un grup de persones que conreaven per la llengua: el 1970 s’acordava constituir, a Granollers, la junta directiva de la delegació territorial d´Òmnium Cultural. Casanova en formaria part com a membre de la junta directiva. És clar que en Salvador s’amarava de cultura en molts terrenys: membre de les Joventuts Musicals, soci actiu de l’Agrupació Excursionista i del Centre d’Estudis de l’Associació Cultural, totes elles entitats de Granollers. Una manera també de fer país, fer cultura, ho expressava amb la voluntat d’entrar, de gran, a cursar estudis universitaris. En efecte, als inicis de la dècada dels setanta començà Història Moderna a la Universitat de Barcelona. Ho feu, com sempre, com tot, de la manera més planera, normal. Casanova tenia un bon bagatge. Hi anava a gaudir i aprendre més si calia. Parlar d’història amb ell us asseguro que era esplèndid. Explicava i interpretava gairebé al mateix temps amb la mateixa força. En Salvador en tenia molta. L’expressava, però, amb humilitat. I vull escriure que per bagatge teòric i pràctic, cert que evidentment no entenia de tot, en Salvador era ciutadà preparat i que m’enfadava en alguna ocasió quan, d’entrada,es situava en un paper d’inferioritat en temes sobre els que entenia i podia discutir perfectament. Era estratègia ? Li jugava un mal paper la seva extracció social ? No calia. Ans al contrari. De fet, que compartissis o no les seves idees, els seus plantejaments, la seva actitud davant la vida –amb el tema d’algunes teories de W.Reich no coincidíem pas- era una altra qüestió. Però fonaments en tenia, i sòlids, llaurats a través de llibres, partitures, escrits, a cops també de porra i garjola que es tancava i s’obria, d’esforços. En Salvador Casanova, no cal oblidar-ho, era un treballador d’un país determinat, en una època ben feixuga i a ell res li van regalar. Tampoc ho hauria acceptat. En canvi ho guardava com aquell qui diu, tot. Un magnífic arxiu ens ha llegat. Era un home instruït. Per alguns un xic visionari. Utòpic. Per altres coherent fins al límit convençut que en la ciutadania estava la base del poder popular.

Resseguir la trajectòria d’en Salvador Casanova a través de les activitats polítiques és una feina complexa tant per l’aspecte de les aportacions teòriques com per l’anàlisi de la pràctica esmerçada al llarg de la seva vida. Tenia pressa per fer les coses. Temia que el temps emparessin amb tota la violència que calgués –física i moral-, la força de les mil i una raons d’Estat –sabia molt bé la història-, i que alguns només maldessin per esperar el moment de situar-se en llocs de poder. Els escrits fan surar aquest neguit. La pràctica era ben demostrativa de com criticava i alertava d’aquests perills.

Sentiment de pàtria oprimida, de catalanisme apedaçat, de nacionalisme i concepte de Països Catalans dins de cendres calentes, de classes socials i socialisme en una difícil conjuntura i deriva ideològica, la crua realitat de la derrota republicana i d’uns ciutadans aplegats i sotmesos en el maremàgnum del franquisme, elfaran tenir contactes amb l’organització nacionalista i catòlica CC, incorporar-se a Front Nacional de Catalunya (FNC), després al Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), entrar més tard al col·lectiu dels No-Alineats, treballar fins a l’extenuació a l’Assemblea de Catalunya, per la Candidatura d’Unitat Popular pel socialisme (CUPS) forjar o contribuira la consolidació del Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN), i participar en Nacionalistes d’Esquerra (NE). Sense deixar de citar la seva participació en comitès d’enllaços, taules d’independents d’esquerres, i treballar fins als moments finals en l’impuls d’Assemblees Populars. I enmig de tot plegat, i entre altres mol.tes coses, trobar temps per organitzar i caminar al davant de la Marxa de la llibertat.

No és pas poc, perquè entremig hi ha hores de reunions clandestines, de trobades amb representants de partits, entitats o amb aquell i l’altre i si calia, fora del territori de l’Estat Espanyol. I de recursos contra sancions. I de presó. Malgrat tot,en Casanova escrivia i es comunicava extraordinàriament amb la paraula. Encara els faig més proper: en els mítings improvisava freqüentment, no tenia necessitat d’articular un pensament que de manera fàcil li fluïa. En Salvador era ben acollit però també incòmode, no deixava indiferent. Treia hores d’arreu i es movia incansablement .Teoria i pràctica a l’ensems. La dialèctica feta realitat a través de la voluntat d’en Casanova.Crec que l’anàlisi teòrica del seu concepte sobre nació, les apreciacions sobre l’existència o no i com d’Espanya, sobre les classes socials, sobre els Països Catalans, sobre la teorització per l’avenç de les llibertats democràtiques, sobre l’alliberament nacional, sobre la necessitat de trencament i per tant del no manteniment de cordes que ofeguen nacions i territoris des de l’Estat centralista, han estat ben poc treballades, per no dir gens, d’ençà de la mort d’en Casanova. Bàsicament, l’acte d’homenatge en el Museu de Granollers, el 1987 a Salvador Casanova, amb una exposició que es pogué visitar uns quants dies i el llibre Per una nova Ibèria com a comunitat d’Estat independents i altres escrits, aparegut el 1988, editat a través d’Edicions de la Magrana fonamentat en el treball d’una comissió de persones que recolliren diversos treballs d’en Salvador, en són l’excepció. Benvingudala Plataforma i de nou l’esforç d’un grup de gent que hauria d’anar a més pensant i repensant Salvador Casanova i Grané.

I ara ho escric de tirada perquè ho tinc ben present:: endinsar-se en les argumentacions teòriques de Casanova no és complicat. Té un llenguatge planer. Es vol fer entendre. No dóna voltes al que planteja i on vol arribar. Gairebé és buit d’aspectes innecessaris en el tema que tracta. Els aspectes claus es poden memoritzar fàcilment una vegada acabes l’escrit. Seguir-los de manera cronològica en depara la sorpresa de l’estret lligam entre tots ells. És un cos teòric finalment, i anàlisis d’aspectes històrics, polítics, quotidians com els de l’afer dels Joglars a Granollers durant la Transició, aporten dades del moment i demostració del coneixement que Casanova tenia d’on venim i de com estava el país a cada moment. No parlava d’oïda, era persona de bon tractar però quan calia era demolidor com amb els temes de la desaparició de l’Assemblea de Catalunya i la funció dels partits polítics i, tanmateix, amb l’objectiu final d’avançar construint una societat millor.

Fent balanç, em sembla correcte escriure unes darreres frases entre plany i crida a l´exigència, en un país que es troba embarrancat:: Malaguanyat Salvador Casanova i Grané, que un dia de juny de 1982 ens deixares i que ens continuares neguitejant. El país està en deute amb tu.

De la consulta sobre l’autodeterminació se n’ha parlat pels descosits i, clarament, alguna premsa itertulians han exercit allò tan sovintejat que se’n diu parlar per parlar. Doncs bé: expressió del dret a la llibertat, a l’opinió, civisme arenyenc, constatació que si les coses s’han de moure ha de ser des d’abaix - i en aquest cas des d’Arenys de Munt- i en fi, posada en pràctica de fets i no només paraules versió impuls popular, és el que s’ha exercit el dia 13 de setembre de 2009.

Rar és, però, trobar gaires raonaments a la presència de Falange Española per esbotzar un acte cívic.El tema o no es toca o s’hi passa de puntetes. Sembla que pocs recorden qui ha estat i que és Falange. Potser no se sap ? Quants s’han atrevit a comentar la trajectòria d’aquesta organització de caire feixista, colpista i element bàsic de la repressió franquista que utilitzà delacions, informes, tortures i la documentació de la qual ha s’ha nodrit de dades l’anterior règim per mantenir la dictadura ? Una visita als fons dels arxius catalans, espanyols – també és clar el de Salamanca- , francesos, italians o alemanys, ens poden deixar aclaparats. Qui explica suficientment que representa Falange mentre molts s’atreveixen a baladrejar contra una consulta i unes persones concretes que expressen amb voluntat democràtica el que pensen ? De consultes d’opinió, per la ràdio, per la televisió, per la premsa,cada dia n’hi a dotzenes. Que aquesta és diferent i anormal pel que representa ? Doncs per a què serveixen les consultes i els sondejos d’opinió ? El que sí que és anormal és observar que un partit com Falange, disseminada en diverses branques, tingui el favor de la legalització. I és que mentre no canviï el seu ideari molt ens pareix que no anem pel camí de l’assentament democràtic. Consultin l’ideari falangista: treballa per un Imperio hacia Dios, defensant que Espanya no és un territori sinó essencialment una unidad de destino en lo universal. Defensa la supressió dels partits polítics i del nostre règim parlamentari. I abona per la llumeta de lo espiritual, lo religioso, com a guia i pràctica d’una vida catòlica característica inherent de la vida espanyola, així com la creença de la cruzada, si cal, com a servei i sacrifici per a Espanya. Poca broma. I poca xanxa quan manifesta que la Falange encendida por un amor, segura en una fe, sabrá conquistar a Espanya para España, con aire de milicia, i quan raona la supeditació al Jefe, a les seves ordres, sobre el valor de la mort i que la violencia puede ser lícita cuando se emplee por un ideal que la justifique, o que la razón, la justícia y la patria serán defendidas por la violencia cuando por la violencia –o por la insidia- se les ataque. Consultin dades que es troben a l’accés de tothom. Se’ls ha de reconèixer als falangistes que continuen com sempre, actuant de cara al sol.

Un servidor n’ha conegut força d’aquests militants, sobretot antics camisas viejas. Els temps han canviat i els anys han passat, però l’ideari consta com a jurament de Falange i tot i que a Arenys de Munt futura capital de Catalunya només una setantena un més o un menys van anar a defensar les essències “joseantonianes”,no crec que s’hagi de dubtar que molts – tal vegada no tots- siguin gent de brega i que la formació es presenta electoralment per tal d’avançar en la seva revolució –sí, revolució- nacional-sindicalista. Davant d’això, o bé el govern central, el català i els òrgans judicials són lloscos d’enteniment –és a dir, de poca intel·ligència-, o bé ja els va bé que algunes consultes vagin acompanyades de la por, en aquest cas per l’autorització i presència amb carta d’intransigència d’un partit com Falange . La conclusió és que la raó d’Estat ha aplicat la llei de l’embut, i que tan omplir-nos la boca de la llei i pràctica de la memòria històrica, i que això, llis i ras, ha quedat en lletra morta. No és per oblidar-ho.

Després de la forta ofensiva de les tropes franquistes i una vegada esberlat el front de l’Ebre a finals de 1938, l’avanç dels contingents militars franquistes pel territori catalàes convertí, el mes de gener de 1939, en una passejada militar, dramàtica i també luctuosa. La guerra d’Espanya iniciada el 1936, no acabaria fins al mes d’abril de 1939, però els pobles i ciutats catalanes van anar caient de manera progressiva, especialment el mes de gener i començaments de febrer, per un fet que en aquells moments ja era inexorable: la derrota militar republicana.

El sistema emprat per les tropes vencedores per reduir el territori català, posat en pràctica a l’Ebre i especialment després del trencament del front, es basà en triturar sense contemplacions el destrossat exercit popular i, de passada, la població que malvisqué amb espant les darreres escomeses de l’exèrcit franquista, perquè en l’ús i abús de les tècniques bel·licistes, l’aviació italiana, alemanya i hispana, sobresortirenper la sevaferotgia i avidesa de càstig contra la població civil.

L’estratègia militar des de l’aire, optà per aplanar les resistències que l’exèrcit republicà, totalment batut i en retirada després de les enormes pèrdues i desmoralització dels combats de l’Ebre, podia oposar a un avanç ràpid franquista des de ponent i sobretot des del sud del país, en un procés d’arraconament i escombrada cap a França de desenes de milers de persones atemorides per la repressió brutal sobre Catalunya.

A mesura que l’exèrcit revoltat, amb l’ajuda de soldats marroquins i amb la de tropes italianes i alemanyes anava ocupant el territori català, el desballestament de l’exèrcit republicà deixava progressivament desguarnides les defenses que fins a inicis de gener, pràcticament, podien garantir que el país no quedés totalment ocupat i a l’espera d’una transacció política i militar, de mica en mica més impossible, entre el govern republicà i el “nacional”.El general Franco no s’hi avingué mai, car el seu pla estratègic i tàctic era el de reduir al màxim, a cendres si calia –els discursos n’eren una bona prova-, un territori que s’havia oposat des del primer moment a l’”Alzamiento” i a les fórmules feixistes que el conformaven.

En aquesta línia s’ha d’entendre el perquè dels atacs aeris tan desmesurats, brutals, i discutibles fins i tot militarment pels procediments utilitzats, ja que les bombes anorrearen edificis públics, privats, fàbriques, línies de tren i un llarg etcètera, però del qual destacaria finalment la quantitat de víctimes humanes, militars i sobretot civils.

La comarca vallesana-oriental, en aquestes escomeses aèries, hagué d’assistir a escenes dantesques que tingueren lloc damunt de la Garriga, a causa d’uns combats que cal considerar dels més importants que hi hagueren a Catalunya a finals del conflicte, i que tingueren molt a veure amb l’existència del camp d’aviació de Rosanes. A banda, peròd’aquesta població que fou bombardejada el 29 de gener, el mateix dia que sant Celoni, entre la nit del dia 23 de gener fins al dia 29, estacions i municipis com les Franqueses, Canovelles, Cardedeu, Granollers, el Figaró o Mollet, també van ser castigades durament. En els arxius militars espanyols, consta la documentació relativa als informes de vol d’aquests atacs, suficientmentdemostratius de la reiteració de la tàctica en aquest procés de neteja basada en la por i la destrucció. A banda dels incendis i destrucció d’immobles i de serveis de comunicacions, una setantena de morts, fou el tràgic balanç d’aquests atacs de 1939.

Granollers que ja havia sofert un espantós atac aeri per l’aviació italiana el 31 de maig de 1938, de nou, els dies 24, 25 i 26 de gener de 1939, - sense oblidar que segons dades de l’Exèrcit de l’Aire “nacional” constaten que a la nit del 23 al 24 l’estació de Granollers-Canovelles va començar a ser bombardejada - va haver de patir altres bombardejos que deixaren encara més enrunada la ciutat. Al mínim de 224 morts documentats del tràgic esdeveniment de 1938, ara se’n sumarien la xifra aproximada, d’uns altres quaranta, que foren els que moriren en aquells dies amargs del gener de 1939. Les bombes caigueren al mig de la ciutat o en zones properes també habitades. Possiblement algunes van explotar al costat o al damunt de refugis fets de manera casolana als talussos dels costats de les vies de la coneguda com a línia de França. Entre les diverses valoracions que es poden fer sobre el sinistre que afectà a més d’un centenar d’edificis, cal assenyalar les destrosses a llocs com l’Hospital de Granollers, als tallers de foneria de Can Trullàs, a la Fàbrica d’electricitat d’Estabanell i Pahissa, a la fàbrica de licors de Can Montañà, i a la fàbrica de teixits Roca Umbert, alguns d’ells ja prou malmesos per l’exèrcit a la retirada. Però les majors desgràcies caldria imputar-les, com ja assenyalàvem, a les morts ocorregudes. Els atacs ocasionarien la mort de persones d’entre 1 i 73 anys, amb un promig, en base a l’estudi de 32 persones que foren les registrades amb coneixement certa de les edats, de 27,7 anys. Fet un anàlisi dels cognoms dels occits, resulta que un bon grapat de les persones mortes eren familiars entre ells, procedents de Lúcar ( Almeria ), i arribats alguns d’ells feia pocs anys, en busca de feina a la ciutat.

Després d’aquests bombardejos, l’Ajuntament franquista mai va fer públic els llocs on impactaren les bombes ni les dades dels morts que abans indicàvem, i un silenci oficial,a l’igual que amb el bombardeig de 1938, regnà sobre aquest esdeveniment. Quan el dia 28 de gener de 1939 entraren les tropes franquistes a Granollers, la ciutat era plena de runes, esglaiada, endolada, i malgrat moltes incerteses, un cert descans en creure que la guerra havia tocat fi. I també, certament, i per part d’un sector de lapoblació, enfervorides adhesions a les tropes victorioses. Les morts, els empresonament, els afusellaments al camp de la Bota, l’exili, la repressió, mostrà, tanmateix, la cara aspre del feixisme i de la Dictadura que tant a Granollers com al país, es perllongaria durant gairebé trenta-set anys, fins a la mort del general Franco.

Andreu Dameson i Aspa va néixer a la Garriga el 17 de setembre de 1897 i va morir l’11 d’abril de 1968 a Buenos Aires ( Argentina), o va residir des de 1939 com a exiliat de la guerra d’Espanya.

Les seves aptituds han fet que Dameson hagi estat definit com a personatge polifacètic de marcada personalitat artística. Des de 1915 començà a publicar els seus dibuixos arevistes com El Xàfec –garriguenca-, l’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, i posteriormenta La Novela del día, La Acción,Diario del Plata, Última hora, LaNación, totes elles argentines, i també a les franceses Le Sourire i Le Miroir. Dameson, entre 1918 i 1924,s’havia format artísticament amb aprenentatges i estades a Barcelona, París, i Buenos Aires. En el seu retorn continuàcol·laborant en programes de Festa Major; a LaGralla, de Granollers; a El Farell, de Caldes de Monbui; a El Congost, de la Garriga i fent diverses exposicions. Durant aquests anys, Dameson havia complert una primera etapa de formació, millorada progressivament amb nous corrents artístics que li permeteren un canvi estilístic important. Treballarà amb línies sòbries i netes, amb l´ús d’angles estil Deco i utilitzarà la ploma i pintures com a nous elements artístics.

El 1927 tornàr a marxar a l’Argentina recuperant el periple que ja havia fet entre 1923 i 1924. Aquesta vegada s’hi quedà fins al 1932. Es casà amb Susana Junon, filla de l’ambaixador francès a Buenos Aires, i el 1929 van tenir un fill que es va dir Andreu Jaume. Els contactes van ser força reeixits a través del Casal Català de la penya que portava el nom de Soviet Català i de personatges del món cultural i polític, com Ventura Gassol o Francesc Macià. Durant aquells anys col·laborà en diverses publicacions, entre elles, La Nación, Comedia i Caras y Caretas, així com a les catalanistes Catalunya i Ressorgiment i també col·laborant a la direcció artística de la revista Atlántida. A finals de la dècada dels anys vint, ja havia elaboratels elements més importants per dibuixarcaricatures geomètriques i la seva tasca ja era reconeguda àmpliament pel seu gran nivell artístic i per la diversitat dels dibuixos de personalitats de l’època. El 1932 guanyà el primer premi del Concurs Internacional de Caricatura de Nova York,amb un el retrat de Francesc Macià, que rebé grans elogis dels cercles artístics més importants.

La seva personalitat i també l’estreta relació que mantenia Andreu Dameson amb la Garriga i el país, van donar lloc que el 14 d’octubre de 1931 fos nomenat Fill Predilecte de la Garriga, i que al seu retorn, el 1932, assumís diverses tasques encomanades per la Generalitat Republicana. El 1933 va rebre un extraordinari homenatge a la Garriga que comptà amb la presència del president de la Generalitat, Francesc Macià. En aquells anys possiblement va col·laborar amb la revista Teatre Català i posteriorment exposà en més d’una ocasió a la Garriga, que pogué veure els seus magnífics dibuixos de personatges de l’època.

El conflicte de 1936-1939 representà per a Dameson, com per a tants milers de persones, una drama personal i col·lectiu. Malgrat això, continuà treballant de dibuixant, simpatitzà amb Esquerra Republicana de Catalunya i va formar part del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. Va visitar el front de l’Aragó i fruit de les seves observacions va ser el treball de l’àlbum conegut com a Visions de Guerra. Mesos després va fer un gran cartell sobre el tràgic bombardeig de l’aviació italiana damunt de Granollers, el 31 de maig de 1938. Durant aquells anys i mitjançant una exposició de dibuixos i retrats de caps d’Estat, va contribuir a l’ajuda econòmica dels orfes catalans de la guerra. A finals de gener de 1939, s’exiliava travessant la frontera amb el seu germà Valentí, la seva cunyada Agnès i els fills d’aquests, Valentí i Ramon. Va quedar pres al camp d’Argelers, on continuà la seva tasca de dibuixant i d’on va fugir al cap de poc temps i es retrobà amb la seva dona i el seu fill a París. D’allà marxaren cap a Buenos Aires.

De nou a Buenos Aires vatornar a col·laborar i dirigir diverses publicacions, com Saber Vivir, Los anales de Buenos Aires i Argentina. Va donar conferències, va fer exposicions i participà en les activitats del Casal de Catalunya i en diversos Jocs Florals com els de Cambridge, Montevideo, Mendoza i Buenos Aires. Les seves habilitats artístiques el menaren a buscar nous estils, en els quals el format de la il·lustració americana va ser ben palès. La influència dels corrents americans en el model de dibuix humorístic, del retrat i del conte, va ser molt important. També el record de la Garriga i la temàtica patriòtica van ser presents de manera insistent en els seus dibuixos. També treballà en la il·lustració de llibres dirigits al jovent. Per exemple El tesoro de la Juventud. Destaquen especialment la sèrie que va dedicar a Les 7 Meravelles, i els dibuixos d’animals. En el seu important periple professional, Dameson obtingué nombrosos premis i d’ençà de la dècada dels cinquanta fins a finals dels anys seixanta, treballà per al Ministeri d’Educació argentí, compaginant nombroses conferències amb les classes que va impartir a l’Escola de Periodisme de Buenos Aires.

Tot i les seves nombroses activitats artístiques i el seu reconeixement internacional, la càrrega dissortada de l’exili i el seu enyor per la terra no el deixaren mai. Això explica les nombroses cartes i dibuixos enviats als seus familiars i amics des de l’Argentina, fins pràcticament els seus darrers dies. Andreu Dameson moria a Buenos Aires, l’11 d’abril de 1968, i el seu comiat va ser un acte de condol enormement sentit i reflectit a les notícies de la revista Ressorgiment, que fins i tot publicava una poesia que havia escrit Dameson el gener de 1942, amb el títol “ Si ho mereixés...”, on parlava del seu desig de cloure algun dia els ulls sota el cel de la Garriga i amb Catalunya alliberada, que mai pogué fer realitat aquest extraordinari artista i personatge polifacètic, de bona presència, d’extraordinari bon humor i amb un cor i un pensament que estigueren sempre al costat de la terra que l’havia vist néixer.

El ministre d’incultura Sr. Wert , de fet, ministre de Cultura, Educación y Deporte, sembla que està en ratxa. I és que no para d’etzibar improperis contra la llengua, les escoles, l’independentisme i de proposar la necessitat de fomentar l’espanyolisme en els centres escolars. Així ho manifesta i ho aplaudeixen ses senyories del PP – i d’altres- mentre reposen ses natges al Parlament del Govern Central i fagocitari. Hom s’adona que aital ministre no deu saber ni un borrall de la història de la lluita democràtica de l’escola catalana , no deu entendre res de la llengua del nostre país ni tampoc el què i el com s’ha fet la immersió lingüística i el valor educatiu que des del punt de vistahumanístic i de teixit social tenen. Res de res Wert, persona que palesa que poc madur, és a dir, verd,està o vol estar en qüestions d’aquesta índole que li depassen la seva capacitat no demostrada fins ara i que pel camí que va difícilment li serà recordada. Excepte, és clar, la bona puntuació que dit ministre li donen els seus acòlits que des de fa una llarga temporada s’han llençat a fer una de les tantes croades a que ja ens tenen avesats des de temps immemorials. Són incorregibles i amb mala llet, no hi ha més per matisar. O tal vegada malaltissos. Mirin si no quan Quevedo, el 1645, escrivia a Francisco de Oviedo aquestes frases que encara fan esborronar: “ Señor don Francisco en tanto que en Catalunya quedase algún solo catalán y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra. Caram ! Poca broma. Sort que el gener de 1939, el general Eliseo Álvarez Arenas, cap dels Servicios de Ocupación de Barcelona, i immediatament de ser ocupada la ciutat dictava un Ban que deia el següent:”Estad seguros catalanes, de que vuestro lenguaje en el uso privado y familiar no será perseguido”. Doncs moltes gràcies general.I mercès pels cartells apareguts a Catalunya aquell mateix gener exhortant a l’idea lluminosa de Habla la lengua del Imperio. I mercès moltes també, per aquella mostra d’estima del tinent coronel Alonso Vega quan escrivia al setmanari “ Arriba Espanya” d’Olot, el febrer també de 1939: “ A los otros, a los del “hecho diferencial” nuestra notificación de que han sido vencidos por la fuerza de las armas y de que si quieren ser hermanos de los demás españoles les impodremos la ley del vencedor, porqué nosotros, los combatientes, al terminar la guerra en Cataluña, damos también por terminados y para siempre los hechos diferenciales”. Més clar l’aigua. Doncs apa Sr. Wert o verd o verdós o poc madur pel cas, ofereixi a Catalunya un pack en el qual com si es tractés cada aula d’una plaça de toros s’intenti de totes totes acabar amb el fet diferencial i s’ensenyi a la mainada el nou vocabulari adaptat a la parla cervantina amb mots tan escaients com burladero,cuadrilla, matador capote,muleta, estoque y puntilla . I el Sr. Wert verdós, crec que faria també bé d’intentar promocionar dins de les escoles catalanes el canvi de sancions aplicant banderillas.Segur que serien de força eficàcia, a banda que nosaltres, els catalans, som mesells i cal que ens fotin canya . D’això en sabem un tou i fa que dura la tira i mitja de temps, perquè militares colpistas, rojigualdas, obispos inquisitoriales, unidad, unidad,Hispanidad y la roja sí otras no, no paren, eh ? En definitiva: encara hi ha molts caps werts/verds a les Espanyes. Y olé !Fins quan ?

Joan Reig va néixer a la Garriga el 1902, una població en transformació a inicis de segle on s’hi consolidaven petites indústries i serveis. Diverses dades dels anys trenta del segle passat indiquen que la família Reig es dedicava a treballs mecànics en general i tenia patentat un bon model de panys de porta i Maurí indicava que Josep Reig havia obtingut l’agost de 1933permís per a la producció d’energia elèctrica per al funcionament de maquinària de fabricació de gel artificial. La casa o taller ocupava l’any 1933 una vintena de treballadors. (Josep Maurí i Serra,Història de la Garriga). Dedicada la família també a feines de lampisteria, era una de les més importants de la població i encara avui dia ha tingut continuïtat en el teixit familiar.

Joan Reig era per tant una persona que pertanyia a família arrelada a la població, va viure en el rovell de l’ou d’aquesta – en el carrer dels Banys al costat de la placeta de Santa Isabel i davant de l’establiment o Balneari Blancafort, també gairebé davant del pou termal d’aigua calenta- i es trobà impregnat d’una forta empremta catòlica en una població de forta presència religiosa en algunes famílies i grups socials. L’any 1915, en un poble que tenia uns 2.300 habitats, hi havia un apostolat de l’oració i quatre confraries que superaven amb escreix el nombre de vuit-centes associats. El caciquisme d’algunes famílies i la parròquia eren els eixos en els quals girava un estricte control polític i religiós de la vida garriguenca que durà fins a la proclamació de la República el 1931. Ell, com d’altres joves garriguencs, es mouria en aquest medi i, a més, amb molt dinamisme en els cercles cristians.

La seva joventut transcorregué en una població amb força convulsions socials com ho palesen puntualment els anys 1916-1917, coetanis d’”El Xàfec” (1914-1916), una revista d’humor i combativa contra els cacics – especialment contra els Blancafort, propietaris del Balneari-, i que pagà, tanmateix, pel seu atreviment.

Una de les seves primeres inquietuds públiques es manifestà en formar part de la “Sociedad de Atracción de Forasteros”, fundada l’any 1929 i presidida per F. De Paula Jubany, arrendatari precisament de l’Establiment o Balneari Blancafort. Els objectius de la societat eren defensar els interessos mercantils i millorar l’embelliment de la població. La presència tradicional de forasters i també l’estada del president Macià el 1933 ala Garriga, eren un bon reclam publicitari que industrials i comerciants - entre ells ell, de família com abans assenyalàvem amb botiga de ferreteria i petita indústria de fabricació de gel- volien aprofitar per a un poble que ja tenia esplèndides construccions i on excel·lia l’estil modernista.

Tot plegat podria explicar aquesta participació en una entitat que tal com manifestava el seu president l’any 1933, volia treballar per a la millora general de la població. Atesa la trajectòria posterior de Reig no ens ha de sorprendre aquesta participació en uns anys de voluntat de canvis i que la sotragada republicana va accelerar, no sempre d’acord, però, amb persones que en alguns moments van mostrar la seva reticència i oposició a qüestions que es debateren enmoments agitats.

El 12 d’abril de 1931 Joan Reig obtenia en el seu districte garriguenc el segon lloc en vots. S’havia presentat amb la Lliga Regionalista a les eleccions municipals convocades pel govern espanyol. El 14 d’abril, un veí seu, Josep Figueras i Basset proclamava la República Catalana des del balcó de l’Ajuntament. S’iniciava un nou període de canvis moltes vegades insospitats. D’acord amb els resultats polítics i les instruccions de la presidència de la República Catalana –efímera certament- el dia 16, els consellers d’Esquerra Republicana elegits, rebien el govern municipal, i va ser elegit alcalde Lluís Viñas i Galbany que s’havia presentat per Coalició d’Esquerres. Viñas era oncle de Reig, el qual, per les raons assenyalades no formà part inicialment de la constitució del nou Ajuntament, tot i que poc després aquest es modificà.

Durant les setmanes posteriors, arreu del territori de l’Estat Espanyoldretes i esquerres s’agitaren. Calia conservar o fer taula rasa de moltes coses. El llenguatge emprat per uns i altres sorprenia per la seva virulència. Concretament, abans de les noves eleccions del 31 de maig de 1931, es podien llegir a la Garriga fulls volants molt durs contra la monarquia, el caciquisme i l’església catòlica.

Amb el resultats electorals de maig, Reig, ara sí, entrava al Consistori. Constituïten ferm, era nomenat conseller i es possessionava en el càrrec el 5 de juny, alhora que Lluís Viñas ho feia com alcalde-president. Va formar part de les comissions de l’Escorxador i de Governació i Higiene, així com d’altres com la l’estudi per al subministrament d’energia elèctrica. Les confrontacions dins de l’Ajuntament començaren a fer-se més evidents entre la majoria vinculada a Esquerra i la minoria a la Lliga, en la qual ell s’integrava. La temàtica era diversa i no absenta en alguns casos d’afers on havia fet acte de presència la violència exercida per alguns garriguencs que continuaven actuant com en temps caciquils, i en els que alguns membres de la Lliga, per interessos de partit o d’amistat, miraven de passar-hi pàgina ràpida.

Tanmateix, les discussions més aferrissades a l’Ajuntament i en les quals hi participà de manera activa vingueren donades per la secularització i la Llei de Cementiris impulsades per la República. Mostrà reiteradament el seu alineament amb les posicions conservadores de la parròquia i desplegà un ventall de votacions en contra que s’agilités o fos efectiu el pas del cementiri a la competència municipal. Les coses empitjoraren, i fins i tot el 2 de novembre de 1932, es retirava de la sala de sessions després que l’alcaldia dictaminés que es perdia una proposta de censura contra ella, a qui es recriminava no deixar desenvolupar les sessions en un ambient d’equanimitat. Però a la setmana següent, Reig manifestà el seu desacord amb el resultat de les votacions. Tornades a fer, la raó li fou donada mentre la sessió palesava un fort enfrontament entre la majoria i la minoria i de nou amb el tema de les secularitzacions damunt de la taula, ell argumentava que l’apoderament del cementiri parroquial era una espoliació i “ (...) en contra del sentir general de la població”.

Les seves conviccions catòliques quedaren sempre manifestes en qüestions relacionades en tots els aspectes religiosos que la secularització abordava: en alguna ocasió la discussió girava sobre el cementiri, en altra sobre la desaparició de la creu de fusta de la façana de la casa rectoral, o en altra sobre l’acord de posar el nom deFerrer i Guàrdia a la plaça de les Oliveres. Un dels punts culminants que demostraven la irritació d’alguns garriguencs, entre ells, de Reig, vindria donat per un enterrament del 6 de gener de 1933 en el qual les estridències aparegueren demostrant fins a quin punt alguns aspectes religiosos es defensaven aferrissadament contra la normativa republicana. Reig, com era normal, feia costat a la parròquia i mostrava de nou les seves conviccions tal com quedava manifestat en l’acta corresponent.

La trajectòria pública continuaria també reflectida en altres aspectes: entre 1931 i 1935 formà part de la directiva de l’agrupació local Jaume Balmes de la Federació de Joves Cristians de Catalunya al costat, entre altres, de Josep Maurí i Ramon Aguirre, i va ostentar durant un temps la seva presidència. L’activitat fejocista garriguenca, i en concret d’ençà de 1932 fins a l’esclat de la guerra, va ser molt important. No hi ha dubte que la influència del moviment permeten explicar moltes de les actituds de Reig. L’ideari fejocista devia impregnar amb profunditat el seu pensament en aquella època, i de ben segur que moltes decisions vindrien condicionades per la seva formació en la moral catòlica. i en la d’aquell moviment. En un resum de l’ideari i organització de la FJC de Catalunya i publicat com a suplement de “ El Congost” de l’1 de setembre de 1935 dedicat a l’Aplec Fejocista de la Verge del Camí, al bosc de Can Terrés de la Garriga, es podia llegir: “ (...) es proposa la formació integral del jove (... )és una obra d’Acció Catòlica i per tant d’acord amb les autoritats eclesiàstiques (...) és una organització per damunt dels partits polítics”. La ben perfilada organització de militants, d’un Comitè Directiu, l’assistència d’un sacerdot com a Consiliari, la d’una Unió Comarcal i Unions Diocesanes la de sotsfederacions professionalsi d’una extensa ramificació de cercles o activitats culturals, esportives i de difusió, la gran atenció als avantguardistes, nodrien un alt nivell de preparació i de consciència als seus integrants. Reig n’era un d’ells i dedicat amb esforç a la seva tasca.

El 1933 es casà amb Concepció Rovira i Vilajoana a la basílica de Montserrat. Del matrimoni nasqueren Lluís, Santi, Carmen, Maria Rosa i Montserrat. Temps després tornava a aparèixer en les tasques de treball polític en les eleccions municipals que tingueren lloc el 14 de gener de 1934, en les quals no es presentà però que va fer d’apoderat de la Lliga Catalana que guanyà a la Garriga. Encara continuaria com a conseller fins l’1 de febrer en que quedaria constituït el nou Ajuntament amb vuit consellers per la majoria i quatre per la minoria. En la sessió del 24 de gener votava a favor de deixar la proposta per al nou Ajuntament, de canviar el nom de la placeta de Santa Isabel, i posar-hi la del jove republicàmort el 1933, Josep Figueras. També en l’acta l’alcalde republicà Lluís Viñas feia constar que ell s’abstenia de donar el seu vot favorable, argumentant que tenia una gran estima al traspassat però que no volia que el seu vot decisiu pogués ser la causa que en l’esdevenidor es refusés el canvi de nom - fins i tot proposat pel també traspassat president Macià- fet que seria en detriment de l’homenatge que es preparava a Figueras. Les pugnes entre els diferents corrents d’opinió, amarades d’aspectes polítics i amb molta càrrega de sentiments religiosos es feien evidents a l’Ajuntament garriguenc que pel que es deduïa entenia que amb el resultat favorable ala Lliga canviarien tot un seguit d’aspectes. El nom de Josep Figueras fou posat a la placeta el 4 d’agost de 1936, pel llavors Ajuntament en període de guerra. Una vegada acabat el conflicte, es tornà a modificar per posar-li l’anterior.

Tot i el canvi de l’Ajuntament resultat de les eleccions, al no haver-se presentat no formà part del nou consistori que encapçalaria Esteve Rocafort Roig el febrer de 1934. Però hi tornaria el 1935 com a conseqüència del Fets d’Octubre i del cessament obligat i fulminant de l’Ajuntament que es trobà immers en aquells esdeveniments. En efecte, el 3 de maig de 1935es constituïa la nova Corporació Municipal d’acord amb el decret de la Presidència de la Generalitat de 26 d’abril d’aquell any. Suspès per les responsabilitats en els Fets d’Octubre anterior, aquest deixava pas a un altre elegit per la via governativa. L’alcalde, tanmateix, seria el mateix, Esteve Rocafort, membre de la Lliga, i entre els consellers, cap d’ells membre d’Esquerra, en seria nomenat Joan Reig que passà a ocupar la Comissió de Cementiri i la Comissió de Regadiu. El mes de juliol, amb Carles de Rosselló era nomenat representant de l’Ajuntament en la Junta Municipal de Sanitat i Assistència Social.

Després del’ensulsiada d’octubre de 1934 i fins a les eleccions generals de 16 de febrer de 1936, molts sectors de la dreta es van trobar amb major comoditat en l’actuació política. La inestabilitat, però, era evident, i el malestar es pogué veure després del resultat electoral en que el Front d’Esquerres guanyà les eleccions generals del febrer de 1936. Reig es trobà en mig d’una situació convulsa i en la sessió municipal del 23 de febrer de 1936en la qual tornaren els regidors d’Esquerra Republicana que havien estat sancionats pels Fets d’Octubre i reposats de nou en els càrrecs, aparegueren de nou les discrepàncies polítiques i possiblement personals entre els integrants de les formacions municipals. Tornats els anteriors ajuntaments a la situació d’abans del mes d’octubre de 1934, ala Garriga la majoria continuà a mans de la Lliga i la minoria en les d’Esquerra Republicana. Pel que l’afectava a ell que no s’havia presentat a les eleccions, hagué de deixar el càrrec pel qual havia estat nomenat pel Govern Civil el 1935. L’ambientgeneral era espès. La tensió política també augmentà i a les sessions municipals dels mesos de maig, juny i juliol fins a l’aixecament militar de Franco,la minoria d’Esquerra garriguenca ja no va fer acte de presència a l’Ajuntament.

El cop d’Estat d’un sector militar més tard comandant per Franco i amb la connivència de diversos sectors dretans, engegà una espiral dramàtica que també afectà la Garriga. La violència es desfermà i imperà en major o menor grau segons el lloc on triomfà o la revolta militar ola defensa de la República i la revolució. Joan Reig s’amagà molt temps a Barcelona durant el període de la guerra en ser alertat que la seva vida corria perill, i els patiments físics i morals l’acompanyaren durant uns mesos de bogeria social on a Catalunya i a la resta del territori de l’estat espanyol, incontrolats d’una i altra banda portaren a terme una justícia molt especial. Durant aquell temps es celebraren actes religiosos a Can Reig, a la Garriga,i ell formaria part del grup que van ajudar a encobrir a sacerdots i gent d’opcions catòliques en els moments més àlgids de la revolució. Segons que explica Maurí, “ Immediatament de l’extinció de la vida parroquial pública començà a La Garriga el culte practicat en la clandestinitat. Alguns sacerdots de fora, residents a La Garriga, i molts d’altres que hi feren visites esporàdiques, més o menys periòdiques, cuidaven que els sagraments fossin administrats a reduïts grups de feligresos, primer amb moltíssim silenci i després amb major difusió;(...)”.Maurí també comenta que els fejocistes garriguencs estaven més o menys connectats amb tots els grups de la comarca i que fins i tot s’arribaren a fer actes de culte al camp i que arribaven còpies de les encícliques papals i de les ordres i exhortacions del vicari general de la diòcesi. (Josep Maurí, op.cit.) Hom pot deduir que, malgrat les penúries ila por del moment, Joan Reig devia estar assabentat de les pràctiques religioses que es feien i és ben possible que en ocasions participés en reunions amb assistència d’algun capellà. En aquesta línia, el pare Lorenzo Castro, en un llibre seu, indica com a lloc d’ajudaa alguns frares de la comunitat granollerina, a la família de Joan Reig, de la Garriga. (El inquilino de la chimenea. Memorias de la Guerra de 1936.)

En acabar la guerra s’incorporà a les seves activitats laborals, però el canvi de sistema i de règim polític, així com el drama del conflicte patit durant gairebé tres anys, el menà a tenir responsabilitats polítiques diferents a les que durant els anys de la República havia exercit. El 1939 fou nomenat cap de la Falange local i per tantresponsable de FET y de lasJONS a la Garriga, formant part amb altres garriguencs del quadre dirigent falangista. Un documentd’1 d’agost de 1939 donava constància de Reig com a cap localen una llista d’un total de dotze membres –homes i dones- que formaven el directori a la població.També va ser nomenat jutge municipal i el 24 de juliol 1940, en substitució de Lluis Fortuny i Fauria que només ho havia estat poc més de tres mesos, fou nomenat alcalde de la Garriga càrrec que va exercir fins al 19 de novembre de 1949.

La dècada dels quaranta va ser de penúria econòmica general. També per a la Garriga. La població va créixer poc. Entre 1940 i 1950 va passar d’uns 3.380 habitants a 3.515, i hostaleria i comerç, serveis en part adreçats a forasters, minvaren la seva importància. També l’agricultura retrocedí. No va ser fins al finals de la dècada dels cinquanta quan el desenvolupament industrial començà a desplegar-se. Reig, per tant, va agafar una etapa difícil en l’aspecte econòmic

Però els problemes més punyents vindrien donats per l’activitat del règim franquista. Immediatament de l’entrada de les tropes de Franco, el febrer de 1939, i durant els primers anys de la dictadura, la repressió política i l’aprofitament econòmic d’alguns va fer-sepresent a la vida quotidiana. Reig hagué de prendre decisions força difícils. Com a responsable de Falange i com alcalde, hagué de signar informes sobre actuacions de garriguencs que aprofitaren el moment per fer de manera fraudulenta el seu negoci particular a l’empara del nou règim, però els més preocupants eren els que quedaren incorporats a la Causa General, l’instrument processal que el franquisme va posar en funcionament per esbrinar les actuacions polítiques de persones durant la guerra i fins i tot abans del 18 de juliol moment en que s’aixecaren els revoltats contra la República. Reig, ateses les circumstàncies, hagué d’avalar les dades que tenia o que li presentaren un equip de persones per a ser incorporades a la Causa, iniciades i aportades de vegades sotal’apassionament o el rancor dels denunciants que nodrien un equip de serveis d’informació i investigació de Falange, Guàrdia Civil i persones que feien ús de les facilitats donades pel sistema per denunciar sense gaires problemes les acusacions en ocasions basades en suposicions o d’oïdes. En realitat tot i ser un fet general, sorprèn el gruix de la Causa General de la Garriga, activada el 1940 i per a la qual encara es demanaven dades el 1968. Cal destacar que Reig, en uns moments de força autonomia de moviments per part dels falangistes, va tenir al seu costat persones que en alguns moments van fer feines i innecessàries i que es fa difícil acceptar que se li poguessin imputar a ell tenint en compte les seves conviccions. Sembla també correcte indicar que consta sobradament l’existència de molts avals signats per ell a favor de diversos garriguencs que tampoc caldria incloure exactament, com addictes incondicionals al Movimiento.

La població patia: havia assistit a les morts de la rereguarda, la dels fronts de combat, la dels bombardejos, -i un en concret a la Garriga feta pels italians al servei de Franco- contemplava l’exili de garriguencs i també els empresonaments i els ajusticiaments al camp de la Bota. Moltes morts i desgràcies per un i altre bàndol en una guerra que el poble no havia volgut. I que devien neguitejar un home de profundamoral catòlica posat a fer d’alcalde i en un sistema que no volia cap rèplica i molt control. Era per això darrer que també formaria part com a vocal, en la seva condició de cap de Falange, de la “Junta Local del Servicio de Libertad Vigilada”, a partir de la seva constitució el 15 de novembre 1943. La Junta era un organisme destinat a observar i tutelar les persones que hi havia a la Garriga en situació de llibertat condicional. Les seqüeles polítiques del conflicte també s’estenien a aquest aspecte. A 7 de desembre constava que en aquesta situació hi havia un total de dinou garriguencs i sis forasters.

Entre els problemes de reconstrucció general que hagué d’afrontar, els de prioritzar les obres de la parròquia i de l’Església cremada a inicis de la revolta foren dels primers. Començava un període on el nacionalcatolicisme imperava arreu i la Garriga ho aplicà. L’obra republicana va ser desmuntada: imposició de la llengua castellana com a vehicle oficial de comunicació i dels actes públics; canvis de noms de carrers on apareixien ara, els noms de militars i personatges vinculats al règim; canvis de noms fins i tot de masses corals; prohibicions de fer teatre homes i dones junts al Patronat Parroquial fins a l’any 1952; processons i comunions a dojo; nous criteris escolars, nous mètodes algunes vegades ben antics, nous mestres i una visió i propagació d’Espanya que caminava “ Por el Imperio hacia Dios”. I els exemples continuarien. La documentació garriguenca sobre Falange i la Secció Femenina, òrgans d’enquadrament pràcticament obligat mostren el control de la població. Els actes i la parafernàlia franquista amb el revestiment falangista es feren habituals a la Garriga. Només eren recordats els morts d’un bàndol. El silenci i l’absència de discrepància foren habituals a la vida quotidiana. Era el que arreu s’imposà, i també, és clar, a la Garriga.

De l’etapa de Reig com alcalde caldria esmentar entre altres, la reconstrucció de l’Església com abans indicàvem; també es beneïren les dues noves campanes – traduït del llatí, constava el següent a la major: “L’honorable Joan Reig Viñas/ i la distingida senyora Maria de l’Assumpció Dachs i Dachs/com a padrins em dignifiquen./Any1941” ( J.Maurí, op. cit.). També caldria ressaltar la millora dels serveis de l’Hospital-Asil garriguenc; la compra de Can Sala per fer-hi una escola pública; la construcció de la plaça del Castell –la plaça del Silenci-, en el lloc conegut com horta de Can Sala. I entre mig de tot això, peticions de préstecs per l’arranjament d’obres de millora. El 1946 rebia amb altres garriguencs la “Medalla de la Constancia por los servicios prestados”. A banda de tot plegat, també altres aspectes caldria indicar d’aquell anys: la presència a la Garriga, el 1943,del bisbe de Barcelona, Gregorio Modrego i el nomenament, el juliol d’aquell any, del músic Josep Sancho Marraco com a fill predilecte de la Garriga; que el 1945 s’iniciaven els Aplecs anuals de la Sardana, i que el 1947 s’iniciaven els actes d’Homenatge a la Vellesa que també es celebraren anualment durant molts anys. El mateix any 1947, l’1 de juny, Franco procedent de Barcelona i de Granollers on s’aturà breument, passà per la Garriga. En queda un testimoni gràfic del pas de la comitiva davant del Balneari Blancafort.

En l’aspecte més polític, no espot perdre de vista que l’omnipresència falangista a la Garriga es veuria manifestada i reafirmada per l’aparició el 1941, de la revista, molt efímera per cert, “Imperio”, órgano del Frente de Juventudes de La Garriga,i després , entre 1946 i 1949, “Conquistar”, subtitulada inicialment” portavoz de la centuria Jaime I de las Falanges Juveniles de Franco de la Garriga”. No hi ha constància de cap escrit de Reig, llevat que els hagués fet amb pseudònim. Els articulistes habituals, persones amb càrrecs a la Falange local i amb una càrrega ideològica molt forta, al·ludien reiteradament a la victòria de la guerra, a la figura del màrtirJosé Antonio i a Franco com a buc insígnia a seguir sense discussió. I més: reiteraven insistentment les consignes catòliques més encarcarades i feixistes del moment. L’aparell falangista, amb o sense Reig podia funcionar eficaçment ja que comptava amb persones d’estricta fidelitat “joseantoniana”, tal com en aquells moments i en temps posteriors es va poder comprovar després que JoanReigdeixés l’Ajuntament. Sí que apareixen uns pocs articles signats per ell a la revista“ La Garriga –perfiles y vibraciones locales- publicación bimensual”, apareguda el 1952. En els números 4,5 i 6, Reig polemitzà i en moments amb certa ironia, contra qui signava com a “Follet de Santa Margarida” i un industrial que segons manifestava a l’anterior en una entrevista, posava en dubte la correcta i bona gestió municipal. No agradaven i desmentiaReig les versions donades per l’industrial en el sentit d’haver oferta l’Ajuntament un bon negoci econòmic a canvi de transaccions que Reig deia que mai hauria acceptat l’Ajuntament, a part de ser tot plegat una versió inventadaper aquell. Són les poques vegades que el trobem escrivint o signant en un periòdic d’aquelles característiques. El tema el devia haver molestat enormement.

El 1949, era substituït a l’alcaldia, homenatjat i nomenat Fill predilecte de la Garriga. Prèviament havia fet arribar al Govern Civil que de no ser-li acceptada la renúncia a continuar exercint d’alcalde, s’hauria empadronat en una altre població, fet que hauria impedit aquella funció pública. No volia continuar sent-ho més. Amb la constitució del nou Ajuntament, Reig continuà com a cap local de Falange i exercint de regidor i primer tinent d`alcalde, fins al 1955. De les poques intervencions transcrites o escrites quedael discurs pronunciat, el 1952, amb motiu de la inauguració de la Creu instal·lada al Passeig dit llavors de José Antonio. Un discurs davant del sotscap provincial del Movimiento i de la gent que fou convocada a aquell acte enmemòria dels Caiguts del bàndoldit“nacional”. Les increpacions contra el marxisme i la maçoneria, les referències a la fe i a Déu, a una Espanya de sants i missioners, a unaespasa invicta referint-se al Caudillo, a les encícliques papals i a la Creu de Crist defensada amb la sang d’uns soldats, eren referències continues en la seva arenga. Sobte en part aquell fervor tan exaltat. Cal no oblidar, però, que era època d’una Santa Missió excepcional amb irradiacions arreu del país, i per tant d’un renovat i fervent corrent catòlic, amb el qual s’hi devia sentir plenament identificat. Reig també formà part de la junta del Patronat Parroquial. Segurament, una de les seves últimes aportacions importants com a càrrec de Falange seria a l’”Asamblea comarcal del Movimiento”, el 1953, a Granollers, i sota els auspicis de la Falange granollerina i de l’alcalde Font Llopart.

Deixades las tasques de l’Ajuntament, formà part de manera molt directa amb altres garriguencs, de la Junta de l’Hospital-Asil ocupant durant alguns anys el càrrec d’administrador. Les feines desenvolupades per aquestes persones, permeteren unes millores molt notables en aquella institució tan estimada per la població i en la qual Reig s’hi vinculà estretament.

Joan Reig va morir a la Garriga el 1982. Deixava un llegat molts vegades difícil d’escatir. Catòlic convençut i militant, li tocà viure com a molts d’altres uns momentsprou difícils: República, guerra i dictadura. Va ser dels qui es van sentir pregonament ferit en els seus sentiments religiosos pels canvis d’aquells anys i que horroritzat pels atacs contra els catòlics i per les malvestats inherents en una revolució, emprengué l’aventura falangista com a símbol de redreçament d’una Espanya catòlica, d’ordre i de barrera a uns canvis que des de la seva posició ideològica no havia al llarg del conflicte. Catalanista i d’una dreta civilitzada, les circumstàncies el van escorar cap a una opció en la qual participà amb càrrecs polítics. Seria bo que a banda de la sevaactitud franquista en uns anys molt complicats, fos recordat – segurament ho avalaríem els qui el vam conèixer- com a persona recta, coherent, i que al llarg de la vida s’implicà plenament i de manera altruista en el teixit social de la Garriga.

David Gesalí Barrera

L’aparició els darrers anys de diverses publicacions sobre el conflicte de 1936-1939, són una clara demostració de l’interès en relació a una guerra i a una revolució que convulsionaren Europa i que precediren a la II Guerra Mundial. L’estudi d’aquest període, que per causa de la dictadura havia estat especialment portat a terme per analistes estrangers, ha près, tanmateix, categoria important en la investigació i en la divulgació al nostre país i a la resta del territori de l’Estat espanyol acompanyat,

també és just assenyalar-ho, per la voluntat de facilitar l’ús d’arxius, fer debats oberts i plurals sobre el tema, i transcriure memòries orals. El balanç dels treballs apareguts és abundant, i la precisió sobre les causes, la interpretació i les seqüeles del conflicte fan palès una bona mostra erudita al costat també, cal indicar-ho, de publicacions de vegades massa poc elaborades, fonamentades i àdhuc revisionistes. Per altra banda, estils periodístics i narrativa història en forma novel·lada, contribueixen a construir un relat més global i vist des de diverses posicions, d’un període traumàtic que necessita ser analitzat de manera aprofundida i desapassionada encara que sigui un exercici difícil de fer.

David Gesalí forma part d’un grup d’historiadors que s’han dedicat a investigar pregonament el conflicte, i ho ha fet i continua fent-ho amb estudis sobre l’actuació de l’aviació i en aspectes relacionats amb l’aeronàtica del moment. Són prou coneguts els seus treballs sobre els camps d’aviació de la Garriga/Llerona, Cardedeu, Montmeló/Montornès, i les seves publicacions relacionades amb la batalla de l’Ebre. Gesalí, a més, forma part d’un col·lectiu d’historiadors que fan públiques les seves recerques i opinions en debats i cursos o jornades dedicades a la temàtica esmentada. No és sobrer que assenyali que en alguns arxius com el de Villaviciosa de Odón (Madrid) o d’Àvila, amb uns fons molt importants sobre l’aviació, sigui un historiador de referència. I és que Gesalí pot facilitar-te una munió de dades sobre tipus d’avions, noms d’aviadors, organitzacions i actuacions de vols, atacs i resultats relacionats amb el sistema aeronàtic republicà o facciós del període bèl·lic. Gesalí, que per dir-ho de forma gràfica disposa d’un arxiu mental d’alta capacitat i definició, pot indicar-te seccions d’arxius de diversos llocs, o per exemple tipus d’avions existents a Cuatro Vientos (Madrid), que et faciliten enormement als poc avesats en l’especialitat de la guerra en el aire. Això permet poder disposar d’uns coneixements pràctics i ràpids per anar a les fonts d’investigació. Erudit del tema i persona que va directament per feina, la veritat sigui dita és que, endemés, té molt clara la tasca que fa, ja que sense espantar-se, divulga les dades sense pensar si el negoci editorial li serà gaire rendible, convençut com està que les feines com les que fa, són per fer-les públiques i no per quedar en un calaix o en un cercle limitat d’historiadors.

Em semblava necessari donar algunes referències professional i personals de l’historiador David Gesalí, per entendre millor el treball que aporta en el seu llibre, editat per ell mateix i aparegut el desembre de 2005, Delfín, el avión Grumman CC&F G-23 en la Guerra Civil Española.

Aquest tipus d’avió, molt important durant la guerra civil, era força desconegut quant a història i característiques, malgrat que els Delfín van ser l’única unitat aèrea de la República que va estar organitzada com a Grup que no va disposar de material soviètic i que, a més, va tenir una notable activitat en el front. Tot això és el que Gesalí va bastint en la seva investigació que ha durat quatre anys, per fer-nos l’explicació sobre els primers contactes per a l’adquisició dels avions i sobre el muntatge i la formació del Grup. Vic, Celrà, la descripció del camp i la formació i entrenaments a Cardedeu i les primeres missions sobre Barcelona, són explicades a bastament des dels inicis de les activitats militars al costat de relats d’aspectes de la vida quotidiana dels aviadors.

En capítols successius, les composicions de les esquadretes del Grup 28 i les primeres activitats a València, Cartagena i Extremadura fins la dissolució del Grup 28 i el trasvassament cap al Grup 71 - un episodi que Gesalí, segons explica a la pàgina 147,encara no s’ha aclarit del tot-, serveixen per seguir la història de combats, i diversos aspectes tècnics i drames humans lligats amb el conflicte.

En altres capítols, les accions del Grup 71 fins a la retirada militar, amb indicacions de llocs de reunió, entre ells Cardedeu, així com les seqüències bèl·liques que tingueren lloc de manera molt particular a Cartagena, els combats de febrer i març de 1939 fins a la desfeta total republicana amb fugides cap a Oran o el retorn d’alguns a Catalunya salvant mil perills, són les aportacions interesssants i documentades que fa l’autor fins emplaçar-nos a un període curiós, poc sabut també, com el de la recuperació dels Grumman a Catalunya i Oran i els serveis que prestarendurant els primers moments de la postguerra. També ho és per saber el destí d’altres G-23 que passaren per països com Canadà, Mèxic, Nicaragua i el Japó, fet que demostra la seva vàlua durant la guerra i la seva resistència a desaparèixer com a màquina d’un valor cotitzat i, perquè no assenyalar-ho, d’història aeronàtica dificil d’esborrar.

El llibre, a més, compta amb unes valoracions que acaben de complementar de manerapositiva el treball d’investigació de David Gesalí. En el darrer capítol, una gran quantitat de dades sobre el G-23fetes pels seus tripulants, ens apropen una mica més a les característiques tècniques de l’aviació. Valoracions positives i altres no tant, que tenen el valor de ser aportades per persones enteses i que no s’amaguen d’indicar pros i contres d’unes aeronaus amb les que volaren, s’arriscaren i feren diverses acccions bèl·liques durant molt temps. La duresa del material, les característiques del vol, del motor,de l’armament i una valoració general, són proves ben clares del coneixement dels pilots i tècnics sobre la màquina. Tampoc s’està Gesalí de deixar d’aportar en les seves investigacions, moltes dades comparatives entre diversos models d’avions, fet que permet ampliar els coneixements sobrediversos aparells que actuaren durant el conflicte.

Sens dubte és un treball rigurós quant a documentació i el resultat de l informació és abundant, i com que no l’escatima Gesalí a l’hora de donar-la, els annexos acaben d’exhaurir les aportacions fetes amb anterioritat en el cos del llibre. Uns annexos de gran valor, especialment per les biografies dels integrants del Grup 28 i d’unitats posteriors.

Què més es pot assenyalar ? Doncs l’abundant material fotogràfic, croquis i notes que existeixen en el llibre el fan encara més interessant. El valor addicional que sempre aporta el suport fotogràfic és demostra també amb l’important presència de fotografies ben documentades que hi ha en el llibre. Però hi ha altres aspectes a indicar: fan referència a la narració utilitzada en el treball d’investigació. Tal vegada per tractar-se d’un tema poc entès per la gran majoria de persones, és explicat de manera ben entenedora, i tal vegada perquè analitza llocs, decisions i actuacions gens o poc sabudes o divulgades, com per exemple els fets ocorreguts al final de la guerra referits a la revoltes de Cartagena i Madrid, així com la destinació final d’alguns aparells republicans, els successos són explicats documentadament perquè la història sigui entesa i amb possibilitats d’una interpretació correcta.. Tot plegat, als interessats en els temas aeronàtics, però també en els esdevenimentsmilitars, polítics i humans del conflicte de 1936-1939, els permet disposar d’un treball que per investigació i aportacions és molt bo, i que contribueix a un millor coneixement d’una època republicana esberlada per una guerra, convertida en una etapa extraordinàriament convulsa i, per raons de la dictadura posterior, tergiversada i massa silenciada.

Pròleg al llibre d'Eduard Navarro, Estudis sobre el franquisme i la repressió a Granollers i el Vallès Oriental

D’ençà de la mort del general Franco l’any 1975, i encetada la Transició, diversos estudis sobre el conflicte bèl·lic i les seqüeles més immediates d’aquest van anar veien la llum.La confiança amb que foren investigats molts dels temes silenciats per la Dictadura, pensant que molt aviat es podria anar destapant de quina forma el règim i els sistema havien collat la població i falsejat la veritat dels fets ocorreguts entre 1936 i 1975 , es va veure complementada per l’esperança que de mica en mica els arxius anirien obrint les portes als investigadors. Hom sabia que les dificultats serien plurals, feixugues, i que les realitats d’anar divulgant els grans desastres d’uns anys dissortats, no permetrien que la nostra història més immediata fos coneguda fàcilment, de manera ràpida. S’hi comptava.

Tanmateix, no descobriré res de nou, si escric que el títol cinematogràfic d’”Allò que el vent s’endegué” seria una frase de les més adients per qualificar el què va succeir, ja que desenes d’entrebancs polítics anaren mediatitzant i impedint que els temes de la Dictadura i la Transició fossin posats en descobert de manera rigorosa i, tot i l’alentiment que hom suposava per la necessitats de la reconstrucció documental, per les entrevistes orals, per la fallida del retorn dels fons de Salamanca i la dispersió del material existent en un bon grapat d’arxius, toten fi, ja esperat, el que no era tan previsible, tanmateix, era i és haver d’arribar a la conclusió que la Memòria i la Història de l’Estat espanyol dels anys de conflicte armat i de la dictadura franquista, fins i tot arribant a l’any 1977 que caldria considerar com un punt important d’inflexió políticaen l’esquema franquista, es troba en paràmetres molt deficients.

Qui, o quins, o què, ha frenat les expectatives de treballs necessaris, exigents, incriminatoris si calia, reparadors també, per tal que a hores d’ara encara existeixin tantes llacunes, mals entesos i impediments per explicar una història veraç?

En primer lloc, poders fàctics movent-se en el camp de la política institucional. Massa sovint es discuteixen temes històrics i professionals amb polítics en els que preval, per damunt, ideologia. La dreta espanyola, hereva en massa casos de l’espectre sociològic franquista, n’és la principal responsable d’aquesta situació.

En segon lloc, l’església catòlica espanyola, des de les altes instància, ha portar a terme una conducta força recriminable quant a la pietat i perdóque se suposa són nervis de la seva actuació cristiana. Massa ostentació durant anys del nacionalcatolicisme. Quantitat de temps perdut no dient que tots els morts, i els que quedaren, foren màrtirs d’una o altra idea destrossada per una guerra i una dictadura fonamentada en la brutalitat i enfrontada als principis més elementals de la democràcia.

El tercer lloc, l’aparició i l’enfortiment d’un revisionisme o nou franquisme embravit per la flaquesa ideològica de sectors de centreesquerra i fins i tot d’esquerra, i també, és clar, de persones que no han sabut o volgut frenar l’allau de temes que han falsejat i transformen la veritat dels fets ocorreguts. I sobretot, que no estan disposades a fer justícia democràtica ni per tant fer el reconeixement d’errors i actituds que caldria explicar i evitar que mai més tornessin a succeir.

Hom diria que la reviscolada dretana i ultradretana, l’aliança oficial nacional catòlica propiciada pel govern de l’Estat i per poders fàctics amb una influència molt important en les esferes de poder i educatives, les inversions en els mitjans de comunicació al servei d’unes doctrines polítiques i religioses absolutament tronades, gens alliberadores, amb tensions amb les posicions més avançades del pensament catòlic i de vegades amb les més elementals línies de la democràcia, han frenat una evolució que ja era lenta quant als anàlisis , la correcció, la divulgació d’una història normalitzada, interpretativa, alliçonadora.

I és en mig de tot això, i crec que és d’agrair, quan l’historiador Eduard Navarro ens presenta diversos estudis sobre els primers anys de la postguerra, amb uns resultats que van incidir al llarg dels anys de la dictadura i dels que encara en patim les seqüeles.

Eduard Navarro, que toca molt de peus a terra, i em permetran aquesta asserció perquè ens consta en el nostre camp professional que els seus estudis són molt aprofundits i rigorosos amb la metodologia i els resultats, quan dóna dades són fefaents perquè les ha analitzat, confrontat, exprimir diria fins que el dubte s’esvaeixi en relació a una errònia interpretació. Rere cada notícia, hi ha un treball feixuc, d’hores, de dies, de consulta a arxius, a hemeroteques, a persones.

Aquest historiador sap a quin país vivim. Correcte, dialogant i gens tancat al debat si cal, li consta, però, que la divulgació d’una sèrie de coses li poden portar entrebancs ocrítiques que demostren que hi ha gent que no paeix que se’ls recordi el seu passat personal o familiar o amical. Tanmateix, no s’encongeix mai, perquè creu que fa la història correcta i contribueix a normalitzar a la vida acadèmica i quotidiana, i pensa sense cap tipus d’actitud demagògica, que fa el que és necessariper bastir una societatnormal, per construir un país on la democràcia es consolidi en el coneixement de la història, en la interpretació que porti com a objectiu assentar la memòria i nola desmemòria, base principal d’errors que tornen a passar.

Aquest docent i investigador sap a qui cal dirigir-se. En principi a tothom: partidaris dels estudis de la Dictadura i de la Transició, a opositors d’aquest criteri, a testimonis vivents, però essencialment a les generacions que es preparen per un futur ben immediat i sobre els quals l’ombra de la dictadura i del franquisme, els fa perdre la visió correcta d’un món en el qual els predecessors més directes malvisqueren majoritàriament, i ben poc han explicat, per por, per haver caigut en el parany de deixem-ho córrer que ja és passat, i no adonant-se suficientment que el present es troba massa arrelat a ideologies i doctrines i pràctiques i poders, on el franquisme es mou com si el temps s’hagués parat o transformat encara massa poc en alguns aspectes i conductes.

Eduard Navarro no és pas la primera vegada que fa sentir la seva veu en un context on hi ha tants interessos per fer-les callar. Ho ha fet anteriorment en temes d’història i també de pedagogia, a través d’articles, de comunicacions, de conferències. Aquestes investigacions que avui ens presenta, plenes de dades, de treballs elaborats durantanys, amb la voluntat i compromísque continuaran ampliant-se si cal amb més dades o amb altres estudis, té la particularitat que s’endinsen en la repressió brutal de centenars de persones, en la depuració de mestres, en el càstig de molts alcaldes. Em consta que Eduard Navarro ha escorcollat milers de documents per escriure el contingut dels estudis que, en algun cas, de manera parcial ja havia mostrat, que ara ha ampliat, o que veuen per primera vegada la seva divulgació. El seu compromís amb el temps que viu,la seva capacitat de treball posada al servei de la cultura, de la Memòria i de la Història, els resultats aportats, em permeten afirmar que aquests estudis són de gran interès per seguir unes línies de treball, i de gran valor en si mateixosper les possibilitats que permeten de ser ampliats amb altres de paral·lels d’altres temàtiques. Diria també, que això fa que tot i la precisió que aquest historiador ens digui que són sobre la nostra comarca vallesana, ningú pot posar en dubte que són útil per al conjunt del nostre país i en general per al coneixement i anàlisi de la nostra història contemporània.

Em sembla adient convidar-los a llegir-los, a valorar-los, a que vostès mateixos també en treguin conclusions, ja que crec que és la manera que li agrada Eduard Navarro amb que siguin rebuts i analitzats els seus treballs.

Finalment, vull donar-li les gràcies pel seu compromís moral i divulgatiu, i d’encoratjar-lo a que continuï fent-ho en aquesta brega per una història que serveixi i que no falsegi un passat que encara ens condiciona extraordinàriament.

Educar sembrant voluntats.Pròleg al llibre de DDAA, Escoltisme a Granollers. 1958-1969

M’agradaria esmerçar algunes ratlles per justificar el propòsit final d’aquest escrit. Per fer-ho, voldria parlar de les tasques que es fan de manera col·lectiva, recordant l’exemple de la construcció d’un poble on sovint observem la presència de carrers, el creixement de barris i en definitiva de molts moviments a l’entorn d’infraestructures i edificacions que són art i enginy d’una xarxa de treballs comuns destinats a assolir unes feines pensades d’antuvi, amb unes voluntats de servei i de gaudi. I de millora, si cal, amb el pas del temps.

Això, que ens és tan usual – tanmateix ens sona un xic estrany en temps de crisi- és tal vegada una bona imatge per explicar de quina manera hi ha papers repartits en les feines que cadascú li pertoquen. Ordre i no desordre, temps pautats, objectius acabats. O no. Tot plegatforma part d’una o de moltes tasques comunes que amb esforç coordinathan de portar, llevat que es fracassi, a finalitats pensades d’antuvi.

En definitiva, l’esforç del treball diari si hom vol que sigui reeixit, ha de ser fet per un conjunt de persones sovint anònimes. El lloc que a cadascú assumeix és com una anella necessària o apte per explicar l’encadenat del progrés –dramàticament de vegades de fracassos- en un món on la vida ha de ser participada amb satisfacció malgrat dificultats i èpoques crítiques i amb voluntatque l’avenç sigui per a molts, no només per a uns quants. La reflexió és obligada: eltreball en comú comporta solidaritat, obligació ètica i fins i tot estètica de la convivència, creixement de la il·lusió de les persones, millora en la vida de la gent.

I llavors la pregunta: en aquest anonimat, que hi fan els noms propis, les referències a persones que amb el seu esforç, la seva vàlua, el seu tarannà, capacitat i claredat d’idees, i, en fi, personalitat per destacar dins del grup, que hi fan dèiem o quin paper juguen en la minsa o més dimensionada història del col·lectiu ? La resposta és ràpida: un rol important, de vegades cabdal. Necessari fins i tot, de manera que la societat , i aquest és un dels perills que pot comportar la necessitat dels líders, els crea. S’ha de filar prim, però ras i curt, el guiatge, la conducció, el carisma si hom vol i la capacitat d’interpretar les coses més útils per a un conjunt humà i d’aquí a una comunitat més ampla es torna en una afirmació de convenient, útil i que ha de ser seguida si el missatge i la tasca s’ho valen. És adient parlar de grups i de persones amb unes característiques que se’ls recordi pel pensament, les idees forjades, el treball individual ien comú, aquelles en fi, que fan escola

Aquestes ratlles anteriors – no voldria haver-vos cansat ja que eren un intent d’argumentar alguns aspectes sociològics que massa sovint s’obliden- em fan escriure tot seguit que les aportacions del moviment escolta hi tenen molt a dir en tot el que he intentat desgranar abans.

Per què ? Doncs perquè l’escoltisme, un moviment educatiu tendent a desenvolupar la persona a través del lleure i de la participació comuna en múltiples activitats, ha conreat i conrea la responsabilitat, la voluntat de col·laboració, el treball en equip. Tasca lloable.Difícil de vegades d’entendre. No sempre prou divulgada. En un món on la competència es converteix en norma, la solidaritat no té massa predicadors. I l’escoltisme des del seu naixement ha hagut de compartir espais amb comunitats i ideologies gens fàcils de conviure. Una mirada enrere - personalment sempre he contemplat amb molt de respecte la seva trajectòria- ens fa adonar com els seus principis han sobreviscut en mig de conflictes bèl·lics de característiques tràgiques per la convivència humana. Fora del nostre país ha nascut i rebrotat una pila de vegades. En el nostre, malgrat els principis dictatorials del sistema, la força de les creences polítiques i religioses i la voluntat de trobar uns camins diferenciats del nacionalcatolicisme oficial, l’han fet fort i han forjatunes virtuts que a la cap i a la fi han deixat empremta a les persones. Molta gent no n’és prouconscient del que representen alguns grups com el moviment escolta que, fins i tot en la discrepància, ningú pot negar que representen unes aportacions d’ enorme valorper a la formació integral dels individus i per fer un món on la violència sigui contrarestada per l’estima a la natura, per una millora en l’esperit fraternal i per l’educació en la generositat i la solidaritat..

I ara ve la justificació, perquè tot això no està escritdebades, ans al contrari, ja que ho estat precisament pensant en Granollers i en el meu país. En primer lloc perquè aquesta ciutat és la seqüència de molts esforços sabuts i molts d’altres oblidats i tal vegada ni sabuts. Una vila més tard ciutat que des de fa molts anys és cruïlla de camins i de pensaments, on la gent destaca per ser feinera, pel seu associacionisme, i per la seva vitalitat, i que mereix sempre un toc d’atenció per posar en solfa –diuen que és terra de músics- una munió de tasques que cal explicar, si cal de nou, si es convenient de manera més incisiva, si és necessari amb la voluntat de retre memòria i homenatge als que han fet possible que un bon plegat de virtuts hagin fet arrels en moltes persones. Si observem la història de Granollers, quan neix l’escoltisme no troba precisament un terreny massa adobat per fer un treball de les seves característiques. Podem fer més o menys derivacions sobre les facilitats o les dificultats en què es trobà. Objectivament no es pot oblidar que havia de circular en mig de la veritat única i indiscutible d’uns principis polítics i religiosos i també d’enquadrament de la joventut en la militància del Frente de Juventudes, la Sección Femenina, de Falange que des de l’escola al carrer i com a ganxo enlluernador l’esport, cobrien unes etapes de formació amb uns conceptes i uns mètodes que no tenien res a veure amb el moviment escolta. De vegades he observat a Granollers que el contingut de molts escrits de fons sobre l’educació de la joventut, virilitat i sexisme o la voluntat d’igualitarisme, els valors i estima al sentiment nacional, fins i tot l’aplicació o interpretació de les creences religioses, en definitiva la diferenciació entre un món ideològic on s’incentivava l’agressivitat i un món on és cultiven els valors del creixement personal a través de la cultura o el coneixement individual mitjançant les feines col·lectives, estaven tan desvinculats, que feien que no fos empresa fàcil obrir-se camí amb unes aportacions com les de l’escoltisme. Ei, i amb caire catalanista, o sigui perillós. La història de sempre. No cal que m’hi estengui. El contenciós entre “Granollers, Comunitat Cristiana” i “Vallés” a la meitat dels seixanta és tota una sinopsi de les bregues d’una ciutat oficial i d’una que volia, i aquest era un dels tants testimonis, redreçar la llibertat dels individus dins d’una dictadura asfixiant. Com l’escoltisme. I ho escric amb proves, car els temps no estaven per massa contemplacions amb els dissidents d’un franquisme que feia arribar els seus tentacles arreu i quer volia controlar-ho tot. És clar, també a Granollers.

Tanmateix, en segon lloc també vull referir-me a Granollers opinant sobre aquest treball que tenim a mans, perquè és un dels millor exemples de tasques comunes pensant en la col·lectivitat,remembrant gent anònima i noms propis ben coneguts, destacant el treball continuat en aquesta seqüència que dèiem en el temps, esforçant-se perquè les virtuts - tal vegada més que els valors aspectes no tan perennes en els temps- quallessin i es transmetessin.

Diria que és l’explicació d’un llarg camí fet per moltes persones. I un llibre esplèndidper extensió i per l’aportació de dades. Hom troba, com en el meu cas, noms coneguts, d’altres que m’il·lustren sobre el seu coneixement i la seva manera de pensar i creure. Notes a peu de pàgina, dibuixos i fotografies que em recorden que el temps ha passat i que tanmateix no em fan sentir malament. Ben al contrari, en la relació de persones que hi surten i/o que hi aporten escrits, un s’adona del ventall d’homes i de dones que han forjat la seva formació a través del moviment escolta. Persones que en el decurs dels anys no han fet camins idèntics, només faltaria, però que permeten fer un estudi de com i de quina manera han estat vinculades, tard o d’hora, i de manera diversa i digne, a la ciutat i al país. En aquest sentit és una invitació a recordar les seves implicacions en la vida col·lectiva, de forma pública o senzillament en el lloc que ha triat. És un gran testimoni de l’anima de la ciutat. Hi ha històries de la vida quotidiana. Cartes. I molts sentiments. Em permeto escriure que és una crònica de persones de Granollers ipart de la història delpaís, a través de moviments, de cançons, de l’explicació del context en què es produïen les múltiples activitats. Sabeu quantes ? Pel cap baix, sabeu quants noms apareixen en aquest treball tan extens perquè la seva divulgació bé s’ho mereix ? Eltreball és de llarga durada en el temps. Vol acotar una dimensió que faci entendre la gran quantitat de persones, de feines, d’activitats i eines del moviment.Crec que ho assoleix. Les preguntes a manera de títol es van desenvolupant de mica en mica. I densament. I tanmateix, de manera clara es fan visibles tantes jornades i tantes persones. Em sorprèn gratament veure que es possible escodrinyar els seus orígens, els elements que el conformaren, les persones que l’han anat bastint. Però la temàtica no acaba aquí: l’organització, les eines les activitats, una munició d’aspectes que han conformat un estil de vida, de records, i al per acabar uns annexos que palesen una i una altra vegada, l’incansable tasca que ha portat el moviment, i m’he de permetre dir-ho de passada, els qui han estat capaços de portar a port un llibre com aquests. Això també és un elogi.

No em vull negar la possibilitat d’escriure que es pot estar o no d’acord amb elcontingut d’una història tan intensa, quant als principis que la guiaren o la guien o quant a aspectes parcials d’un continu farcit de dades que són l’expressió més diàfana d’un treball en comú, de gent que gairebé s’oblidarà en l’anonimat i de noms que es perllongaren en la memòria per sempre, i aquí de nou el principi d’aquest escrit. Ara bé, em sembla que honestament, i el treball també ho és, s’ha de convenir que és una història de persones, de temps, de Granollers i del país, ho he dit abans, en unes èpoques de continguts diferents, i ai las, on l’ esforç, la constància, les virtuts han estat un ideal i una pràctica que demostren de quina manera cal fer una comunitat amb estrets lligams de solidaritat. Enhorabona pel treball i per el testimoniatge. I per la generositat.

De com recuperar dignament la Història. Pròleg al llibre de Montserrta Garriga, Ponts trencats

Endinsar-se en un temps passat, fer memòria dels records viscuts, endreçar i per tant posar en ordre les vivències que han esdevingut part de la vida pròpia i la d’altres persones amb qui s’ha coincidit en la història personal, és un exercici difícil de fer i d’explicar si el que es pretén és no fer un simple relat, que també ho és, però faltat de veracitat i curull d’anecdotaris poc veraços.

Són frases llargues les inicialment escrites. Tanmateix, no em semblen innecessàriesfer-les avinents quan ens trobem davant d’exercicis d’històries orals o de memòries que les persones desglossen i altres recullen, referint-se a èpoques passades i on el temps curt o llarg d’ençà que algú les comenta, entrebanca sovint el que en realitat va succeir.

Per tot plegat, no és estrany que la investigació o la recerca històrica tinguin una certa prevenció en l´ús de les fonts orals en el moment d’indagar en l’àmbit de treball de la recomposició dels fets passats. Especialment, en l’abús què se’n fa donant lloc a autèntiques creacions i recreacionsbasades en els llegats de testimonis o de la vox populi que permeten un sens fi d’explicacions no sempre, ans al contrari, fiables. Cal matisar, aclarir sempre, si es vol treballar la Història amb un mètode i uns objectius ben definits per la ciència del coneixement del passat, o en canvi, voler fer un gènere literari, el qual moltes vegades és útil també pel descobriment o per l’imaginari sobre uns fets succeïts o inventats, i redactats amb el desig - cosa gens recriminable-,d’arribar al gran públic per fer-los passar estones interessants, i tal vegada convidant-los a aprofundir en la semblança o en l’autenticitat del que s’escriu. Cada cosa al seu lloc i, si cal, complementant-se, no confonent-se.

Per tant, treballar en el camp de la història exigeix un sistema amb una idoneïtat que garanteixi que el resultat sigui convincent, no només per a tots aquells motivats per saber el passat, sinó també per donar sentit a l’aportació final conclosa amb rigor i amb possibilitats, de vegades limitades certament en relació a la història oral, de poder confrontar altres aportacions fins i tot contradictòries.

Aquets complex entramat que forma part de la investigació oral, es correspon amb les dificultats amb les que ha de comptar qui s’enfronta en aquests tipus de recerca singular, amb unes eines específiques i sempre importants i que contribueixen al coneixement i que l’ investigador o el periodista, un professional aquest més avesat que el primer a emprar el recurs ràpid a la memòria en les entrevistes, ha de saber exercir. És convenientresumir, adequar, fer quantes indagacions siguin necessàries per oferir una història seriosa malgrat sigui menys brillant i seductora que les que estiguin muntades en preteses certeses,i malgrat sigui un oxímoron , absolutament falses, i tendents només a deixar embadalit el lector.

Hi ha molts exemples de com s’han distorsionat els fets realment ocorreguts, sigui pel pas del temps, sigui també per una voluntat d’explicar aspectes en els quals poc se’n sap, poc es recorda, i només el desig de rellevància o de protagonisme poden fer estendre versions incorrectes o errònies, i fins i tot falses. En tenim tantes proves avui dia prou airejades, la facilitat de les xarxes socials són tan grans, els mitjans de comunicació són tan senzills de donar notícies on la realitat de les mateixes queda provada al cap de poc temps que no eren certes, que ningú pot negar que la memòria oral es troba, més que mai, en una cruïlla de camins per optar, com ha de fer, pel rigor, o per donar veu sense to ni so i afavorint la intoxicació, a persones que pregunten i altres que responen sense que ni uns ni altres sàpiguen com tractar la història oral, ni com historiadors i m’atreviria a dir ni saben el bon ofici del professional del periodisme, creant personatges entrevistats i il·lustres entrevistadors amb afany de personalismes absolutament qüestionables.

Definitivament, s’ha de filar molt prim en l’entrevista, en la història i oral, calpreguntar el què es vol i el què no se sap, cal escoltar, traduir, interrogar, contradir si és convenient, donar confiança, rebre amb atenció i respecte, separar opinió del què no n’és, i tot això,precedit d’una feina d’assessorament i de documentació d’aquell que vol recollir memòria oral, memòria històrica. En fi, si la història oral es fa amb una metodologia acurada, correcta, és sense dubte una fontnecessària, fins i tot indispensable del coneixement del passat. Amb tots els problemes existents - també la utilització documental en té - és d’un valor extraordinari en la investigació. Noes pot bandejar el seu ús, però s’ha de saber fer amb quines maneres s’hi ha treballar i quins resultats se’n volen treuen, i quins han estat, finalment els arribats.. I això és bo per als historiadors, i bo també per la cultura i per entendre passat, present i, a ser possible, projectar respostes cap el futur.

Carme Molinero escrivia sota el títol, Passat i present de la historiografia sobre el règim franquista. Balanç sobre algunes línies d’investigació i els seus resultats,el següent :

” Potser cal continuar insistint que tant la història – ciència del coneixement del passat – com la memòria –tria de coneixements objectius i emocional del passat són eines de futur. (...) Per tal que el treball de memòria serveixi (...) és imprescindible que s’expliqui el sentit d’aquells esdeveniments (...) ”. ( Vegeu, El repte de les fonts orals, Vilanova, M; Ubeda, Ll. (ed.), Memorial Democràtic, 2006 ).

A banda dels paràgrafs anteriorment redactats, les darreres afirmacions em semblen prou explícites per insistir i per avalar que la història oral i la memòria en definitiva, han de ser tractades amb cura i divulgades explicant el context en que la versió donada va tenir lloc. I a mi em sembla que en aquest debat vigent i força viu sobre la memòria i la història oral, la autora d’aquest llibre, Montserrat Garriga, ha tingut en tot momentuna sèrie de qüestions molt clares de com enfocar un conjunt de vides trencades per les circumstàncies de la guerra d’Espanya i per les de l’exili.

Montserrat Garriga no és nova en l’ofici de la història ifa temps que ens ve sorprenent per les seves aptituds en la investigació de persones i en la remembrança de fets que han quedat en l’oblit o en la descurança imposada per la Dictadura, per la la Transició i també pel retorn democràtic. I és que, malgrat que en aquestes etapes que menciono s’ha procurat esborrar la memòria o s’ha fet massa poc per la seva recuperació, l’autora d’aquest treball que tenen a mans, s’alinea de nou en un col·lectiu que es nega a baixar els braços i abandonar la recerca i la investigació de fets i de persones malmeses per una enorme tragèdia. El seu llibre anterior, Del silenci a les paraules. Joan Colomer i Prat. Un alcalde de la República (2011), n’és un bona prova de l’opció escollida i junt amb aquests que ara presenta, n´és el resultat excel·lentde tot plegat.

A Ponts Trencats, el recurs a l’entrevista no és un simple argument per mirar de treure el màxim de dades de les persones a les qui s’apropa i sobre les que indaga directament o de manera indirecta per saber d’elles, dels seus familiars, dels amics. És, sobretot, la forma que utilitza per fer abocar la memòriaben estructurada, la manera que les aportacions siguin enteses i valuoses el que a banda de la vàlua de les entrevistes, de fet la part essencial, li donen un plus definitiu al treball. Prèviament, l’autora, i això es nota en cada una de les entrevistes, ha preparat molt bé el tema: s’ha avançat a parlar amb ell, amb ella, amb aquells que la podrien informar, ha llegit allò que més li podria donar suport per tal que ni els interlocutors no naveguessin –com acostuma a passar en ocasions- en la recuperació dels espais i dels fets que el temps, a l’igual que amb les fotografies, va esclarissant i fins i tot deixant borroses. L’autora ha viatjat el que ha calgut per elaborar abans de començar o abans de donar per acabada l’entrevista, als llocs que eren convenients conèixer per entendre el medi en què se situen les vivències de les persones que apareixen en el relat. I em sembla que tothom que llegeixi el llibre i les notes que a peu d’entrevista l’autora ha posat, s’adonarà de la quantitat d’aportacions geogràfiques, històriques i bibliogràfiques que environen l’estudi de cada personatge, a fi que es pugui saber fins i tot el trajecte de l’exili interior o exterior de les persones, les quals, a força de documentació, se’ns fan properes i interessants no només pel fet de saber la història de les seves vides sinó també per ser vivències recuperades a través , com diu l’autora, de les memòries individuals dels silenciosos, d’aquells que no formaren part mai dels alts càrrecs, de les elits, i que igualment han estat importants, o encara més, pels silencis, per un dolor especial, per l’ensorrada moral, pels trencaments familiars, per l’estada als camps de concentració, per la fatalitat d’una mort anunciada davant de tanta repressió, i venjança i voluntat, com així en casos passà, d’extermini.

“Qualsevol que siguin les experiències en el rescat de l’oblit (...) infonen a l’historiador la subtil i magnífica consciència d’estar comparant la història viva, de manera que, mitjançantl’entrevista, es percep l’intent d”entrevistar la història”, de conèixer-la per la via d’un conjunt de versions, imatges, anècdotes i episodis que, entrellaçats, configuren una molt valuosa i potser insubstituïble font complementària del segle XX”. (Eugenia Meyer, Memòria i consciència històrica, dins El repte de les fonts orals, Vilanova, M; Ubeda, Ll. (ed.), Memorial Democràtic, 2006 ).

M’agradaria que aquestes frases acabessin de justificar un bon llibre, un treball esplèndid d’aquesta historiadora que ens convida a llegir i a reflexionar a través de Ponts Trencats. Els personatges van acomboiats d’il·lusions, fracassos, de feines perdudes i guanyades, de partences de lloc on mai més tornaran, de noves morades, relacions amoroses, amicals, de lluites a la Resistència, de camps de concentració, de cartes escrites on queden per sempre reflectides milers de pensaments en només unes dotzenes de ratlles, i tenir present que l’autora ens presenta un llibre on l’exili social n´ és la columna vertebral, i que ha optat per respectar la llengua pròpia en algunes entrevistes en el convenciment que podien ser molt més fidels a les expressions i sentiments de les persones que relaten la seva pròpia vida, o la d’altres, instal·lats o no a Catalunya, obligats a sortir de les seves terres penalitzats per la fam, pel caciquisme, per la repressió, pel silenci. Pena sobre pena.

Persones, totes les entrevistades, com tantes i tantes d’altres, on apareixen històries personals, familiars, amicals, i que el trasbals del conflicte revolucionari i bèl·lic de 1936-1939 i la brutalitat posterior de la dictadura i de la Segona Guerra Mundial, malmeteren les seves vides, persones que sofriren de vegades infinitament, i que poc o molt, ara , amb un altre llibre com el de Montserrat Garriga, aquell exili amb diferents vessants, es converteix tot i que amb ponts trencats, amb veus i clams i denúncia contra aquells que propiciaren tanta injustícia i menyspreu pel respecte a les persones i per a la Història.

Sincerament, benvingut sigui aquest llibre gràcies a l’esforç i el bon treball de Montserrat Garriga, de qui desitjaríem que continués en les seves feines en el camp de d’investigació històrica.

El sistema franquistava utilitzar diverses eines per consolidar el poder al llarg de la dictadura perllongada gairebé quaranta anys. A mesura que avançava l’exèrcit sollevat i ocupavaels territoris que fins aleshores havia estat sota el control de la República,va posar en funcionament una sèrie d’elements de comunicació que, a bandad’adoctrinar sobre els beneficis de la victòria i de l’ocupació, pretenia impregnar els pobles que havien defensat o viscut amb els ideals republicans, d’un esperit nou fonamentat en les essències, no sempre fàcilment raonades, d’una Espanya ancorada en segles enrere. consignes i unmunt de sentiments es barrejaren al llarg dels noticiaris que emetia, de manera que uns i altres entraven de manera directa o per via subliminal en les persones que veien els noticiaris on el contingut excel·lia de vegades ben poc quant al seu valor documental i on la llargada del visionat de poc més d’uns deu minuts de promig, no va ser mai un prodigi d’estructura com a peça cinematogràfica.

Tot plegat, però, no fa desmerèixer el valor important dels reportatges que entre 1943 i 1981 entraven setmana rere setmana als cinemes per projectar-se a les sales on normalment es passaven dos films i el NO-DO els servia d’entrant. No es pot menystenir, ja que era esperat per uns espectadors que especialment en la llarga postguerra i fins a l’arribada de la televisió, estaven àvids de notícies interiors i exteriors, malgrat aquestes fossin triades i passades pel sedàs de la censura. El NO-DO, va ser fet a base de notícies on els beneficis de l’Espanya franquista es reflectien a través del redreç econòmic, d’ inauguracions, d’ invents, d’una cultura oficial peculiar i puntera en relació a Europa, d’esports i de festes religioses on la Setmana Santa prenia un caràcter clarament identificat amb el nacionalcatolicisme de la dictadura. A més, tenint en compte les penúries de l’època, sobretot fins als anys setanta, l’eslògan inicial “ El mundo al alcance de todos los españoles” cobria unes expectatives o satisfeia les necessitats mínimes de molta gent que com a noticiari d’esbarjo ja els acontentava en unes sales de cinema que s’omplien en la sessió contínua dels diumenges a la tarda.

El Noticiario Cinematográafico Espanyol, conegut com a NO-DO ( NoticiariosDocumentales Cinematográficos),estava format pel Noticiario, la revista semanal Imágenes i també per documentals.. Va ser creatper una disposició oficial de la vicesecretariad‘Educació Popular, el 17 de desembre de 1942. Adscrita directament a Falange Española Tradicionalista y de las JONS, tenia el monopoli de la producció i de l’exhibició de noticiaris. Això es va mantenir fins al 22 d’agost de 1975, data en la qual el Ministerio Español de Información y Turismo va optar per suprimir l’obligatorietat de la seva exhibició.Tot i això, el NO-DO es va continuar editant i visionant fins a l’any 1981, competint en algunes de les seves facetes amb la televisió que sens dubte havia adquirit una dinàmica molt més d’acord amb els temps i les tècniques que deixaven el NO-DO en un pla de desigual competència informativa. La rapidesa, gairebé la immediatesa en algunes notícies, sense oblidar que la ràdio ja era la competència més directa des de sempre, però a partir d’uns anys la televisió, van ferque aquesta ocupés uns espais de comunicació absolutament nous amb format, temps després amb color i mobilitat. Finalment, la Transició mateixa i, malgrat l’ensurt de febrer de 1981, els nous camins democràtics seguits tant per via ciutadana com legislativa van fer que el NO-DO quedés com a document d’una època de mica en mica ja superada. Sens dubte, però, el nombre de 4.016 edicions que es van fer en blanc i negre, color o mixta, entre 1943 i 1981, continuen tenint la importància de la quantitat i la validesa pròpia del document filmat i narrat de manera adequada al moment en que es feia i, és clar,d’acord amb els objectius a que se’l destinava.

D’entre els diversos aspectes que caldria apuntar del contingut general del NO-DO, destaca la idea de recuperar el concepte i el sentiment de pensar Espanya com a nació única, gran, i lliure d’ingerències estrangeres, en una línia amb un nou estil de vida que no fos el fonamentat en el liberalisme i en les idees del segle XIX que tant detestava Franco com a causant de les desgràcies espanyoles. Tanmateix, el general, com una espècie de reencarnació i tocat per la gràcia divina –Caudillo por la gracia de Dios-, s’afanyà i es rodejà de tot un equip de persones que des de l’estament militar, passant per l’eclesial i pouant en el civil, va procurar assentar les bases espirituals i polítiques en els continguts més tronats de les èpoques de la Reconquesta, de la Croada i de la puresa ideològica, que evidentment no era altra que la del nacionalsindicalisme. Tot plegat permet explicar la visió i funció particular, per damunt de tot, de Castella i d’Andalucia, com a eixos espirituals i folklòrics, sense arraconar la figura la d’un Caudillosalvador, redemptor , extraordinari en tot, dirigint-se a la població fent sempre discursos transcendentals. Simplement, ell era, singularment , el destí al que havia de conduir tothom i que tothom, per tant, l’havia de seguir. Altres aspectes que sovintejarien en els documentals van ser les processons, esports, inauguracions, exèrcit, una visió de la dona absolutament retrògrada, una economia on aspectes agrícoles es maridaven amb els industrials però lloant les excel·lències dels primers com característiques del bon fer de l’espanyol, una cultura oficial força tronada i un vocabulari sexista, narrat tot plegat amb timbre sense un accent que podés identificar a la dicció particular d’algun punt de la geografia hispana. Per acabar d’arrodonir-ho, unes entrades de noticiaris amb música i títols de regust militar i poc acurat, feien del producte una peça molt especial . De fet, el NO-DO va ser una gran eina de desmobilització més que d’adoctrinament. Calia acceptar l’statu quo, els fets, i la gent en visionar-lo s’esbargia. Rafael Tranche i Vicente Sánchez-Biosca (El tiempo y la memoria(2001) )segurament són els investigadors que més acuradament han escrutatsobre el NO-DO. Les seves aportacions són d’un interès extraordinari per analitzar-lo i treure’n interpretacions d’un material tan copiós i explicatiu del franquisme i d’alguns anys immediatament posteriors.

En el fons de l’Archivo Historico NO-DO, ubicats a Madrid, hi ha una notable informació sobre Granollers. De la recerca portada a terme ja fa alguns anys en els fons esmentats, dipositats al Centro de documentación y Archivo Historico de TVE i de la qual en vaig donar notícia puntualment ( Ponències, anuari del centre d’Estudis de Granollers, 2001), assenyalava que havia localitzat un total de 39 filmacions que tractaven de Granollers entre els anys 1943 i 1977. La mitjana dels documents oscil·la a l’entorn dels 2 minuts d’informació i per tant el material disponible té una durada total d’uns 78 minuts. La temàtica és diversa, per bé que es podria agrupar en alguns blocs en els quals les fires, exposicions o concursos de bestiar - un dels aspectes més valorats pels noticiaris del NO-DO- així com els esports, s’emporten la major part de metratge. Ara bé, també les notícies granollerines o d’alguns municipis del costat referents a obres d’infraestructuresi inauguracions o les de caire cultural com per exemple informacions sobre aspectes escolars, sobre la Biblioteca Popular o Tarafa, sobre la presència de Dalí a la Porxada o sobre el ceramista Antoni Cumella, apareixen i permeten, amb tot plegat, tenir una visió força interessant i dinàmica de la ciutat. En més d’una ocasió, les informacions granollerines serveixen d’obertura o primera notícia del NO-DO.

La recuperació, la divulgació, les possibilitats que a través de la mostra s’obren mitjançant la discussió i les aportacions de les persones que recordin, precisin, valorin els documents filmats, poden ser inestimables. La valoració també serveix en aquest cas per a la ciutat granollerina, de la qual hom pot esbrinar, pensar i repensar espais urbans, mostres de fires, eines, màquines, esportistes, activitats culturals, persones que hi apareixen tan de Granollers com de la comarca, càrrecs oficials de fora i una bona tirallonga d’altres impressions.Es tracta de recuperar part de la història més pròxima i acabar d’omplir uns buits o fer unes matisacions que forçosament han de contribuir a aquells que han viscut acompanyats amb el NO-DO, o aquells que, tal vegada per a ells, és un document que mai havien contemplat. En un o altre cas, els pot ser de profit per a un millor coneixement de la història o per la seva interpretació, car no cal oblidar que ningú pot obviar que el NO-DO, els trets generals del qual es van plasmar en totes les seves edicions i notícies, fossin d’interès general o més particular d’algunes poblacions, mai mostrava les contradiccions del sistema i amagava en canvi les dificultats i les contestacions contra la dictadura. D’aquí l’apreciació, feta com sempre amb molta cura per Tranche i Sánchez Biosca que el NO-DO caldria catalogar-lo, en certa manera, i especialment durant una època, com a cinema ficció, fet que, tanmateix, no el devalua com a eina d’anàlisi de la dictadura i dels anys posterior com ja assenyalàvem. Tot el contrari. Valdria la pena recuperar-lo i divulgar-lo al màxim ? Si els estudiosos o interessats en la història o simplement en la vida quotidiana d’uns anys encara no esborrats del tot, ho raonen, segur que els treballs de Tranche i Sánchez Biosca els guiarà a contribuir a la recerca i difusió d’uns fons molt interessants.

Pere Cornellas és un fotògraf que rebobina la història a través de la imatge. Abans estudia acuradament el que vol transmetre i, si cal, amb generositat, et documenta sobre la futura imatge que quedarà fixa però que sembla que enraoni en mig del silenci. Coherent amb això, en aquest treball, la seva voluntat està posada al servei de l’art, sense perdre la fita que cada imatge és un record de mils records d’un temps en el que la vida s’aferravai defensava fins i tot sota terra.

Aquesta mostra fotogràfica és un esplèndid argument per parlar de l’autor, però també del per què del seu llibre. La dictadura franquista va intentar fer oblidar el coneixement dels amagatalls que a Catalunya utilitzava la gent per salvar-se de les bombes de l’aviació durant el conflicte de 1936-1939.Fins fa alguns anys, era una part de la memòria que gairebé només es trametia oralment, mentre plànols, sistemes de construcció o mesures de salvaguarda quedaven arxivats i tractats com a obres d’interès administratiu però sota control polític o militar.

Aquesta barreja de desinterès i censura, amagaven el desig de no voler explicar una part molt punyent del drama viscut durant la guerra. I una raó de pes també feia que els refugis fossin un tema que calia deixar a la prestatgeria de l’oblit: eren el lloc de la rereguarda on centenars de persones de totes edats i condicions s’havien arraulit fugint de les bombes de l’aviació italiana, alemanya i hispana,totes elles al servei de Franco. Era una història queels vencedors del conflicte no els interessava explicar. Un relat massa dur que, amagant-lo, pretenia de rebot fer taula rasa dels bombardejos sistemàtics contra la població civil catalana al llarg de la guerra.

Però la força de la memòriaha fet que els refugis del nostre país siguin poc a poc posats en descoberti oberts a la llum del dia. D’aquesta manera, uns recintes que van guardar i salvar –no sempre dissortadament, però- milers d’homes, dones i d’infants, en espais urbans, en cases particulars, en immobles públics, en fàbriques, en camps, llocs on la línia de la vida i de la mort era molt prima, tornen a tenir vida explicant la lluita de la gent per combatre la mort. A la nostra comarca n’hi ha una bon nombre. Fa temps que diverses persones estan elaborant el seu estudi des de la vessantmilitar, de defensa passiva, patrimonial i de manera molt especial en relació al que van representar en la vida de cada dia d’unes persones sotmeses a l’horror de les bombes. Entre altres raons, perquè aquest indret ho va provar amargament entre finals de 1937, sobretot el 1938 i de manera també descarnada a finals de gener de 1939. Les Juntes locals de Defensa Passiva del pobles no pogueren, ni des del punt de vista econòmic ni de recursos humans, combatre eficaçment l’aviació. La situació de penúria de tantes coses, de conflicte armat al mateix temps, i sobretot d’uns atacs aeris enormement brutals, van fer molt difícil la seva eficàcia.

Contemplar en silenci aquestes obres i explicar la seva història, és, segurament, la voluntat que l’autor vol a que siguin destinades aquestes fotografies, mentre, segurament, quan les feia, amb el pensament devia imaginar-se les cares i els interrogants de les personesintentant salvar la vida, angoixadament, sota terra.

La dictadura franquista a Granollers i el seu desenvolupament a través de la vida quotidiana sota el control de diversos òrgans de poder polítics, és el motiu d'anàlisi d'un treball sobre aquesta ciutat vallesana oriental i una mostra de les variables que intervenen en les interpretacions i reaccions sobre un període de la nostra història més recent.

Calia investigar el que succeí durant aquest període, en una ciutat com Granollers ? Era necessari aprofundir la investigació per demostrar la incidència del règim i del sistema en els organismes institucionals però també en els sectors de producció, culturals i en definitiva en la vida quotidiana ? Calia divulgar l'estudi ? En fi, en la línia seguida per altres historiadors vam optar per capbussar-nos, ordenar, trascriure i publicar un estudi del període, en una ciutat que passà de 14.678 habitants a l'any 1939, a 36.366 el 1975 - en l'actualitat supera els 56.000- , i que sens dubte visqué importants transformacions. (1) Les opinions a l'entorn del treball i la sorpresa per moltes de les dades aparegudes -algunes d'elles donades succintament, indicant-ne la seva major informació en les fonts corresponents com sempre-, han palesat l'interès per una temàtica que ha generat, fins ara, temps al temps, però,més posicions a favordel seu estudi i publicació que en contra. I en aquest darrer cas de manera força residual i amb un discurs gens innovador.

Algunes de les hipòtesis formulades abans d'entrar de ple en l'estudi eren aquestes: a) Que Granollers visqué una profunda transformació i pagà un alt cost humà durant la Guerra Civil.(2) b) Que la repressió portada a terme per les autoritats franquistes -militars, policials i civils- així com per l'aparell judicial, va ser especialment dura durant els primers anys de la dictadura i perllongada durant tot el període. c) Que sovintejaven els lligams de poder, contra-poder i formes de repressió, entre individus, famílies i grups socials i polítics, en un contínum històric que de manera palesa arrencava a inicis de segle XX i arribava fins a les portes de la Segona República (destaquen algunes activitats puntuals dels carlins), continuava durant aquesta (Fets d'Octubre de 1934 a Granollers), al llarg de la Guerra Civil (activitats del Comitè de Milícies antifeixistes), i entroncaven amb l'inici de la dictadura (denúncies i diverses actuacions d'individus, famílies o grups que tornaven al poder o estaven vinculats amb la dictadura franquista d'ençà de 1939). (3) d) Que llevat d'algunes poques aportacions, hi havia un important desconeixement del període 1939-1975, avalat per la falta d'interpretació particular i global de la documentació i de l'estudi de la dictadura.

Tot això pressuposava analitzar el franquisme en algunes de les seves formes més específiques: ideologia/doctrina, trencament amb períodes anteriors, les seves crísis internes, els seus comportaments socials, la parafernàlia política i tambéreligiosa a través del maridatge nacionalcatòlic i intentar mostrar de quina manera el poder polític va voler controlar tota l'activitat ciutadana. Com presentar-ho ? Primerament, a manera de crònica de la ciutat, documentada i interpretada. Segonament, fent-ne valoracions i conclusions a través d'estudis sectorials i/o de comportaments socials.(4). Destaquem-ne alguns aspectes.

El desenvolupament de la vida de la ciutat. Granollers, els anys 1939-1943. Un Estado Nuevo organitzat a través de la repressió

L'ocupació militar de Granollers va ser feta amb forta presència de forces de l'exèrcit. Les primeres actuacions de la Comissió Gestora, les denúncies, depuracions i destitucions dels funcionaris, l'ocupació per Falange de La Unió Liberal, lloc progressista i emblemàticde la ciutat, l'espant de la repressió generalitzada i concretada en l'exili forçat de diversos granollerins, les altes xifres d'empresonats i dels soldats granollerins dispersos en camps de concentració, les notícies dels afusellats al camp de la Bota, l'organització per a la devolució de béns a persones que els havien perdut durant el trasvals de la guerra i les dades sobre la falta de queviures, van ser el punts d'inflexió més incisius amb què es desenvoluparen els primers mesos la vida política i quotidiana de la ciutat. I en el disseny d'un nou sistema i d'un nou règim polítics quedà ben demostrat a Granollers, quel'estructura falangista volia tenir-hi un paper decisiu. També cal destacar d'aquest període, l'aparició de la revista Estilo, a l'any 1940, i la seva nova versió, Vallés, d'ençà de 1942. Aquests setmanaris granollerins es convertiren en els principals òrgans de difusió falangista i unes eines de propaganda i d'adoctrinament eficaços per a la consolidació de la doctrina joseantoniana i de les tesis franquistes. Un llenguatge directe, dur, bel·licós, així com un grup de redactors disposats a expandir de manera constant i sistemàtica els criteris dels guanyadors, convertiren aquestes publicacions en un altaveu important del sistema. No es pot obviar, però, les pugnes interiors del règim en el mateix Granollers. En efecte, d''entrada denúncies de tradicionalistesa falangistes per raons diverses. En segon lloc, pugnes entre uns i altres i contra Francesc Sagalés investit finalment d'alcalde contra la seva voluntat i que estigué al front de l'alcaldia entre les acaballes de 1941 a les de 1946, i rellevat a inicis de 1947 després que els tradicionalistes però especialment els falangistes granollerins haguessin fet els possibles per susbtituir-lo per, segons ells, no ser persona fidel ni als principis ni a la praxi política exigida en un Estat de caire totalitari i ple de connotacions feixistes. En tercer lloc, pugnes entre falangistes i tradicionalistes tutelats aquests per Marià Ganduxer i sobretot per Claudi Colomer Marquès, ambdós destacats personatges del franquisme que no pogueren impedir que la tasca empresa pels falangistes per assolir el poder municipal es vegés acomplerta finalment el 1953.

Efectivament, amb el nomenament de Carles Font Llopart, els falangistes assoliren el seu objectiu d'intentar controlar, dirigir i consolidar des de l'Ajuntament, el seu poder a la ciutat. El poder polític es configurà amb major contingut ideològic i amb una estructuració més eficaç. Font Llopart, procedent d'una família represaliada pels comitès, notarique amb més jovenesa havia guanyat la plaça a les oposicions estatals i amb un bagatge falangista que amb el pas del temps es mostraria sòlid i persistent - àdhuc arriscat en una època que falange, ja estava prou demostrat, no haviapas de portar el timó del sistema i del règim- va ser l'esperança del grup de militants del partit únic per fer la revolució nacionalsindicalista. Acomboiat per un equip que tancà files al seu entorn, destinà amb fermesa els seus esforçosa intentar controlar grups de pressió o culturals que li discutissin els seus principis, a endegar la transformació urbana de la ciutat, remodelar el sistema de nomenaments de càrrecs municipals, consolidar les assemblees locals del Movimiento i, de manera inequívoca, demostrar que les essències del règim eren el millor sistema i que, altrament, el sistema democràtic no entrava en les seves conviccions. Inesperadament, però, Font Llopart va ser cessat, formalment a primers de gener de 1963 en un intrincat assumpte del propi règim, amb el rerefons, tot ho indica, de la família industrial Roca Umbert i la mà allargada del governador civil Matias Vega.

No seria la primera vegada ni la darrera que les pugnes dins del franquisme afloressin a Granollers. Abans de Font Llopart, un altre alcalde, Jaume Raich, havia estat destituit tot i que en aquest cas per un afer ben galdós i pel qual va ser processat. Sembla que la intervenció de Bravo Montero va ser decissiva en la seva caiguda en desgràcia, com se sol dir, després d'una ascensió ràpida en el poder municipal i provincial de Raich. El cessament de Font Llopart comportà una lluita ben aferrissada pel poder municipal. Els falangistes no acceptaren que després de tanta de brega i finalment de consolidació del seu ideari a través de Font Llopart i del nucli dur de dins i fora de l'Ajuntament, se n'anés tot en orris. Ho pagà Joaquim Trullàs, el substitut de Font a l'alcaldia, que es va trobar amb una dura resistència interna i externa fins a fer-lo plegar al cap de pocs mesos d'haver ocupat el càrrec. Amb el nomenament de Francesc Llobet Arnan, l'alcalde que dirigí l'ajuntament des de 1963, primer per Decret i d'ençà de 1964 per via ja definitiva fins a 1979, la falange local va poder respirar de nou tranquilament. Ara bé, la consolidació del poder i els principis joseantonians que sens dubte mai abandonaria Llobet, quedarien enfocats per una manera molt diferent de fer entre Llobet -molt més dialogant-, i Font Llopart. Francesc Llobet va seguir molt directament la trajectòria de Font - d'alguna manera n'era el seu fidel continuador-, però a banda ja s'ha indicat de ser diferents en tarannà, moltes coses havien i anaven canviant amb el pas del temps: l'expansió de la ciutat quedava més restringida en perdre's el creixement del gran Palou -zona agrària i un dels objectius d'expansió de Font Llopart- ; la resposta ciudatana al sistema, especialment a partir d'inicis dels setanta creixia amb força, i perquè Granollers es convertí en més d'una ocasió en lloc neuràlgic de confrontació entre moviments protagonitzats per l'Assemblea de Catalunya i la resposta dràstica de les forces repressives. I perquè, no cal menystenir-ho, les organitzacions sindicals, polítiques, també sectors catòlics o intel·lectuals a l'empara de la revista Granollers Comunitat Cristiana, s'enfrontaven decididament al poder i al control franquistes. En morir Franco, la ciutat com el país s'encarà en uns canvis ben complicats. Per una banda, Granollers va assistir a un intent d'evitar la pèrdua de poder polític o ideològic, a través, especialment de la revista Vallés, reconvertida mitjançant un joc ben hàbil, en l'actual Revista del Vallès que no amaga una clara referència a la seva persistènciades de 1940. Per altra, va conviure amb canvis neguitosos amb lògica presència i l'activitat de grups que maldaren per deixar enrere, ràpidament, la dictadura. El el seu anàlisi i balanç, apuntat succintament en el treball, formen part, tanmateix,d'una altra recerca necessàriament més aprofundida i imprescindible també.

Un treball d'aquests característiques havia de concloure amb unes valoracions i interpretacions. Citem-ne algunes. Al desgranar la presència de les forces d'ocupació, l'activitat dels òrgans policials, judicials, i personals estretament vinculats amb el poder polític, es palesa la cruesa de la repressió i el bastiment d'unes noves formes institucionals que la ciutat patí durament (5). L'anàlisi de l'exercici del poder en les formes econòmiques demostra a través de dades comparatives, la situació dels diversos sectors abans de la dictadura i com produeixen al llarg dels anys del franquisme. Penúries i canvis, en una ciutat que, tanmateix, finalment se'n sortiria força bé com a conseqüència de la seva estructura econòmica diversificada. L'anàlisi del poder polític i transformació urbana evidencia l'estret lligam entre grups de pressió i ajuntaments i especialment, en una visió d'aspectes positius i altres completament negatius, s'observen les formes de creixement urbà força contestades al final del franquisme.L'apropamental poder polític i la gent mostren, per la seva banda, de quina manera la ciutat va voler ser controlada, educada, ordenada i castigada, si calia, sota els paràmetres de la dictadura i d'uns continguts joseantonians, car la força falangista va ser incisiva i omnipresent ajudada per els mitjans de difusió, especialment Vallés. No es pot menystenir, ja ho hem indicat,la força de la resposta ciutadana -resposta tanmateix del país-, per entendre l'esberlament i l'esllanguiment del franquisme a Granollers que, altrament, no deixaren pas, fàcilment, a uns canvisque encara avui manifesten elements residuals de la dictadura i que portaren el llast d'un intent d'oblit, general, massa sovintejat de la dictadura. Dades comparatives ho palesen.

La investigació, atraient, per altra banda, per la capacitat de catarsi particular i general que podia generar, és a l'espera que el temps vagi donant més indicis del resultat professional i sociològic. El lector, la gent, ho han de dir. Ha procurat ser feta a través d'uns anàlisis immiscits en els paràmetres actuals de la recerca i de la recuperació de la memòria històrica, però no vol obviar recordar les dificultats que encara es troba aquesta temàtica, en en el moment de fer-la i en el moment d'exposar valoracions i conclusions (5). La porta és oberta per continuar esbrinant l'època i per aprofundir, si hom pot, més en el període, en el conveciment que potser ja és l'hora oficiosa i oficial d'expressar, si us plau per força, i de manera general i en veu alta, que amagar la història és un exercici d'adulteració de la veritat. I a Granollers, com gairebé arreu del país, i llevat d'honroses excepcions, així s'ha anat evidenciant malgrat hagin transcorregut, a hores d'ara, prop de trenta anys de la mort del general Franco. O no ? O no mort del tot ?

L'estudi que en forma de llibre porta per títol Franquisme i poder polític a Granollers (1939-1975) (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2004), és una síntesi de la tesi doctoral dirigida per l'historiador Borja de Riquer i Permanyer presentada a la UAB, el juny de 2000. Posteriorment a la defensa de la tesi, però abans de l'aparició del llibre esmentat, vaig fer públiques diverses dades que prepararen el terreny, més que possible, de la discusió a l'entorn del tema. Vegeu els articles apareguts a Pònències (Granollers, Centre d'Estudis l'Associació Cultural, 2000) i al " Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics" (Barcelona, Institut d'Estudis Catalans,XII, 2001).
Sobre aquest període, vegeu els llibres que em serviren de fonament: Garriga, Joan; Josep Homs; Jacint Jordana; Joaquim Ledesma: Granollers 1936-1939: conflicte revolucionari i bèl·lic, volum I (Vilassar de Mar, Ed. Oikos-Tau, 1989) i Camps, Albert; Joan Garriga; Josep Homs; Jacint Jordana i Joaquim Ledesma: Granollers 1936-1939: conflicte revolucionari i bèl·lic, volum II (Vilassar de Mar, Ed. Oikos-Tau, 1990).
En la voluntat d'esbrinar una seqüència que, amb les reserves pertinents caldria assenyalar de llarga durada, l'estudi del franquisme vingué precedit d'un altre treball publicat amb el títol de Granollers: caciquisme i fractura democràtica (1848-1939) també editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat, l'any 2003.D'aquesta manera vaig voler abarcar un període d'estudi d'uns 125 anys de la vida d'aquesta ciutat catalana, que em permeteren disposar de més dades i major prespectiva de persistències i canvis.
Com a fonts bàsiques de treball, i a banda de testimonis de l'època de diverses opcions polítiques, es van utilitzar, entre d'altres: l''Arxiu Municipal de Granollers; l'Arxiu del Govern Civil de Barcelona; el del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya; l'Archivo Historico Nacional; l' Archivo Historico Nacional, Sección Guerra Civil, de Salamanca, i l'Archivo General de la Administració, d'Alcalá de Henares.
A més de la documentació aportada en el treball i relacionada puntualment dins del llibre, en el seu apendix s'hi relacionen diverses dades que proven abastament el rigor, l'extensió de la repressió o el control dictatorial. Com a mostra d'entre els milers de documents consultats en els arxius ja esmentats, cal destacar les referents als afusellats en acabar la guerra; les referents a expedients personals,depuracions isobre controls policials; les dades de la Causa General, certament força voluminosa; les referides als expedients dels granollerins processats pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques, les dades sobre els maçons granollerins registrats a Salamanca, i les atenyents als membres dels consistoris.
Hom pot consultar les opinions/ressenyes aparegudes abans, o en el moment o després dela publicació de l'estudi, a la "La Revista del Vallès", i especialment en el periòdic "El 9 Nou", del Vallès Oriental, i vegeu, si interessa, les controversies mantingudes sobre el tema, aparegudes en aquest darrer periòdic, en els núm. 1.520,1.522,1.524, 1526 i 1528, dels dies 25 de febrer, 4 de març, 11 de març de 2005, 18 de març i 22 de març de 2005.

Noms i més...

L’Ajuntament de la Garriga acaba d’atorgar elI Premi Joan Costa i Riera de recerca. Enhorabona. És un compliment que faig coneixedor de la trajectòria del qui fou una persona admirable i un sociòleg de prestigi, i sabedor de com s’han fet els passos per arribar a la convocatòria i l’adjudicació de la dotació econòmica. En efecte, un grup depersones no estrictament garriguenques, les gestions de la Fundació Martí l’Humà, la bona predisposició de la regidoria de Cultura i Participació Ciutadana de l’Ajuntament esmentat i una quantitat de 3.000 euros, han proporcionat que un jurat atorgués el veredicte, i es pugués encetar amb un bon coixí social i econòmic el que ha de ser una convocatòria biennal amb el desig també del que hauria de ser una participació més gran que la d’enguany. El premi ha recaigut en un treball valorat amb nota alta i que porta per nom Immigració i atenció sanitària: l’accesssibilitat dels immigrants marroquins a l’atenció primària. La seva autora: Míriam Sallent Càceres, i per més precisió assenyalo que viu a Roses, terra empordanesa.

Una notícia com aquestes sempre és bonai cal addicionar-la a altres convocatòriesque amb consideracions de premi, borsa o beca presenten un bon panorama quant a la recerca.L’objectiu, per tant, d’ajudar a iniciar treballs, millorar-los i finalment publicar-los d’acord amb el nom de qui o sobre què incideix la convocatòria sembla evidenciar una situació força bona a nivell comarcal. Bons simptomes, malgrat que a l’hora de ferbalanços el desconcert apareix en algunes ocasions quan s’observa que la participació no és massa nodrida en més d’una de les convocatòries. Primera reflexió a fer: què passa , doncs? Un excés de convocatòries en un espai de temps massa limitat? Poca divulgació de les bases ? El convenciment o l’expectativa que no serà publicat el treball acabat ?. Possiblement una mica de tot, un xic de molt o un tot de no res, és a dir que a l’hora de la veritat tal vegada es falla en creure que es farà més recerca de la que realment és pot fer. És això ?Cal pensar-hi. L’oferta és avantatjosa en molts casos i el balanç darrer no sempre és l’òptim. Tanmateix, ajudes vinguin, participants hi hagi i treballs seriosos es facin. Molts o pocs, i també és cert que si algunes obtenen convocatòries fluixes, també ho és que en d’altres hi ha una afluència i concorrència prou dignesi meritòries. Ho indicàvem, cal considerar-ho.

Segona reflexió: noms i més, a banda de convocatòries que benvingudes siguin. La qüestió és la següent: Quan es llegeix la convocatòria: qui i què se’n sap de la persona o la referència que encapçala les bases. És feina només dels qui convoquen, que prous tasques ja fan, mantenir present l’acció personal, professional o de coneixement de la referència principal de la convocació, o és empresa més àmplia on la societat civil, ha de vetllar per la memòria del contingut del nom i dels temes que dónen sentit a la crida o convocatòria ? Adaptem-ho a casos concrets. El de premis ben dignes com els que porten el nom de Vicenç Plantada, a Mollet, o Joan Camps, a Granollers, entre d’altres. No són mereixedores de major divulgació qui foren aquestes persones ? Si observem els qui hi ha rere l’impuls de les convocatòries trobem noms que es repeteixen en treballs de publicacions de dins i de fora de la comarca, o que publiquen amb freqüencia, tal com succeeix a Lauro, revista del Museu de Granollers, Ponències, de l’AC de Granollers, Notes del Centre d’Estudis Molletans, o Campsentelles, del Centre d’Estudis deSant Fost, per dir-ne uns quants que d’altres també n’hi ha i prou importants.Se’ls pot demanar més encara ? Com s’ha de fer per tal que alguns noms, al cap d’uns anys, no siguin més que la referència d’un equipament o d’un carrer ? També ho indicàvem. Cal considerar-ho, però optaria per arremangar-nos i posar-nos-hi ja quants més millor.

I per ser consequent, recordo que Joan Costa va nèixer a la Garriga el 1933. Fins al 73 va exercir de capellà obrer, mentre a finals dels 60 s’implicava profundament en l’activitat política. Plegà de capellà en veure que no lligava la seva tasca amb un Església que quedava desfassada de la realitat. Estudià sociologia a París, on es doctorà .amb la tesi Dels moviments polítics a la militància política. Treballà a la Fundació Jaume Bofill i col·laborà en nombroses entitats veïnals, entitats, ajuntaments i universitats, entre elles la de Managua. Senzill de tracte, respectuós i afable. Deixà nombrosos treballs que seria oportú estudiar. Suposo que el dia de la resurrecció final em recordarà que no volia ni honors ni glòries, tanmateix, alguns de nosaltres, d’acord amb el que he escrit, no ho pensem respectar. Ho signo amb respecte.

Joan Garriga i Andreu

Historiador

Pròleg al llibre d'Alfons Carner i Suñol, Els Suñol i la Garriga

Llegir algunes ratlles sobre la Garriga, acostumen a ser sempre ben rebudes, ja que es pot evidenciar que, escrites en un o altre temps, sovint han estat redactades amb la voluntat de mostrar un municipi gentil, amb una gent acollidora, feinera, neguitosa culturalment i on l’orografia, el climai el subsòl han permès unes condicions de vida que des de fa segles l’han consolidat com un petit territori preuat, sense necessitat de descriure’l amb afalacs innecessaris ni adjectius dispensables.

En realitat, no cal negar-ho és clar, entre els garriguencs hi ha per triar i remenar i àdhuc per obviar, com a qualsevol comunitat. No hi ha una estadística seriosa sobre el tema, ni tampoc res de científic que ens permeti assegurar que siguem ni millors ni pitjors que la gent d’altres poblacions. Tanmateix, m’han de permetre reafirmar de la manera que inicialment ho explicava, que aquest petit territori té algunes característiques que penso que són la marca o el segell d’un poble mil·lenari transformat al llarg dels segles, receptacle d’un esplèndid patrimoni i on la vitalitat l’ha demostrada en ocasions pletòriques però també atziagues quan la vida i el col·lectiu ha pogut gaudir o ha tingut necessitat de superar moments difícils. Si repassen una mica els articles apareguts des de fa molts decennis –n’acabo de llegir de La Vanguardia de l’any 1889 molt curiós-, o la llista de llibres que sobre la Garriga han estat escrits - i en són un bon gruix-, si els interessa fixar la retina en les transformacions del municipi - disposen de milers de fotografies per comprovar-ho-, si volen indagar i preguntar el com i el per què dels canvis socials –hi ha força material documental, d’assaig i fins i tot novel·lístic-, si l’interès a més discorre per esbrinar per on s’ha mostrat i es mou bàsicament la cultura garriguenca – plural i rica-, les tardes o els capvespres i perquè no, les nits, se’ls faran curtes i plaents. Val la pena esmerçar algun temps per saber coses de la població. I sobretot, si practiquen allò que abans escrivia: posant-hi cura, estima i desig de conèixer un poble amb un altre aire com intitulàvem a la dècada dels noranta un treball col·lectiu dedicat a la Garriga. ( La Garriga, un altre aire.).

Me’n guardaré prou de fer una ressenya de títols que tractin dels vestigis arqueològics, o de la Doma, - vegin el darrer llibre sobre la Garriga ( La Doma. Retaule dels garriguencs. (2012) - de conflictes medievals, de canvis a l’època moderna, de conflictes bèl·lics, d’ensenyament, de l’aigua calenta, dels balnearis, dels secrets no sabuts o poc coneguts, de les facècies i les cases i els carrers, d’artistes, de personatges il·lustres i un llarg etcètera, perquè hi ha una mica de tot, un poc de molt i un gruix que s’agraeix i, tanmateix, tambéesperona a continuar endavant .

I heus aquí una nova sorpresa: Alfons Carner i Suñol, un jove que depassa de llarg amb una vitalitat envejable els tres quarts de segle – em sembla precisar-ho així ja que és prou explícit de la maduresa i seny d’una persona-, em fa a mans un llibre que ha titulat Els Suñol i la Garriga. Una petita història per reviure l’oblit, i on la prudència i el bon fer del Sr. Carner, el van menar a escriure que el llibre “mereixeria el nom de Notes, documents i fotografies” on s’insereix una incompleta autobiografia de l’autor. Haig d’afirmar que és molt més que això.

He escrit sorpresa. Certament, doncs aquest treball escrit amb amor i il·lusió, propis d’una persona que aprecia les paraules i la crònica que vol divulgar, està ple de dades que alhora posen en solfa diverses nissagues, històries petites però grans per a les famílies, anècdotes de caire divers, i, en fi, dóna com a resultattransformar-se també en una espècie d’homenatge de valor on alguns noms propis, algunes famílies i algunes cases prenen vida a les seves pàgines i et remeten a èpoques viscudes o no, però que en la memòria de Carner Suñol no vol que quedin en l’oblit i la descurança. En aquest sentit, l’autor demostra una sensibilitat especial per voler trametre algunes parts de la vida de persones i d’un poble que han estimat, estimen i que fins i tot alguns descendents han fet ja com a propi.

Sincerament, em sembla interessant, i no tan sols per algunes biografies notòries de avantpassats de l’autor-els seus cognoms ja ho diuen prou-, sinó també perquè sense cap pretensió agosarada van fent acte de presència un petit col·lectiu de persones que estiuegen a la població i poc o molt s’hi vinculen però que en la lectura del llibre et permeten adonar-te que porten amb afecte la seva admiració per aquesta contrada on la burgesia catalana i els treballadors del poble van llançar-se a bastir cases de diversos estils amb el reclam de l’agua calenta i de l’arriba del tren a les darreries del XIX, amarant el poble de cases, especialment extraordinàries les modernistes, i van ser capaços d’aixecar establiments i jardins, treballar un espais per celebrar-hi Festes del Bosc, i fer de la Garriga un lloc digne i en certa manera desitjat per sojornar-hi , encara que fos de tant en tant. Recordo que els he dit que evitaré de citar tot el que pugui el nom de treballs sobre el municipi. Tanmateix, em sembla adient en aquest cas, fer memòria d’un llibre de Juan José Molina Villar, El termalisme i l’evolució dels nuclis urbans: el cas de la Garriga (2001) per comprendre millor la presència d’estiuejants –la colònia-, la relació amb la gent del poble i poder copsar les maneres que uns i altres es relacionaren durant anys.

No és sense pensar-ho que hagi escrit el contingut del darrer paràgraf i que hagi sortir com un enfilall parlar d’estiuejants i els del poble de tot l’any. Suñol i Carner ens convida a retratar en sentit figurat, uns anys de presència a la Garriga, de gent, sobretot barcelonina, on els senyors – i les senyores – i les minyones i els pocs cotxes i els cabassos de la compra, i l’altruisme també d’alguns estiuejants, convivien amb els garriguencs de tota la vida. Ni que volgués fer-ho, no és nostàlgia el que transmet. És un quadre realista d’un temps que ja ha passat, i que ens possibilita observar de quina manera la vida s’hasocialitzat en totes les poblacions catalanes amb els canvis de models socials, accessos a la universitat, aparició de fàbriques, usos nous de l’habitatge i pobles abans d’estiueig i ara dormitoris. La Garriga per sort, manté una fesomia i una cohesió i disposa d’un alt percentatge de gent preparada per la quotidianitat laboral, política, cultural, que és un clar exemple de canvi però que com ja indicava al començament d’aquest pròleg, persisteix a no voler perdre les seves arrels, ni tampoc oblidar tot allò que l’han gestat.

En aquest sentit, un llibre com el de Suñol Carner, del qual no en vull descobrir res doncs em sembla que els serà prou apassionant en la seva lectura i descobriment del què explica, contribueix a aportar elements de coneixement sobre algunes famílies que durant algunes èpoques de la seva vida van fer – i ara fan- d’aquest poble també el seu poble. És interessant analitzar aquestes vivències que de vegades se’ns escapen per falta de dades quan interpretem el poble. A la cap i a la fi, el nostre país és el resultat d’encreuaments de mentalitats i actuacions i vinculacions que es poden valorar en els pobles i en cada una de les seves històries particulars. No podem fer la història de Catalunya sense anar a saber-ne tot el que es pugui de cada municipi, de tot allò que ens pugui donar coneixement de la seva evolució.

El llibre de Suñol Carner és una contribució al que abans descrivia.No vol ser una narració erudita, ni molt menys, però destil·la franquesa, ens explica anys passats, records entranyables, aporta personatges amb noms propis, i ànimes encara que siguin dins d’un habitatges i uns jardins, i el temps ens el fa present, i si cal ens transporta fins i tot a viatges i ens transcriu versos com aquell de l’admirat Josep Carner i Puig-Oriol. Príncep dels Poetes, parlant de la Garriga.

M’adono que havent escrit això darrer, he trencat un dels misteris de fins a quin punt i a qui ha agradat la Garriga.. Però què més volen que els digui ? Sí, només una petita intimitat que ara s’ha fet oberta i explícita: Alfons, Carner i Suñol, estima la seva història, els seus, i aquest poble. Ras i curt: demostra una manera d’estimar el nostre país, fent memòria i lluitant contra l’oblit.

Gràcies.

Joan Garriga i Andreu.

Historiador

Gener de 2013

Diàlegs des d’una i altra banda del Congost. Pròleg al llibre La Doma. Retaule dels garriguencs. De Jordi Llimargas, coordinador i Pepo Segura, fotògraf

Hom sap que tard o d’hora haurà de sortir d’aquest món per anar a l’altre barri sense tenir gaires notícies de com serà ni com se’l tractarà. A tots estirar, disposem de quatre dades més o menys elaborades sobre el purgatori i l’infern. No hi donem massa voltes. En aquest sentit, la Doma de la Garriga és, sobretot, el cementiri i punt i final. O punt i a part si un és creient i s’arrisca a sospesar les sorpreses que pot tenir en el més enllà. Opinió totalment respectable, oi tant.

Els garriguencs hem nascut i hem crescut amb la mirada a ponent, cosa encertada, car és per on es posa el sol, a l’altra banda de la riera del Congost, i on resta silenciosa el recinte de la Doma. De tant mirar-lo i malgrat no cobejar-lo amb excés - siguem sincers- ens hi anem avesant i a mesura que passen els anys el fem un xic propi perquè entre altres motius, al cementiri, a la Doma, n’hi ha molts de teus: familiars, amics, coneguts i saludats i tants d’altres que només en llegeixes els noms i, que d’ençà dels augments de població, ni saps qui eren, a quina família pertanyien o quin motiu o malnom o renom portaven. Fins i tots les fotografies dipositades en alguns nínxols no t’ajuden a recordar gens ni gota a saber-ho, malgrat que rebobinis el disc dur que amb el pas del temps se’t va espatllant.

Em podreu objectar que, presentar d’entrada un llibre d’aquesta faiçó, sigui tal vegada un xic iconoclasta. M’heu de deixar, tanmateix, haver-ho fet així, per ser coherent amb el què en el transcurs de la vida i amb l’acceptació de la mort, garriguencs o no, aprenem de mica en mica : mirar aquell cementiri i aquella església amb una barreja, ai las, d’ enorme serietat i també amb una certa ironia. De vegades preval la primera i en altres la segona, i sempre finalment conclòs amb un profund respecte cap un lloc que forma part de les entranyes garriguenques pels seus segles d’història i molt especialment per ser un espai de silenci i de reflexió i de plor i d’interrogants i de parafernàlia de tombes i d’admiració de murs, arcs, capelles o retaule extraordinari que dins de l’església mil·lenària ens recorden, a l’ensems, la fragilitat de la vida i el repòs etern.

Tal vegada això sigui molt nostrat. Què voleu que us digui ? Sigui o no del nostre tarannà, ens fa forts en front de les malvestats d’un camí vers un final incert i davant dels nostres avantpassats que ens han precedit en instal·lar-s’hi. I també, certament, dels que volen acompanyar-nos a descansar en aquesta terra garriguenca que ens plau dir, bull per sota – l’aigua calenta- té un altre aire – la Saligarda-que ens fan més valents fins que la corda personal s’espatlla i s’atura i et planten més o menys a prop de l’església amb qui comences un llarg diàleg – tens temps sobrat- sobre la història del poble, del país, sobre l’existència i la desaparició i el què faràs ara contemplantla bellesa del lloc i el silenci de l’espai i agraint que, de tant en tant, algú expliqui mil detalls d’un recinte obert a l’infinit.

És el que ElsSecrets ens hem proposar fer en aquest llibre que teniu a la vostra disposició i que veu la llum després d’haver-lo deixat especialment a les mans d’uns pocs del grup, equip o colla o banda, que encara està per definir el concepte, i que han tingut el privilegi i l’esforç que mai els agrairem del tot, d’ escriure’l, posar-hi les fotografies, donar-li cos, i als qui hem encoratjat mentre feien la feina i altres ens ho miràvem aplaudint-los perquè al final no fessin figa i tot sortís bé.

Atès el resultat –tanmateix vosaltres ho direu amb més criteri car sereu més imparcials -ens sembla que el plantejament que han fet ha estat enginyós: d’entrada explicant com s’arriba al cementiri i a l’església per verals i senyals que al llarg del temps han anat acompanyant al caminant en una ruta silenciosa trencada des de fa alguns anys pels sorolls de l’autovia que deuen maleir els estadants que reposen a la Doma, però que sovint es deuen encongir de braços quan nosaltres també hi arribem amb els cotxes per visitar-la.

La proposta voldria i voldríem que la trobéssiu adient: apropar-s’hi havent pogut observar el què li fa com de gran atri per donar entrada a l’esplèndid conjunt patrimonial.Detalls que no són insignificants, ans al contrari, permeten al visitantdel recinte preparar-se per impregnar- se, a poc a poc, de la vista i de l’existència d’una església enturonada observant a l’altra banda de la riera itenint a sota als seus peus milers de records morts i vius, una població que se la mira i venera. Us aconsellem, amb totes les consideracions que mereixeu, que abans d’entrar a sac al llibre llegiu com s’arriba al cementiri i a l’església. Segurament entendreu més la manera que el camí, abans sorrenc i ara força guanyat pel quitrà, ens prepara per arribar cansats, però gratament sorpresos, a endinsar-nos en aquest recinte mil·lenari.

Però, el llibre, a més, ha estat confegitamb un esperit on la història explica suament i de manera coherent l’aparició de la Doma, narrant l’evolució de la vida de la gent garriguenca i del país: què feien, com actuaven i com s’estructuraven socialment en uns temps on la religió era d’una importància cabdal per interpretar l’existència individual i col·lectiva. Hom pot adonar-se com, de mica en mica, una església i un recinte van adquirint una importància especial en els orígens d’una població que palpitava d’acord amb les circumstàncies històriques del moment. Les descripcions sobre les pràctiques del poder feudal i després modern que s’apliquen a aquella societat, les conductes de les persones benestants, o amb menys privilegis, o arribades de terres de més enllà de les fronteres pirinenques, les relacions entre els diferents grups socials de la població, són també un retaule narratiu i fidelment descriptiu del què podríem anomenar aproximació a l’estudi de les mentalitats i que ens permet interpretar molt millor la història d’unes èpoques força convulses iinteressants. Com si es tractés en alguns moments d’una petita peça d’intriga, el fil conductor intenta aproximar al lector als descobriments decostums de la vida garriguenca i d’un país del qual en formava part decididament – els sentiments patriòtics dels nostres avantpassats ens sembla que afloren sobradament – i comenta els avenços, de vegades atzarosos, del coneixement més aprofundit del contingut del retaule del taller del Vergós.

Però escrit això, i explicada l’església amb detallada i acurada relació d’elements exteriors i interiors i de les hipòtesis de les seves conversions, el treball que es presenta no pot oblidar de descriure la joia més preuada del seu interior. Si els detalls de l’edifici s’han volgut comentar de manera primmirada, els del retaule encara volen excel·lir més fins elevar-los a una interpretació general del seu contingut. Havia de ser, i així s’interpreta, l’explicació terrenal i espiritual d’uns fets que permetessin als habitants de l’època entendre una munió de coses i desxifrar uns esdeveniments provats o no, tal vegada només adequats a l’imaginari popular i sobretot eclesial, que servien, al cap i a la fi, per alliçonar i adoctrinar. A fe - bé al cas la frase- que ho aconseguien. Ara, com abans, en explicar-los, podem captar les mil i una maneres de fer-ho i la riquesa, no només cromàtica de l’obra, sinó també la del contingut sorprenen per la seva importància detallista.

El llibre del qual em sembla que no cal explicar-ne gaire cosa més, car el seu contingut està destinat a ser llegit i gaudit, desitjo que us plagui. Però abans d’invitar-vos que el comenceu a escodrinyar, també voldria dir-vos, sense que ells ho sàpiguen ja que tot i que som un equip o grup, o bandasecreta però gens, i que ens plau treballar sense protagonismes innecessaris, que per aquesta vegada voldria deixar constància del meu i nostre agraïment – ara parlo en plural recollint, segur, la voluntat d’Els Secrets- a Jordi Llimargas, historiador, molt bon professional, amb una formació i un mètode de treball adquirits amb grans mestres de la història. Ell ha estat el que ens permet seguir, agradable i de manera fefaent, el fil narratiu i interpretatiu d’aquest llibre. Vull i volem citar també a Pepo Segura, un fotògraf de prestigi que permet il·lustrar el llibre amb seqüències visuals d’una gran qualitat. La prova és a la vista i el material aportat, tot i que sense so, gairebé té música celestial. Amb la contribució d’altres reconeguts i magnífics treballadors de la fotografia, Ramon Ferrandis i Miquel Andreu, els elements documentals milloren, de ben segur, la vàlua del llibre i palesa com sempre el treball col·lectiu des del lloc que et toca en aquestes tasques d’ElsSecrets, equip o grup o banda, que algun dia, com assenyalava, ja definirem del tot. La feina d’en Jaume Guardis, de qui sabem com sempre del seu bon fer i bon gust –és un artista de cap a peus o sabates- ha estat meticulosa i important i cal també destacar-la. Com igualment cal fer menció obligada d’en Manel Vilar, un enginyer, que en el grup, i entre altres coses, normalment fa de constructor de les aportacions escrites i, si cal, censor adient de frases repetides i pàgines massa llargues o conceptes poc clars. Ell ha estat qui ha redactat l’itinerari previ a l’arribada al recinte de la Doma, que no és excessivament llarg, ja que hi viu relativament a prop. Cito també, i segur que amb la vènia dels meus companys, a l’arquitecte tècnic Frederic de Buen, el qual ha aixecat uns plànols que molt agraïm i, com sempre fa en els seus treballs, són mesurats, ben fets i entenedors. El toc final de l’Stefano Puddu, dissenyador i artista, o al revés, és qui ha donat cos amb el disseny, sí, i la maqueta, també, al llibre que teniu i que us preguem que llegiu i mimeu amb els ulls i les vostres mans. Com ell ha fet abans. Finalment, gràcies ben donades i reiterades al nostre coordinador i ànima persaecula saeculorum que així volem que sigui, en Pep Mas, periodista i diverses característiques que són moltes i bones - entre elles les de no permetre que siguem un totum revolutum- i interessat en no perdre la nostra memòria. Ni la dels altres.

La resta de l’equip, o el que se’n digui, hem fet com sempre el que ens toca en el repartiment. També, doncs, ens donem a nosaltres mateixos, Els Secrets, les mercèstot reafirmant que malgrat que tots plegats ens mirem el recinte amb un cert toc d’humor – per por tal vegada ?- en el fons, l’església de la Doma afaiçonada pels segles i al seu cementiri atapeït de sentiments barrejats, el recinte en fi, ple de records i planys i d’una admiració que ens captiva, és per nosaltres un conjunt al qui tenim un respecte sincer i molt pregon.

I com a constatació us prego - frase altra vegada adient en un llibre com aquest- que després de saber-ne, si cal, una mica més de la seva història, i que una vegada haver ponderat els elements artístics i extraordinaris del lloc i una vegada entesa també un poc més l’estranya màgia d’un retaule i la fascinació que mostrem per taules, figures, colors, o cor i mènsules i tants detalls exterioritzats, llegiu unes frases que em permeto transcriure. Són prou explícites del que compartim Els Secrets i que ens agradarias’expandissin amb els repics de campanes de la Doma i l’avinença dels que n’han fet morada, doncs la Doma és aquesta mescla d’art i paradoxa de la vida i de la mort i el lloc on l’esperit s’ablana i pregunta. Us demano, en fi, si encara la paciència us manté ferms en voler acabar de llegir aquest pròleg, que si visiteu el lloc, i us és avinent, que a banda de ser o no creients, us fixeu abans d’entrar o en sortir de l’església amb els qui parlen o resen davant dels seus. Veureu que és un altre retaule, en aquest cas fora de l’església,i mentre els observeu sentireu amb veu baixa, amb tendresa i de vegades amb una ràbia comprensible, que barbotegen, barbotegem, aquestes paraules que expressen, i expressem, aquests sentiments, car si l’església de la Doma és, entre altres coses, art, el seu cementiri, entre altres, és sobretot, interrogant,

El qui marxa i diu adéu per sempre, encara que sigui un estrany, oprimeixdolorosament el cor de l’home”. ( G. Leopardi.Canti: Gonsalvo.)

I de la dona, diem nosaltres, car entre ElsSecrets també n’hi ha una.

Datat a la Garriga, en el pensament posat en l’església i en el cementiri de la Doma i amb l’aval, des del més enllà, de Josep Mauri, notari i historiador, principal impulsor de la restauració i a l’espera que no es malmeti més el que els segles han respectat.

Desembre de 2012

Signat, Joan Garriga. Historiador. Del grup d’ Els Secrets.

I especialment, tots plegats, pensant en tu, Dani, que enguany has marxat a fotografiar el firmament.

Saber les arrels, conèixer la terra, valorar la gent. Pròleg al llibre d'Enric Garcia-Pey sobre Santa Maria de Palautordera

Prologar un llibre acostuma a ser una feina agraïda. Per diverses raons, en el cas del treball que teniu a les mans, em sembla perfectament adient reafirmar-ho.

Per una banda pel fet de tractar-se d’un treball intel·lectual, un producte, de fet, cultural i amb un objectiu ben clar de divulgació del seu contingut . Per altra, per la temàtica concreta de la qual tracta en centenars de pàgines curulles de dades, observacions i referències de fonts, i on la veu del document i de la memòria es fan presents de forma viva, directa i àgil.

Hi ha encara un altre element que cal esmentar: la personalitat del seu autor. O si hom ho prefereix, el seu treball, la forma emprada, la tasca empresa al llarg d’un bon grapat d’anys en un estudi que per fer-lo es necessita no només habilitat per elaborar-lo procedint al coneixement de la contrada, un gran interès en preguntar i indagar en múltiples arxius, sinó també voluntat d’acabar-lo. A més, de manera rigorosa. No és pas poca cosa tot plegat, i proves en tenim que si no hi ha la virtut de l’esforç el valor de la feina queda massa sovint entelat o mancat d’un pes específic que de manera molt especial en els treballs de camp, com el que ens presenta i des de fa anyens té avesats a fer-los l’Enric Garcia-Pey,grinyolen o s’enfonsen per falta de fonaments sòlids.

Fa molts anys que conec l’autor, i la realització d’aquest estudi del qual ara en podem gaudir, no m’estranya en el seu dilatat currículum. En tot cas destacaria que aquesta vegada hi ha esmerçat, amb intervals que ha dedicat a altres investigacions, un munt d’anys. Quan abans escrivia sobre la decisió d’acabar les feines, amb referia per exemple a aquest aspecte: al que malgrat dificultats o moments difícils per no poder enllestir-lo, la decidida voluntat de l’autor és d’empènyer fins a acabar-lo i presentar-lo. Em permetria fer avinent, que la dedicació a la investigació requereix una bona dosi de moral per fer front a les dificultats de molts tipus que apareixen al llarg de la recerca, i tenir el propòsit d’ acabar un treball malgrat el pas del temps, palesen una forta voluntat de fer-la i divulgar-la. Abans ja ho assenyalava. Bo per ell i bo també per aquells que fan possible l’ajuda de fer-ho viable, com en aquest cas, a Santa Maria de Palautordera.

I què es pot dir mésconcretament d’aquest treball ? D’antuvi he comentat el valor de l’esforç personal i col·lectiu de portar-lo a bon port. És una feina meritòria que contribueix al coneixement del territori. Tanmateix, es necessari també ressaltar altres aspectes que el fan important i interessant: és un recull onomàstic de Santa Maria de Palautordera, però no un simple recull. És en tot cas un llibre que des del començamentfins al final aporta una quantitat abundant de dades. Sí això ja és meritori, quan el lector s’endinsa en la seva lectura i si el seu encuriosiment va a més intentant saber dades bàsiques i d’altres complementàries, fonts de procedència i explicacions populars sobre un registre, no en queda defraudat. Són moltes les aportacions sobre una mateixa referència i les notícies que giren al seu entorn ajusten o amplien la informació inicial s’eixampla perfectament.

A banda d’això, l’autor empra un sistema general de presentació del treball, que ja té molt verificat per feines d’investigació fetes des de fa temps. No estalvia detalls i d’entrada explica al lector el mètode de treball que utilitza, cosa que permet que l’usuari es pugui situar en la lectura amb facilitat. És d’agrair, per tant, que al costat de l’explicació comenti les abreviatures,els arxius, els documents,les publicacions i la bibliografia, i que t’indiqui la forma en què han estat entrats, així com les particularitats d’alguns registres. Tanmateix, diu també molt a favor del seu autor, que a part d’aquestes indicacions les expectatives no defraudin doncs el gruix i el contingut del treball de registre, de documents de diversa entitat, d’ entrevistes i de camp en definitiva, aporten una extraordinària base de coneixements i un inventari de valor no només per al municipi, sinó també per al país.

Les ratlles anteriors esmerçades no són un compliment, que també és ben merescut. Són especialment unes paraules que volen donar la rellevància ben merescuda al treball que segueix i és que si primerament, com ja ho hem assenyalat, el seu autor indica com poder seguir de manera pràctica la recerca, en segon lloc, aquesta es converteix en una aportacions de milers de dades. Hom pot comprovar que aquest treball onomàstic, amb ús d’antropònims i per tant de cognoms, motius, renoms, malnoms, sobrenoms, noms de casa i també de topònims, és extraordinari en molts aspectes, i la cura del seu autor, a les parts finals del llibre, per donar una relació dels registres d’antroponímia desglossant noms de fonts, de cognoms, de derivats dels noms de fonts, de sobrenoms, motius i noms de casa així com dels registres de topònims, fent també aportacions sobre indrets singularitzats, partides de terra i nom de la població, el converteix en una feina d’investigació que mereix també pels resultats un gran elogi.

L’autor del treball, Enric Garcia-Pey, és persona erudita i curiosament pràctica. Segur que si les hores dedicades a la investigació es veuen recompensades amb la lectura i les valoracions que es puguin fer, el satisfarà, i nosaltres, ai las! ens plaurà tenir aviat un altre treball d’aquest infatigable treballador de la cultura.

Pel fet de canviar de dècada, ni els petits esdeveniments de la vida quotidiana ni tampoc els de major envergadura en l’aspecte estructural havien de menar la ciutat vallesana a una sèrie de transformacions destacables, si no hagués estat perquè un grapat d’aspectes cobejats en el decurs dels anys anteriors van possibilitar que es concentressin en un període de temps curt, intents i fins i tot amb trets extraordinaris. No és per tant inadient destacar que durant elssetanta, o sigui fa una quarantena d’anys, Granollers es va convertir en un epicentre cultural i polític de proporcions destacables que sense ànim de desmesura cal afirmar que van fer de la ciutat un punt de trobada i alhora d’irradiació explicablestambé pel moment polític de l’entrada al tardo franquisme i la Transició en el qual es van produir.

Acceptem per tant, l’evidència d’uns fets que van tenir lloc en una ciutat mitjana del país, en uns anys intensos en els quals el franquisme feia aigües socialment, però en els que la gent addicte al règim no volia perdre el control ciutadà de l’activitat política i conseqüentment i especialment tampoc el de les manifestacions culturals que durant tants anys havia controlat. Cal per tant,tenir sempre en compte la realitat ben palesa de l’activitat de persones de primera línia en la defensa de la permanència del franquisme i sobretot d’un falangisme covat a Granollers des dels anys quaranta, que es feien omnipresents quan calia de manera subtil i sempre de forma tenaç i hàbil adaptant-se a les formes que els canvis interiors i les influències vingudes de fora exigien. D’aquesta manera, van prendre fins i tot la iniciativa o van intentar contrarestar els moviments que emergien o s’oposaven al seu control i a la seva ingerència. El sistema no es podia permetre gaires escletxes, car aquestes s’argumentava que sovint ofenien, molestaven, i en la forma i sobretot en el fons, se les conceptuavade tendencioses – i efectivament ho eren- i perilloses. Granollers disposa de prous elements per arribar a la conclusió que franquisme i poder polític en les seves múltiples variants, van operar molt estretamenti que mai no van desistir d’una espècie de missió iniciada feia molts anys i que continuarien fent-ho en altres formes d’ençà de 1975.

És una valoració que em sembla – amb les matisacions oportunes -que cal sospesar quan s’analitza la ciutat granollerina al llarg del franquisme, per tant des de 1939 fins a 1975, i per entendre el per què conflueixen amb més força i amb una singularitat ben específica els anys setanta dins dels paral·lelismes obligats que es poden fer amb altres ciutats del país.

Per explicar la contradicció i la força del moviment polític i cultural que es donà a la ciutat a partir sobretot dels setanta, calrecordar que Granollers era una ciutat que fins a aquella dècada no va poder trencar i sortir de mare d’uns poders fàctics molt forts que es fonamentaven en una Falange molt activa, maniobrant en els canvis d’alcaldia, a l’empara si calia d’un Consejo Local del Movimiento, d’una Guardia de Franco, d’un Frente de Juventudes i d’una Secció Femenina i diverses variables que s’estenien com tentacles a la vida política i civil de Granollers, amb bones relacions en general – no sempre- amb alts càrrecs institucionals del règim en la línia en la qual excel·lia la ciutat com era l’esport i sobretot en l’handbol. I aquesta seria la peça d’enginyeria més valuosa, amb l’ajuda i la presència d’una revista com “ Vallés” apareguda el 1942 substituint “Estilo” que es publicava des de 1940, fent que la corretja de transmissió entre poder i política i cultura es produís de manera fàcil i eficaç.(1) Debat ? Senzillament, doctrina al servei dels principis del Movimiento, fidelitat al règim i una espècies de gota malaia afirmant o negant el què i el com d’allò que no estigués d’acord amb els elements fonamentals de la revista. En fi, van convertir la publicació en una eina molt útil a la disposició del franquisme i durant els anys setanta, també en un altaveu de dinàmiques culturals innovadores i àdhuc transgressores catapultades per persones que van trobar facilitats econòmiques, permisos i llicències per portar a terme un seguit d’activitats que altres persones i grups difícilment podien disposar o obtenir. Dintre de tot, per tant, control en tot el que es podia.

La tapadora que amagava altres alternatives era molt grossa, consistent i consolidada amb els anys. També, és clar, a Granollers. D’ençà d’acabada la guerra, les demostracions de fervor al règim prenien tant les formes estrictament polítiques, com les religioses i les culturals. La parafernàlia del sistema, molt a l’estil feixista que marcava norma i disseny a Itàlia i Alemanya, es va adaptar ràpidament al territori de l’Estat espanyol. Els uniformes militars, els gestos, les desfilades, l’ornamentació de tot plegat, embolcallaven la representació simbòlica i la plasmació d’un poder que es mostrava plenament vinculat i implicat amb els corrents de moda basats en agrupacions de masses, colors i força, i amb una decidida voluntat d’atracció i de satisfacció personal i col·lectiva. Cert que també en els territoris on el comunisme s’havia implantat, aquest recursos no hi faltaven, però els corrents que arribaven i s’implantaven a la dictadura franquista eren els dels models on el feixisme italià i hitlerià albiraven una nova era amb la qual el general Franco combregava de manera ben decidida, almenys fins als anys 1942-1943 i que llavors destenyí un xic per assolir un model tolerables per les potències democràtiques internacional que ja els anava bé mantenir la dictadura per posar fre a les esquerres del territori de l’Estat espanyol i al comunisme internacional.

Van ser anys, a Granollers, on l’estètica política omplia recintes tancats, es veia a espais oberts i omplia discursos fets molt sovint en forma d’articles amarats de lirisme bèl·lic, nacionalsocialista, visionari, sense cap por a la crítica i amb total llibertat per exaltar les meravelles dels vencedors del conflicte armat i de les malvestats de la República. Però no acabava aquí el desplegament intel·lectual en defensa dels valors ètics i estètics de la dictadura, ja que a través del nacionalcatolicisme, l’església oficial retia honors i glòries, encens, i, en definitiva, harmonitzava amb una litúrgia molt predeterminada on tampoc hi faltaven vestiments, gestos, i missatges eteris, destinats a beneir - mai tan ben dit- el control polític, moral i per tant espiritual de la població. Cal no oblidar, en fi, tot un conjunt de representacions dramàtiques, cançons, poesies, actes folklòrics destinats a diluir el sentiment nacional per passar-lo a poc més de regional dins de la unitat indestructible d’Espanya.

Seria faltar a la realitat històrica, si en aquest panorama de preponderància gairebé absoluta del món polític, religiós i cultural del franquisme, no esmentéssim les obertures, poques o moltes que s’obriren a Granollers durant la dècada dels quaranta contestant el poder oficial. Cal citar els moviments catòlics, i de manera especial, la creació, el 1947,de l’Associació Cultural, anys després, el 1952, el naixement del Centre d’Estudis, una secció de la dita entitat, i, les picabaralles, sovint molt punyents entre “ Vallés” i la revista “ Granollers Comunitat Cristiana”, entre els anys 1965 i 1968.

Per altrabanda, les influències vingudes més enllà de la frontera s’havien convertit en un punt de referència durant els anys seixanta. El món es transformava amb la televisió i el consum de masses, i bullia amb la revolució cubana, la guerra del Vietnam, el maig francès del 68 i les icones del Che, de l’antiimperialisme o les frases com les de prohibit prohibir o que sota les llambordes parisenques hi havia la sorra de la platja, enardien una nova generació on Pete Seeger, Bob Dylan, Joan Baez, els Beatles eren musica, rebel·lia contra la guerra freda i l’imperialisme, contra una societat conformista, massa estricta i poc amatent a canvis radicals. Uns pòtols místics sota la fenomenologia beatnik, un clam de fer l’amor i no pas la guerra, l’umbral o naixement del pensament i manera de viure hippy i, perquè no, el turisme de massa arribat amb la nova estructura “desarrollista” del franquisme, es barrejaven més que païen a la Catalunya de l’època. I Granollers no vivia aïllat. També en participava dels nous aires. Hom diria que hi havia moltes coses que van afavorir l’esclat, també a la ciutat vallesana, d’uns canvis que albiraven un trencament, fins i tot estrident, amb la grisor i la mordassa de molts anys que, malgrat tot encara continuarien, de dictadura i misèria política i cultural.

Quins altres aspectes ens poden explicar, alguns dels canvis de la ciutat en la dècada dels setanta ? Doncs també les modificacions demogràfiques ens poden explicar alguns per quès. En efecte, al llarg de la dècada hi va haver un altre protagonista: l’edat i l’augment de població, que es convertiran en factors necessaris d’anàlisi. Entre 1939 i el 1965/70, prendrà la iniciativa una nova generació que havia nascut després de la guerra i que, en termes generals, havia malviscutles imposicions de la dictadura. El 1940 la població de Granollers erade 3.970 habitants. El 1950, arribava a 15.480, el 1960, a 20.258, i a l’any 1970, la població era de30.066. El salt també es faria evident quan el 1975 erade 36.366 habitats per superar al cap d’un any, o sigui el 1976, la xifra dels 40.000 habitants. A l’acabament de la dècada, la xifra superava ja els 44.000.El creixement havia estat important. Amb les dades poblacions de Granollers, podem observar que entre 1956 i 1975, hi va haver un creixement de població força espectacular que s’explica per lasegona gran onada immigratòria que va rebre la ciutat, un fet bastant semblant al d’altres poblacions catalanes. D’aquesta manera, hom també observa que la ciutat va augmentar més del doble amb una taxa de creixement d’un 36 per mil, o sigui que el resultat,com indicàvem va ser força extraordinari amb unes xifres absolutes de gairebé un creixement de 20.000 nous granollerins. És evident que els índexs de natalitat i de mortalitat creixeren i baixaren, fet que explica en part l’increment poblacional, però no hi ha dubte queamb les dades que disposem veiem que el 69 % del total del creixement ho va ser per la immigració. Hi ha, per tant, un canvi demogràfic important a la ciutat ? Sens dubte. De quina manera aquest canvi afecta a la mentalitat i a les conductes de la seva gent ? S’ha de treballar amb diverses variables i sobretot analitzar de quina manera incideixen per saber si hi ha una correlació entre dades de població i canvis de mentalitat i d’actitud i fins i tots de desitjos o d’interessos en el consum cultural, moltes vegades impregnat d’una forta politització. Però de ben segur que una primera reflexió ens fa arribar a la conclusió que un augment tan important havia forçosament de fer canviar els models pautats de la societat granollerina. No van ser anys de confrontacions estridents. Ni molts menys. El procés d’integració o com a mínim de bona relació entre granollerins i nouvinguts, es va produir dintre d’unes pràctiques de sintonia i bon veïnatge. Des del anys quaranta havia arribat contingents de fora de Catalunya, i la conseqüència a la qual es pot arribar seria que les condicions de vida i d’habitatge d’aquests darrers no eren pas les òptimes. Les de treball, eren les que sota les condicions laborals del franquisme s’establien. Tot plegat va fer que com una espècie de pinya, la participació política, sindical, cultural - per bé que en aquest cas caldria fer diversos matisos- adquirís unes característiques interessants, participatives, perquè moltes de les coses que els unien eren la resposta al franquisme i en aquest aspecte, el sentiment de cohesió i d’unitat estava per damunt de divisòries poc efectives. A les portes del setanta, un sector de persones joves i també d’edat adulta confluïen i convertien la ciutat en una clara manifestació mig oculta, i de mica en mica més diàfana, de que la irrupció de més persones a la ciutat, la major necessitat i interès de productes culturals en formes especialment de cinema i de música, albiraven un canvi gairebé lògic com en qualsevulla societat contemporània. Les dades més fiables les podem trobar en un breu anàlisi dels comportaments del jovent que estudiava a l’Escola Municipal del Treball i a l’Institut de Batxillerat. Alguns d’ells eren molts joves i molt del professorat acabat de sortir de la universitat, era una eina al servei del canvi polític i ideològic per la clara postura reivindicativa contra el sistema franquista.Tot plegat, i evidentment no només això però tenint-hoen compte, l’entrada en actiu i de forma directa i trencadora d’uns estrats demogràfics que a la segona meitat dels seixanta anaven prenen posicions, reafirmen una vegada més la importància del factor poblacional per entendre alguns dels canvis importants de la dècada dels setanta.

SEGON. La concentració de diversos elements en una ciutat en transformació

La continuïtat de la política casernària aplicada des de l’acabament de la guerra, va començar a fer aigües per moltes bandes als anys setanta. Els canvis econòmics, l’arribada massiva d’estrangers amb noves pautes de conducta diferents de les autòctones, les informacions i els contactes que van augmentar més enllà de les fronteres, la major mobilitatinterior i exterior –amb moltes dificultats certament- van propiciar la necessitat i el desig d’acabar amb uns models caducats que tenallaven la vida social.

Als setanta, és evident que la moguda va començar a ser considerable, els conflictes van ser nombrosos a Granollers i molts d’ells van agafar les autoritats polítiques sense saber com havien de respondre. Avesats a no escoltar massa sobre afers que dirigien, el mateix 1970, l’Ajuntament , encertadament o no, ateses les circumstàncies legals, iniciava els tràmits de la municipalització de l’antiga Unió Liberala canvi, però, de renunciar a una part de l’antic edifici i que aquest passés a mans del Ministeri de Treball per bastir-hi l’Hogar del pensionista. S’iniciava la pèrdua final de les accions i titularitat que havien tingut els granollerins sobre el terreny i l’edifici ocupat des de l’acabament de la guerra per Falange. Anys després, el 1976, i sense que la polèmica desaparegués, s’hi edificava el Museu de Granollers.

Els setanta serien anys de planejaments, de construccions, de millores en les infraestructures ciutadanes, però també de polèmiques per la falta de consultes a les veus de la ciutadania per tal que aportessin millores, discrepessin o ho impugnessin amb actuacions i vies democràtiques, un aspecte que es resistia a acceptar el poder establert o els grups de pressió que controlaven la ciutat. A tall de síntesi, caldria recordar, entre altres, que van ser els anys de presentació del projecte definitiu de la construcció promoguda per Vimugrasa, de 494 habitatges de protecció oficial a Palou, a la zona de Can Bassa, unes obres que el mateix 1971 es van començar i el 1973 es van donar per acabades. Tanmateix, els pisos que inicialment reberenel nom de Carrero Blanco no es van poder ocupar fins al 1975 per causa de diversos problemes sorgits en els serveis d’aigua i llum. És la dècadade la construcció de molts grups escolars o d’ampliació d’aules, de la inauguració del camp de futbol de Palou, de la nova titularitat d’aigües potables a favor de Sorea i de l’arribada de les aigües del Ter, - més tard s’inaugura la plaça Serrat i Bonastre amb un brollador d’aigua-. I és la dècada també, de reformes de l’edifici de l’Ajuntament,de la inauguració de les Piscines Municipals cobertes,de l’inici de les obres de la Mútua del Carmen a la plaça Barangé, de reformes al paviment de la Porxada i carrers adjacents, i dels projectes del riu Congost i de la inauguració del Parc Torras Villà. I dins aquesta carrera de remodelació de la ciutat, hi trobaríem diverses sol·licituds de llicències per a la construcció de pisos, la inauguració dels nou edifici del Jutjat i del Registre Civil, de la inauguració de la Sala Sant Jordi de la Caixa de Catalunya, i anys després, de la creació de la Caixa de Granollers, de la inauguració del nou edifici dels Sindicats, del nou local de la Creu roja al carrer Prim,del projecte i adjudicació de l’aparcament subterrani de la plaça Barangé. La ciutat creixia.

Des de “ Granollers Comunitat Cristiana s’atiava contra una cultura massa encaixonada en uns paràmetresvigilats fins al darrer moviment i palesant les inquietuds de moltes persones per fórmules més democràtiques. Les crítiques a la vessant cultural s’estenien, però,als planejaments urbanístics i especulatius. Palou era un dels centres d’atenció en escrits i comentaris ja que es considerava un autèntic desastre el model territorial que se li volia aplicar. Tampoc se n’escapava la Font Verda. Tot plegat deixava clar que la inquietud ciutadana es reflectia de manera pública malgrat els desitjos oficials d’apagar les veus discordants. (2)

Per altra banda, des d’abans dels setanta, el Front Nacional de Catalunya (FNC) i el Partit Socialista de Catalunya (PSUC) havien tingut una presència minsa a Granollers, però activa. Amb l’escissió del primer, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) va ser, temps després, l’opció més seguida per un bon gruix de jovent granollerí i també de la comarca vallesana. L’Institut de Batxillerat inaugurat el 1968, es va convertir en una espècie de camp base des d’on la militància o l’adhesió va anar quallant, sensibilitzant i polititzant a molt jovent, permeten crear un bon grup de persones que es van llençar a treballar en el camp de la política de manera ben decidida, o en la participació de diversos esdeveniments molt contra un règim que, evidentment, sempre que va poder es va cobrar, mitjançant la repressió, el seu qüestionament.

Tanmateix seria incorrecte no fer esment d’altres persones, moviments o entitats que en el decurs d’aquells anys agilitzaven un canvis necessaris en favor de la democratització del país: les persones agrupades a l’entorn del món excursionista, sardanista, dels grups que es reunien i treballaven a l’empara de la parròquia. I també les persones que a l’Associació Cultural i en el Centre d’Estudis empenyien per fer de la cultura un instrument de millora social. Caldria recordar per exemple les activitats de cine-fòrums – contraposició cultural a les Setmanes de Cine Espanyol iniciats a Granollers el 1957-, col·loquis, de nombrosos cursets d’història i d’ensenyament de la llengua catalana. En aquest tasca, Òmnium Cultural, amb la seva delegació de Granollers, sobresortiria especialment, dotant la comarca de mestres de català i de classes que poc a poc s’anaven ampliant.

No era, per tant, només Granollers on els canvis prenien força. També en altres indrets de la comarca aquests quallaven com resultat d’activitats sovint clandestines. El grup Solidaritat, amb una activitat important a la capital vallesana, eixamplava la seva ajuda fora de la ciutat. Però també caldria fer referència a la Comissió Cívica Democràtica de Camperols del Vallès i la Comissió d’Activitats Cíviques del Vallès i a un bon gruix de persones que s’organitzaven a l’entorn del Front Ensenyant del PSAN, mestres independents, militants del MSC, del PSUC i de CCOO. Tot plegat pot explicar que els treballs preparatius del que seria l’Assemblea de Catalunya constituïda el 7 de novembre de 1971, tingués molt a veure, quant a la ciutat, amb l’activitat de diversos grups i persones que a tall d’independent van fer possible amb la seva aportació la creació d’aquell organisme unitari.

Tanmateix en aquell Granollers dels anys setanta les inquietuds contra sistema no estaven exemptes de problemes interns entre aquells que bregaven per un canvi polític i també per inclusió cultural. Les denominades Plataformas Anticapitalistas o el PCE (I) amb forta implantació al poble veí de Canovelles, les qüestions no sempre ben resoltes amb Bandera Roja , les activitats d’Acció Comunista o les dels advocats laboralistes i dedicats a dret penal, organitzats a Granollers i comarca per la defensa de treballadors ireprimits per actuacions contra el règim, expliquen suficientment que era una dècada on l’acció conjunta amb un objectiu clar d’abatre el franquisme unia però no amagava dissensions estratègiques de curt o llarg abast. Ras i curt. Era una societat on els moviments de diferents tipus feien trontollarl’estultícia heretada des d’acabada la guerra. No cal mitificar l’oposició a Franco, però no hi ha dubte que el teixit clandestí o no, i tal com es veuria els anys 1973 i 1975 amb les manifestacions massives a la ciutat convocades per l’Assemblea de Catalunya, i amb menor incidència però pel fet i el ressò qualitatiu a Granollers i comarca prou importants de les vagues i manifestacions dels estudiants, els fets marcaven distància amb les tendències i absències visuals i mancades de soroll que fins llavors havien imperat a la ciutat. A la dècada dels anys setanta, no només l’art, per dir-ho d’alguna forma, sinó també els grups de manera massiva, prenien el carrer en més d’una i altra ocasió, davant els intents de control i del desconcert tot i la gran concentració de forces policials municipals i estatals com els anys 1973 i 1975, del què estava passant. I no eren pas aquests les úniques manifestacions o concentracions de persones per exigir una transformació general i /o denunciar qüestions a les quals es volia posar ratlla després de tants anys de prepotència de persones emparades en el sistema i que malgrat la Transició costava de fer desaparèixer. Això pot explicar, sens dubte, les mobilitzacions per la Marxa de laLlibertat el 1976 – sense oblidar-nos que altres festejaven mitjançant una concentració al Pavelló, el37è aniversari de la “Liberación” de Granollers i homenatjant als excaptius i expresoners – el míting de l’Assemblea de Catalunya, al Pavelló, el mes de setembre de 1976,les suspensions dues vegades d’un altre míting de l’Assemblea que havia de tenir lloc a finals del mateix any, els diversos mítingsdels partits, entre ells, el 1977,el de l’encara il·legalitzat PSUC, la presentació del Congrés de Cultura Catalana al Pavelló,la presentació d’Alianza Popular a l’Astoria, el míting del Partit del Treball d’Espanya que al final s’ha haver de fer a Ca La Sila; el primer acte fet entre CDC i Esquerra Democràtica de Catalunya, que va tenir lloc al Cinema Mundial, i temps després la presentació d’Unió Democràtica de Catalunya. El mateix 1977, però, els carrers granollerins tornaven a ser ocupats per una gruix de persones, quan al mes d’abril, al voltant d’unes 400 persones es van manifestar des de la plaça de Can Sínia –la Maluquer i Salvador- fins a la plaça de la Corona demanant Amnistia. Moltes coses no rutllaven ni prou bé ni massa ràpides accelerant els canvis exigits pel país. Les convocatòries per tant i les concentracions sovintejaven a la ciutat en un clar desig que avancessin una pila de peticions que des de feia molts anys es venien reclamant. En aquest sentit es pot entendre el Festival Juvenil pro majoria d’edat i dret de vot als 18 anys, que va tenir lloc al Parc Municipal.Era el mes de maig i va ser organitzat pel Moviment de Joves Socialistes, l’Equip de Joves de CDC i les Joventuts Socialistes. Eren temps on els objectius aplegaven moltes forces malgrat discrepàncies puntuals. Granollers aquell mes de maig el va tenir força mogut. Als actes ja esmentats caldria fer esment de la presentació de la Candidatura d’Unitat Poplar al cinema Mundial, que anava encapçalada pel granollerí, independentistai reconegut militant de l’Assemblea de Catalunya, Salvador Casanova, contrastada per la presentació de Falange Espanyola de la JONS al cap de pocs dies a la Casa de Cultura Sant Francesc. La dreta no baixava la guàrdia, però tampoc els moviments de veïns que el un fort impuls cap a la participació ciutadana, anaven i anirien creixent en diversos espais geogràfics de Granollers.

No era fàcil. Ja ho indicàvem, aquella Transició amb moltes esperances i també amb frustracions en provar que el franquisme no era desmantellat de la manera que hom havia cregut. Una de les mostres més clares estava en la denuncia contra els Joglars per la representació de la Torna, sortida des de Granollers, i de quina forma tan dura es va reprimir la manifestació que no havia estat autoritzada, el mes de març de 1978, i en la qual la gent mostrava la seva indignació contra el consells de guerra que s’havia iniciat contra aquell grup de teatre. Les protestes contra activitats que es consideraven prepotents de l’administració residual franquistaperò, no minvaven ni el 1979, i l’exemple també el tindríem, amb la mobilització dels veïns del barri de Sant Miquel contra la previsió d’ubicació d’una benzinera de la qual n’era el promotor el granollerí Mariano Ganduxer, persona vinculada estretament al règim franquista i que anys després, sentregidor de l’Ajuntament de Barcelona es va destacar tristament per la seva oposició al català. El soroll no minvava al final de la dècada, ja que també diversos afectats de Vimugrasa es manifestaven a la ciutat, recolzats pel PSC i pel PSUC, reivindicant poder disposar dels habitatges que ja havien pagat anys enrere.

Era evident que la ciutat estava inquieta. Ho propiciaven els temps. I sobretot les exigències de moltes persones que començaven a neguitejar-se per la lentitud i dificultats de passar pàgina a tants anys de dictadura i per tant de grisor i de falta de participació en les decisions ciutadanes en molts nivells. Tot plegat, un canvi de mentalitat. Tot plegat, una voluntat d’expressar-se lliurament.

Per tant, canviarien molts les coses amb la mort de Franco? Diguem-ho sense embuts: